Oh grans intel·lectuals il·luminats

Què orgullós estic dels nostres intel·lectuals i artistes. Ells, tan savis com són, il·luminen a la societat i ens expliquen a qui hem de recolzar, a qui hem de donar l'esquena i contra qui hem de protestar. Què fariem sense ells? Aquest diumenge han convocat una manifestació per protestar contra la matança de palestins a Gaza. És un xic curiós que no sortissin amb tanta força quan Hamàs matava membres, també palestins, de la OLP. Però ells són els superiors, jo sóc un simple ignorant. Si no van dir res, ha de ser perquè els del partit d'Abbas eren dolents i ho mereixien. Tampoc culpen als membres de Hamàs de la matança de civils en la invesió de l'exèrcit israelià. No dic que els nostres artistes i intel·lectuals s'equivoquin; no gosaria! Deu ser, evidentment, que Hamàs té tot el dret d'utilitzar civils com a escuts humans, amagant-s'hi darrere quan mata a objectius civils d'Israel. Si és que, a més a més, els cohets llançats per Hamàs cap al pais veí, i les morts que han causat, no són més que un simple pretext per Israel: no hi ha res reprobable en aquestes morts. Gràcies, une vegada més, als intel·lectuals i artistes espanyols per explicar-nos a la resta de mortals qui són els bons i qui els dolents; seguirem pagant, gustosos, tots els cànons i les subvencions que ens demaneu... ¡faltaria més!

Raons per marxar

Avui trobem a l'estat espanyol una bona raó per a la independència: s'asseuen a la banqueta dels acusats tres dirigents polítics, el lehendakari Ibarretxe, Patxi López, Rodolfo Ares, per haver parlat amb el dirigent de la il·legalitzada Arnaldo Otegi (aquest també està entre els acusats). Simplement per haver-s'hi reunit. És altament improbable que els declarin culpable: dit d'una altra manera, és difícil que es consideri que dialogar amb el dirigent d'un partit il·legalitzat vulnera la llei de partits. No obstant això, és patètic que la justícia hagi acceptat a tràmit l'acusació particular del Foro Ermua i que el fet de parlar amb un altre dirigent tingui alguna possibilitat de ser punible. Quan marxem d'aquí?

De víctimes i culpables

La campanya informativa que estem vivint a Espanya per a presentar Israel com a únic culpable està arribant a dimensions preocupants. Sembla que els de Hamas siguin sants. Els mateixos que van reventar l'últim gran intent d'acord entre ambdós pobles a base d'atemptats suicides. Els mateixos que s'amaguen darrera la població civil per atacar a l'exèrcit d'Israel. Alguns, com El Intermedio d'ahir, opinen que això és mentira dient més o menys que "la teoria que ens volen fer creure de que Hamas utilitza la població com a escut humà cau pel seu propi pes amb notícies com la de que Israel ha matat a 40 persones que es trobaven a una escola de la ONU". Cap menció, per variar, dels testimonis palestins que afirmen que es van llançar primer atacs des de la mateixa escola. Per què s'amaguen aquests fets? La palma se l'endú el Público, que quan va començar afirmava que "no seremos neutrales, pero sí honestos" i ara es dedica a amagar fets. Quina gran definició d'honestitat! No obstant, quelcom està canviant. Sembla que aquesta vegada no es poden controlar tots els mitjans d'informació. Potser és internet. Potser és que estem farts de que ens arribin informacions manipulades. Però el cert és que, tot i ser delicadament amagat dels grans titulars, la gent comença a entendre que aquí no hi ha més víctimes que la població civil. I que Hamas també se n'aprofita. Com a mostra, el resultat de l'enquesta de La Vanguardia sobre si es justifica la invasió de Gaza i un parell de cartes dels lectors (aquí i aquí). Jo no puc anar tan lluny com per justificar una matança de civils per acabar amb algun terrorista, però em tranquilitza veure que hi ha bastanta gent que opina en contra de la línia que marquen els grans mitjans de comunicació espanyols.

Què és la demagògia?

A Libertad Digital TV fan un programa anomenat "La tertulia de los catedráticos". La idea és que els espectadors proposen un tema, un concepte, i els catedràtics parlen sobre això. Tocava el tema de la demagògia. I Agapito Maestre (als 2 minuts 25 segons de vídeo), un d'ells, no va poder donar un exemple més clar... en intentar explicar què és la demagògia va caure en una demagògia brutal: "hay gente que firma el manifiesto en favor del castellano y, a su vez, piden que negociemos con los nacionalistas que niegan en castellano, eso sería otro ejemplo de demagogia". Firmar un manifest a favor del castellà vol dir que no es pot arribar a acords amb nacionalistes? Queda clar que ser catedràtic, almenys a Espanya, no és garantia de res. Per si ens quedava algun dubte, aquest intent de filòsof la torna a deixar anar, aquesta vegada posant a la mateixa altura grups que, vaja, llegeixin vostés mateixos: "veo que hay mucha gente que dice 'negocien ustedes con los terroristas', 'negocien custedes con los nacionalistas', y también han firmado el manifiesto". Gran exercici intel·lectual col·locar el fet de negociar amb terroristes i amb nacionalistes a la mateixa alçada. Quan podrem tenir un diari verdaderament liberal? Un que no digui que no es pot ser liberal i nacionalista i després clami per què "España se rompe"?

