És al·lucinant aquest home: cada vegada que parla ho fa per dir que el govern no té culpa de res i que el PP la té de tot. Segons ell, el PP hauria de recolzar al PSOE sense matisos en la crisi econòmica (la crisi que el PP anava anunciant i que el mateix PSOE negava) i, si no ho fa, està generant incertesa. El mateix discurs que fa el govern central cap al PSC: si no feu el que jo dic, esteu sent irresponsables. No esteu ajudant al pais. Hipòcrita.
Una gran mostra d'això són les declaracions que recull aquest article de La Vanguardia. Bàsicament, la crisi no és culpa del govern (sí que ho era el creixement econòmic anterior), sinó de les polítiques neoconservadores de Bush. I que el PP, si s'oposa a l'actuació de l'executiu, perjudica el pais. A sobre, acaba demanant que Rajoy es deixi de frivolitats!!! Repeteixo: tot això després de dir que ells havien generat la bona situació econòmica i que no hi havia crisi!
El pitjor de tot és que d'aquí tres anys i mig tornarà a passar el mateix. Jo ja aviso: si tot segueix igual, em temo que votar en blanc no em semblarà suficient.
diumenge, 5 d’octubre del 2008
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Intel·lectuals?
En l'última campanya electoral, ZP va comptar amb el suport d'uns quants "intel·lectuals" espanyols, entre ells Sabina, Serrat, Bosé, Almodóvar, Victor Manuel o Ana Belén. Mai he entès què vol dir això d'"intel·lectuals". Se suposa que tenen més intel·ligència que els que no som "intel·lectuals"? Són una mena de referents?
Que jo recordi, tot va començar amb la guerra d'Irak: tinc a la ment dos en concret: Amodóvar i Leonor Watling. Encapçalaven manifestacions, llegien manifestos... representant la societat espanyola. I per què ells? Bé, en aquell cas concret hi ha un motiu clar: perquè no tenen altres preocupacions. I tenen temps lliure.
El tema es va repetir durant l'última campanya. En el grup hi havia molts músics, quan dóna la casualitat que Rajoy havia promès l'eliminació del cànon digital. De fet, Victor Manuel és conegut per fer-se d'or a la SGAE. I la seva dona, Ana Belén, també fa de les seves: va oferir un concert per sensibilitzar a tothom sobre projectes de cooperació a l'Àfrica... cobrant 36.000 € més IVA!! Que van sortir, per cert, de la partida pressupostària per el desenvolupament de l'ajuntament de Toledo!! Toma referent!!
Avui he tingut l'ocasió de llegir algunes declaracions de Robe Iniesta, líder d'Extremoduro. M'encanten les seves cançons (es pot escoltar la nova aquí). Robe diu que la descàrrega "il·legal" de cançons li sembla repulsiva, que es perjudica a nous grups, bla bla bla. Però què pensàvem que diria? Ell mira pels seus interesos i prou. I els seus interesos són guanyar diners amb la música que compon. Guanyar-ne tants com sigui possible.
On vull anar a parar? Robe no forma part de cap grup d'"intel·lectuals", però els que si que hi són tenen els mateixos interessos particulars que ell. No són visionaris. No volen lluitar contra la injustícia. Volen vendre més discos. Més pelis. Volen seguir ingressant diners dels gimnassos que posen la ràdio. Volen seguir fent-se rics cobrant a una persona que compra un CD verge per grabar fotos. Sí, es declaren en contra de les injustícies, de les grans corporacions i els seus excessos... i per què no comencen amb l'Sgae? Preferències revelades. Ells volen seguir vivint còmodament, i prou.
Que jo recordi, tot va començar amb la guerra d'Irak: tinc a la ment dos en concret: Amodóvar i Leonor Watling. Encapçalaven manifestacions, llegien manifestos... representant la societat espanyola. I per què ells? Bé, en aquell cas concret hi ha un motiu clar: perquè no tenen altres preocupacions. I tenen temps lliure.
El tema es va repetir durant l'última campanya. En el grup hi havia molts músics, quan dóna la casualitat que Rajoy havia promès l'eliminació del cànon digital. De fet, Victor Manuel és conegut per fer-se d'or a la SGAE. I la seva dona, Ana Belén, també fa de les seves: va oferir un concert per sensibilitzar a tothom sobre projectes de cooperació a l'Àfrica... cobrant 36.000 € més IVA!! Que van sortir, per cert, de la partida pressupostària per el desenvolupament de l'ajuntament de Toledo!! Toma referent!!
Avui he tingut l'ocasió de llegir algunes declaracions de Robe Iniesta, líder d'Extremoduro. M'encanten les seves cançons (es pot escoltar la nova aquí). Robe diu que la descàrrega "il·legal" de cançons li sembla repulsiva, que es perjudica a nous grups, bla bla bla. Però què pensàvem que diria? Ell mira pels seus interesos i prou. I els seus interesos són guanyar diners amb la música que compon. Guanyar-ne tants com sigui possible.
