Antiglobalitzadors de merda

Mai ho entendré. Aquesta obsessió al l'statu quo, amb protegir a tota costa la posició que un assoleix - moltes vegades sense esforç, sino per atzar. Aquesta por a canvis al voltant. Aquest temor a que algú sigui millor que tu. Aquests sentiments que porten a aixecar barreres, comercials i humanes, que impedeixen que aquest món sigui molt millor. A tots aquells que fan l'impossible per evitar la lliure circulació: CABRONS DE MERDA.

Tercer curs

El tercer any de la carrera va ser l'inici de tot. I això que no pintava gens bé, ja que els meus dos millors amics a la universitat s'anaven d'Erasmus durant tot el segon i el tercer trimestre. A més, era la separació definitiva entre ECO i ADE. En fi, que a vegades quan pitjor pinta, millor surt. Durant aquest curs vaig començar a donar-me compte que assignatures que a la resta li semblaven difícils (micros i econometries), a mi m'agradaven bastant. Les trobava molt llògiques: creen un model, i en deriven uns resultats. Res més. També vaig començar a perfilar el meu futur, mirant-me universitats tant a Europa com a EEUU on anar després de la carrera. Però el moment determinant del curs va ser, sens dubte, viatjar a Hong Kong. Allà estava el Juan, de conveni bilateral. Abans d'anar-hi vaig fer escala a Londres, i em vaig enamorar de la ciutat. I un cop a HK, què puc dir... tothom buscant-se la vida, sense plorar permanentment com fan alguns de per aquí. L'exemple d'aquell home gran (més de 50 anys segur) al lavabo de la discoteca obrint-nos l'aixeta i donant-nos paper per les mans AMB UN SOMRIURE a la cara tota l'estona em va impactar. Aquí la gent no para de queixar-se que si el treball l'agobia, que si el jefe l'estressa, i aquell home feia una feina que aquí es considera denigrant i era feliç! HK és brutal, i el fet de que jo recorrés 11.000 milles per veure un amic em va fer ser conscient de les ganes que tenia (i tinc) de veure món. Gràcies al viatge, vaig tenir clar que volia anar a una gran ciutat a seguir estudiant. L'escollida, finalment, va ser Londres.

Demà, l'últim part.

Estava equivocat... ara SÍ que ha acabat

Escrivia l'altre dia reflexionant sobre el final de la meva etapa a la Pompeu... no havia entès que, amb el sopar de graduació pendent, no podia considerar-la finalitzada. Malauradament, ara sí que puc.
És obvi que la carrera m'ha canviat la vida. Abans d'entrar no sabia quasi res d'economia, i a sobre (hauria de posar "i per tant") era comunista. El meu anglès era fluix sent optimistes. Em costava un munt parlar en públic. No tenia clar què volia fer amb el meu futur proper. Era, bàsicament, insegur i introvertit. Però clar, això era el passat.
La llicenciatura m'ha fet creixer en tots els sentits: també he guanyat algun(s) quilets. I no només els estudis en sí, sinó també la gent. El primer any ens va servir per anar perfilant el que seria el meu grup d'amics al llarg dels quatre anys. Uns quants d'ADE (la "prima fea" d'Economia) i d'ECO junts, amb més o menys dificultats. Vaig descobrir el baix nivell de matemàtiques que donen al batxillerat social. Vaig congeniar de forma increible amb dues de les millors persones que he conegut, la Cati i el Juan. I vaig saborejar el plaer de treure les dues primeres matrícules, amb el conseqüent descompte a la matrícula que jo mateix he pagat durant tota la carrera.
El segon any va ser una mica extrany. Temporalment separat de la meva nòvia, no recordo res gaire interessant al principi. No obstant, tot va canviar amb Teo 3, la primera assignatura que em va fascinar. Bé, el que em va atraure tant va ser un model anomenat Solow, amb el que es pretenia explicar com creixien els països. Increïble! Tan increïble que, amb les escasses eines de que disposava, el vaig intentar utilitzar per explicar diferències entre països que havien rebut ajuda externa en el treball d'Aplicada 2. Com dic, un any extrany, però que va servir perquè m'adonés de què volia especialitzar-me: desenvolupament econòmic. I encara recordo el que la professora Marta Reynal em va dir quan vaig anar a comentar-li el treball: "cal establir-se als països que reben ajudes per controlar a on van aquestess, però això no ho acceptaria el moviment antiglobalització". No és literal, que fa dos anys...
Continuarà.