Distorsions sobre el conflicte

No cal afegir res més a la notícia de El Público: Israel mata a un dirigent de Hamas. Especialment gustosa és la part on, sense pudor, s'afirma que "los militares... ayer decidieron poner fin a su vida aun a sabiendas de que la residencia de Rayan se encontraba ocupada por otros muchos civiles". Es repeteix diverses vegades a la notícia com Israel va matar als seus quatre fills menors d'edat. Si ens mirem un diari una mica més seriós (l'article va aparèixer a La Vanguardia), ens n'adonem que "Los vecinos del jefe de la fuerza ejecutiva de Hamas, el jeque Nizar Rayan, que perdió la vida el jueves en un bombardeo israelí junto a sus cuatro mujeres y nueve hijos, fueron advertidos de antemano sobre el ataque. Algunos se fueron de inmediato, pero otros aceptaron la petición de Rayan y subieron al tejado de la casa. Un helicóptero lanzó un misil de advertencia contra una pared de la casa. Cuando todos huyeron, lanzaron una bomba de una tonelada que mató a la familia de Rayan". No en sortia res a l'anterior notícia. Què extrany, veritat? Ara, de nou: qui va matar als fills?

El mite del Che

Hauria d'estar estudiant, però la veritat és que amb això dels 50 anys de revolució s'ha escrit molt i no ho he pogut resistir. El típic article que s'escriu es titula més o menys així: "Che Guevara: ¿mito o asesino?". És un exemple de la dèria que tenim les persones en simplificar les coses. O era un sant, o era un dimoni. O el posem a un grup o a un altre. Sembla que la veritat no sigui tan important: el que necessitem és classificar-lo. Ernesto Che Guevara va ser un assessí. Ell lluitava pel que creia que eren injustícies. El motiu va quedar a la seva ment. Però els fets són que, quan podia "relaxar-se" i quedar-se a Cuba fent companyia als Castro, va decidir seguir lluitant a altres llocs. Això podria indicar que realment volia acabar amb les injustícies. També indica cert gust per la lluita armada. I en aquesta lluita contra la tirania, ell mateix es va convertir en tirà. Els homosexuals no li agradaven: els feia presoners. Va executar, tant a través d'ordres com amb les seves pròpies mans, a desenes de persones. Alguns menors d'edat també. En la seva ment, ell lluitava per un bé superior: què importen unes quantes vides? I no estem parlant de baixes en combat: estem parlant d'execucions de presoners.
Pel que sembla, dels testimonis que hi ha, això va ser així. Si algú l'admira i el veu com un mite, perfecte. No seré jo qui el jutgi. Ara bé, que l'admiri sabent la veritat. La gent escull ser ignorant. Si jo em compro una samarreta on surt la cara d'algú, m'informo bé de la seva vida. Si la gent compra samarretes d'un "assessí idealista" hauria de saber que ho és. Malauradament, normalment no ho sap. I no només això: si els ho expliques, et contesten amb una paraula: feixista!

50 anys de misèria

El 2009 es compleixen 50 anys de l'arribada al poder de Fidel Castro. No hi ha cap motiu d'alegria. Tret del precari estat de salut del líder, res fa pensar que els seus governants vulguin canviar res. Castro ha empresonat periodistes per opinar contra el règim. Ha realitzat més de 8.000 execucions, segons l'"Archivo Cubano". Tan sols el 2% de persones tenen accés a internet. I pobre de tu que t'atrapin amb un llibre tan marcadament proEEUU com 1984, de George Orwell. Ara bé, des d'aquí tot es veu bonic. Amb Cuba passa quelcom extrany. Si ve alguns "intel·lectuals" callen sobre diverses injustícies que no tinguin a EEUU com a protagonista (per exemple, Txetxenia), en el cas Cubà expressen, fins i tot, admiració! "La revolución ha conseguido implantar sistemas de salud y educación, universales y gratuitos, sin igual en la región" deia la diputada socialista Elena Valenciano (ull! que consti que no l'he posada com a exemple d'intel·lectual!), per després parlar de les coses negatives: "es urgente que sus dirigentes impulsen los cambios que sitúen a Cuba en el siglo XXI y respondan así a las necesidades del pueblo en el terreno de los derechos y de las libertades"... això és la part negativa? Res sobre les execucions? Res sobre els presos polítics? Res de res? Com sempre, a l'hora de criticar el règim cubà, quant més suau millor. D'altres, en parlar de Cuba, culpen directament EEUU. Pel tema de l'embargament, s'entén. Si bé és cert que cal acabar amb aquesta política, també ho és que té més forats que un colador. No busquem culpables quan els autèntics estan davant. I no, tampoc va ser el problema que el Che morís. Si hagués estat viu a Cuba, no crec que les coses haguessin estat diferents. Quan la gent posa una idea per sobre de la gent, queda incapacitada per governar. I el Che ja ho va fer durant la guerra: aquell home, amb rostre tan semblant a Jesús, no es dedicava precisament a perdonar. Més aviat va dur a terme un bon grapat d'execucions, també d'algun menor d'edat. Així que està molt bé dur-lo a la samarreta: ara bé, que ningú s'exclami si jo en duc una d'Augusto Pinochet.
Cal acabar amb això. No només ho de Cuba, sino també aquesta fascinació malaltissa per qualsevol "revolucionari", encara que mati i mati i mati, que tenim els europeus. Els mateixos que, cada cop que parlen, mostren la seva superioritat moral als americans (pena de mort? quina salvatjada!), condenen amb moltes menys fortes que s'executi a algú per robar una barca i intentar fugi de l'illa. Bravo. Així anem.