Fracassar

Fracassar és una merda. Molta gent et parla de "veure el costat positiu", "aprendre dels errors", "fracassar et fa créixer"... Però fot un munt. A més, quan m'ho diuen em dóna tota la impressió de que ho fan per animar, cosa que empitjora el meu humor de forma considerable. Però hi ha diverses coses que són certes. Primer, fracassar és culpa meva, de tal forma que saber què no he fet bé és important. Segon, revolcar-se en la ràbia és bastant inútil. De fet, crec que és la definició perfecte d'inutilitat. Així doncs, encara que foti, cal deixar-hi de pensar. I ja que no es pot anar per un camí, caldrà anar per un altre. És pura llògica, no és cap cantinella per fer sentir millor al personal. De fet, no fa sentir millor. Però bé, com diu el Risto, cal aprendre a disfrutar fracassant. I podriem dir que l'experiència de viure a una ciutat meravellosa com Londres, d'assistir a la LSE i de compartir opinions amb gent molt diversa, tot i haver estat un fracàs, l'he disfrutada. Bé, fracàs fracàs del tot no, que almenys tinc un Master... I la gran pregunta és... i ara, què?