Experts en Desenvolupament Econòmic

Tinc ganes de tocar el tema que més m'interessa en economia. Entendre com es pot fer sortir un pais de la pobresa és (i ha estat) la major preocupació d'un bon grapat d'economistes i, no obstant això, encara no han tingut gaire èxit. La clau no és, malauradament, la condonació del deute; no és tan senzill. Tampoc són pobres perquè els del nord els explotem, no. Eren pobres abans de rebre préstecs, van seguir-ho sent amb els préstecs, i ara que els han de retornar ho segueixen sent... moraleja: la culpa no és dels préstecs.
Però no volia parlar d'això. Mirant la pàgina del professor William Easterly m'he trobat amb unes menes d'articles-debats molt interessants. M'ha agradat concretament un troç del principi, quan, parlant de que l'informe del Banc Mundial diu que no hi ha receptes universals per aconseguir que un pais creixi, afirma: "this report represents the final collapse of the "development expert" paradigm that has governed the west's approach to poor countries since the second world war. All this time, we have hoped that a small group of elite thinkers can figure out how to raise the growth rate of a whole economy... The Growth Commission correctly pointed out that such an attempt to find secrets to growth has failed." Bàsicament, el que diu és que la forma d'aproximar-nos al problema del desenvolupament tots aquests anys assumeix que uns quants il·luminats descobriran uns principis generals que explicaran per què milions de persones que pateixen gana cada dia no milloren la seva situació. El professor de la NYU està totalment en contra d'aquesta visió. I no cal dir que admiro profundament a Easterly, ja que és de qui he après, amb el fabulós llibre "En busca del Crecimiento", el motiu pel qual no serveixen les solucions "intuitives" per acabar amb la pobresa.
No obstant, crec que cal criticar Easterly. Sí, sense cap mena de dubte la labor d'explicar que s'ha de parar de despilferrar milions d'euros en ajudes és molt important. Però crec que s'ha d'avançar en trobar programes d'ajuda que funcionin. La feina no acaba dient el que va malament: un bon científic (i els economistes SOM, el cap i a la fi, científics) ha d'avançar sempre, mai quedar-se quiet. I crec que això és el que li passa a Easterly: porta masses anys explicant què s'està fent malament amb les ajudes al tercer món, però se li troba a faltar que parli sobre com fer-ho bé. Almenys això és el que espero fer jo una vegada completi els estudis de postgrau.

The End

Ja s'ha acabat. Si els senyors Ventura i Berger no em fan cap mala jugada, l'etapa de 4 meravellosos anys a la Universitat Pompeu Fabra, sens dubte la més prestigiosa de per aquí en ECONOMIA, ha arribat a la seva fi. Encara no sóc concient del que això significa. D'aquí uns dies, em passarà el de sempre: estaré tumbat al llit o a qualsevol altre lloc avorrit, recordaré algun gran moment a la Pompeu, recordaré com de bé em sentia, i llavors pensaré "merda, això ja no tornarà a passar". Però no cal posar-nos tristos. D'aquí un parell de mesos aproximadament estaré tot sol a Londres per seguir estudiant a la LSE, on espero viure almenys tantes coses com a la UPF. Tan debò...
Però volia fer unes reflexions sobre el funcionament de la docència universitària en general. No entenc com pot ser que estudiants de doctorat amb quasi nul·la experiència docent ens vinguin a donar classes de teoria de cursos avançats (penso, bàsicament, en Macro I i II). Sí sí, per algun lloc han de començar, és clar, però entre que estan més pendents d'acabar la tesi i que el temari és difícil fins i tot per a ells, els estudiants reben unes classes de MOLT mala qualitat. Després està el tema de l'anglès: em sembla molt bé que hi hagi assignatures en anglès, però no puc entendre que pel professor sigui un problema i repercuteixi a l'hora d'ensenyar. Al final, com sempre, ho patim els alumnes.
Per acabar volia fer una proposta que ja l'ha fet un dels professors del Departament d'Economia de l UPF, Fernando Guirao: fer públiques les evaluacions que els alumnes fem als professors. D'aquesta manera, quan els alumnes hagin d'escollir quines assignatures fer i amb quins professors, podran tenir una bona guia del que els espera. No cal dir que entre molts professors aquesta mesura no agrada: significaria, per alguns, dedicar més temps a l'ensenyament i esforçar-se per millorar la qualitat de les classes. En definitiva, fer-ho millor en el seu treball... i ja sabem que aquí això ens horroritza!!