On vull anar a parar? Robe no forma part de cap grup d'"intel·lectuals", però els que si que hi són tenen els mateixos interessos particulars que ell. No són visionaris. No volen lluitar contra la injustícia. Volen vendre més discos. Més pelis. Volen seguir ingressant diners dels gimnassos que posen la ràdio. Volen seguir fent-se rics cobrant a una persona que compra un CD verge per grabar fotos. Sí, es declaren en contra de les injustícies, de les grans corporacions i els seus excessos... i per què no comencen amb l'Sgae? Preferències revelades. Ells volen seguir vivint còmodament, i prou.
dimecres, 1 d’octubre del 2008
La democràcia americana... ¡funciona!
Abans d'ahir vam viure un episodi realment interessant: el congrés dels EEUU va tumbar el pla Bush per, entre altres coses, fer-se càrrec d'actius financers el valor dels quals no se sap i salvar així unes quantes empreses. I el motiu pel qual el congrés el va rebutjar és simple: perquè els ciutadans no el volien. Tan senzill com això. La democràcia americana funciona. Els congressistes van rebre moltíssimes trucades (bé, en persona no, la secretària de la secretària de la seva secretària) de ciutadans del seu estat en que demanaven el "no" a la votació. Els congressistes, preocupats de no resultar reelegits d'aquí unes setmanes, van fer cas als ciutadans i van votar que no. I el pla s'ha rebutjat (en primera instància, avui toca el Senat).
Això que sembla tan simple, no funciona a tot arreu. Em temo, però, que amb el pla passarà alguna cosa semblant al que va passar amb la Constitució Europea (que, per cert, no sé ben bé si segueix o no...): els votants d'uns determinats països diuen que no, es fan quatre arreglos i es torna a presentar... i els parlaments d'aquells països que l'havien rebutjat l'aproven! Tot i això, en el cas d'EEUU ho veig més difícil, perquè si el congrés no l'aprova, em temo (en realitat m'alegro) que no hi ha pla.
Això que sembla tan simple, no funciona a tot arreu. Em temo, però, que amb el pla passarà alguna cosa semblant al que va passar amb la Constitució Europea (que, per cert, no sé ben bé si segueix o no...): els votants d'uns determinats països diuen que no, es fan quatre arreglos i es torna a presentar... i els parlaments d'aquells països que l'havien rebutjat l'aproven! Tot i això, en el cas d'EEUU ho veig més difícil, perquè si el congrés no l'aprova, em temo (en realitat m'alegro) que no hi ha pla.
dilluns, 29 de setembre del 2008
Res a dir
Els equatorians aproven la nova Constitució impulsada per Correa, que bàsicament li dóna a ell molt més poder per dur a terme les reformes que ell vulgui. Res a dir. Això sí, espero que els que l'hagin votat no el critiquin d'aquí 5 anys per haver estancat el pais: igual que si et trobes una persona pel carrer que et diu que et regalarà 100 € si l'acompanyes no te'l creus, tampoc et creus a un polític que diu que, si li dones més poder, farà sortir Equador de la pobresa.
I si te'l creus, és que ets idiota.
I si te'l creus, és que ets idiota.
Jaime Bayly
Interessantíssima entrevista de Losantos a Jaime Bayly, escriptor, presentador de TV i, per sobre de tot, liberal. De cap a comprar-me la novel·la!
diumenge, 28 de setembre del 2008
La nou rei de la comèdia
Des de que va acabar Friends, al gènere de la comèdia entre les series li ha faltat un referent. Se n'han fet de molt bones, però cap tenia aquella sensació de "clàssic". Bé, almenys fins fa uns tres anys, quan va començar la magnífica "How I met your mother", on un pare es dedica a explicar als seus fills com va conèixer la seva mare. Uns guions molt treballats, una història entretinguda i uns actors a l'alçada fan que, durant els 20 minuts que dura el capítol, no paris de riure. Però, per sobre de tot i de tots, destaca Neil Patrick Harris, encarnant a Barney Stinson. Tot i no ser el que explica la història, en quasi cada capítol n'és protagonista. Recomenable 100% aquesta gran serie, per sobre d'altres brutals com poden ser Weeds, My name is Earl o The Office.
Un troç d'una conversa entre la Lily i el Barney com a aperitiu:
- How can you be in love and still be sleeping with anything that moves?
- I'm sorry, I don't follow you. That's like saying 'how can an ant carry twenty times its body weigth but root beer floats are still delicious?' Are the two even related?
Un troç d'una conversa entre la Lily i el Barney com a aperitiu:
- How can you be in love and still be sleeping with anything that moves?