Feminisme

Quan era petit, recordo haver estat parlant amb la meva mare sobre el feminisme. Bé, més que res volia saber exactament què era. Li vaig preguntar si era com el masclisme però per dones, i ella, sense fer-me gaire cas, em va respondre que sí. Naturalment, jo vaig protestar ja que, si era així, no veia què hi havia de bo. Ella es va afanyar a rectificar. Uns quants anys després penso, sincerament, que no anava gaire desencaminat.

Vinc de veure la peli de Sexo en Nueva York. Hi he anat perquè a la meva nòvia li agrada molt i bé, ella va anar a veure Iron Man amb mi... tot i que li va encantar! Però al tema. Fa un parell de dies llegia a algun diari un article denunciant el masclisme de la peli. La justificació, deien, era que a la primera escena el nòvio li diu a la prota, que està meravellada amb un àtic que ha vist: "tranquila, nena, el pis és teu". Segons la noia (òbviament) que escribia al diari, això era el típic cas de masclisme en la societat. No és que em vulgui a posar a defensar una pel·lícula tan... en fi, que no és el meu estil, però l'opinió del diari òbvia les altres tres parelles de la peli en les quals la dona és la que "porta els pantalons" (sobretot en dues de les tres). No sé si a la senyoreta de l'article (llamémosle X que no l'he pogut trobar de nou) li molesta que en una parella sigui l'home qui tingui els diners. Potser X creu que només hi ha una forma de viure per la dona que escapi al masclisme. El masclisme, vist com la superioritat de l'home sobre la dona, no m'agrada. Però si aquesta superioritat és només econòmica... a qui pot molestar? A la senyoreta X el que la molesta és que hi hagi dones que decideixin lliurament viure depenent d'un home. Doncs que es foti la senyoreta X, perquè això no és masclisme, sino llibertat. Curiosament, algunes "feministes" acostumen a confondre aquests dos termes.
Però tranquils, que això se soluciona si incorporem "miembras" al diccionari (he de confessar, no obstant, que pensava que sí que existia aquesta paraula - sóc de ciències...). Estic bastant convençut que la posició d'una part del feminisme és insultant per la dona, en el sentit que la tracta com un ser dèbil i que no pot fer gaire cosa per sí mateixa. Però això és només una part... espero.

Per què no m'agraden els polítics

Crec que hi ha una raó justificada de per què a molts economistes no ens agraden els polítics. Nosaltres estem acostumats a tractar amb dades empíriques, buscant possibles relacions entre elles, pensant quines explicacions poden justificar el que veiem, etc... Si veiem una correlació entre dues coses no anem corrents a dir que una provoca l'altra. En canvi, els polítics sí. El motiu és ben senzill: jo he de quedar bé davant l'opinió pública i fer que la resta queda malament. Això és l'única cosa que importa. Ho il·lustraré amb un exemple:
Al seu blog, Miquel Iceta es mofa de'n Mas perquè aquest últim diu que a ERC li va malament per governar amb el PSC. Segons el socialiste, "ERC pren molt de mal quan s'acosta a CiU, com ho demostra aquest article de Carlos Castro". La "demostració" de la que parla Iceta és el retrocés que va patir ERC fa vint anys quan va recolzar CIU. I? En economia, aquestes "demostracions" no serveixen ni per recollir els regalets que deixa el teu gos pel carrer. En canvi, Iceta ho prèn com la "demostració" que acostar-se a CIU és dolent. A més, inclús si això fos cert, cosa que no podem saber amb aquestes dades, no contradiu el que en Mas afirma. No cal dir que Iceta no opina el mateix...