- I'm sorry, I don't follow you. That's like saying 'how can an ant carry twenty times its body weigth but root beer floats are still delicious?' Are the two even related?
dissabte, 27 de setembre del 2008
Mercat dels videojocs
M'encanten els videojocs. I no només això, sinó que la indústria en sí i el mercat m'atrauen bastant. Si sabés programar (algun dia...) intentaria entrar-hi. Fins que arribi el dia, em conformaré en seguir els moviments d'aquesta industria que ja mou més diners que la del cinema.
Últimament, però, han surgit algunes veus en el sector criticant els mercats de segona mà. Primer va ser el creador de BUZZ!, que atacava els comerços per forrar-se a la seva costa. Segons Andrew Eades, els creadors només veuen ingressos per la venta de jocs nous, mentre que els comerços els veuen quan venen jocs de segona mà. Ara ha estat un dels components de BUNGIE, creadors de la serie HALO, que ha afirmat que la venta de jocs de segona mà fa molt de mal sobretot als petits estudis.
Quin és el problema de fons? Jo estic convençudíssim que tenen una imatge equivocada del mercat. Ells creuen que, si dediquen molts recursos a un joc, aquest s'ha de vendre, i que si no ho fa, és culpa de la pirateria o del mercat de segona mà. Res més lluny de la realitat. En els darrers anys la demanda de videojocs ha augmentat de forma espectacular. Els preus de la nova generació, no obstant, es mantenen entorn els 60-70 €. En un entorn competitiu, les empreses veurien marge per rebaixar el preu ja que poden vendre més unitats. Però no ho fan. Si no contem amb les grans produccions (Halo, GTA, MGS), que tenen un elevat cost en gastar un munt en publicitat (cosa que no crec que necessitin), la resta de videojocs podrien rebaixar el preu. Però no ho fan. Els mantenen elevats. Aquí hi ha clarament un comportament oligopolístic, ja que no s'entén que TOTS els jocs surtin pel mateix preu aproximadament.
La indústria es queixa de que els consumidors busquen formes alternatives d'accedir als productes. Aquests consumidors poden fins i tot pagar 50 € per un joc de segona mà, ja que l'original costa 70€. Però el consumidor que el ven, se l'hagués comprat si no existís el mercat de segona mà? La resposta és que no. Ell s'arrisca a comprar-lo perquè sap que si no li agrada, el pot revendre. Si un joc és bo i durader, ningú el ven. En el meu cas, no penso vendre ni el RE4, ni el Mario Galaxy, ni el Zelda.
Mentre la indústria es mantingui amb comportaments oligopolístics, els consumidors seguiran responent de la mateixa manera. I és que si la gent compra un joc, gastant-se 65 €, ha d'estar molt segura de que val la pena.
Últimament, però, han surgit algunes veus en el sector criticant els mercats de segona mà. Primer va ser el creador de BUZZ!, que atacava els comerços per forrar-se a la seva costa. Segons Andrew Eades, els creadors només veuen ingressos per la venta de jocs nous, mentre que els comerços els veuen quan venen jocs de segona mà. Ara ha estat un dels components de BUNGIE, creadors de la serie HALO, que ha afirmat que la venta de jocs de segona mà fa molt de mal sobretot als petits estudis.
Quin és el problema de fons? Jo estic convençudíssim que tenen una imatge equivocada del mercat. Ells creuen que, si dediquen molts recursos a un joc, aquest s'ha de vendre, i que si no ho fa, és culpa de la pirateria o del mercat de segona mà. Res més lluny de la realitat. En els darrers anys la demanda de videojocs ha augmentat de forma espectacular. Els preus de la nova generació, no obstant, es mantenen entorn els 60-70 €. En un entorn competitiu, les empreses veurien marge per rebaixar el preu ja que poden vendre més unitats. Però no ho fan. Si no contem amb les grans produccions (Halo, GTA, MGS), que tenen un elevat cost en gastar un munt en publicitat (cosa que no crec que necessitin), la resta de videojocs podrien rebaixar el preu. Però no ho fan. Els mantenen elevats. Aquí hi ha clarament un comportament oligopolístic, ja que no s'entén que TOTS els jocs surtin pel mateix preu aproximadament.
La indústria es queixa de que els consumidors busquen formes alternatives d'accedir als productes. Aquests consumidors poden fins i tot pagar 50 € per un joc de segona mà, ja que l'original costa 70€. Però el consumidor que el ven, se l'hagués comprat si no existís el mercat de segona mà? La resposta és que no. Ell s'arrisca a comprar-lo perquè sap que si no li agrada, el pot revendre. Si un joc és bo i durader, ningú el ven. En el meu cas, no penso vendre ni el RE4, ni el Mario Galaxy, ni el Zelda.
Mentre la indústria es mantingui amb comportaments oligopolístics, els consumidors seguiran responent de la mateixa manera. I és que si la gent compra un joc, gastant-se 65 €, ha d'estar molt segura de que val la pena.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)