Tres notícies, altre cop

Una vegada més, tres notícies em criden l'atenció, d'una forma o una altra, i m'entren unes ganes, impossibles de reprimir, de comentar-les.
- Ningú va veure la crisi: com estem veient, el govern de ZP ha passat de culpar de la crisi a Bush (que, repeteixo, no hi va tenir gaire a veure, no existeixen les "desregulacions" a les que tota la pseudoprogressia europea culpen) a esperar que les prediccions sobre 2009 fallin "com van fallar les prediccions sobre la crisi". Aquest és el nou pas: zero responsabilitat. Tothom es va equivocar. ZP ja ho ha dit varies vegades, i ara és el torn del BOE (oficialment conegut com El Pais). És veritat que Prisa i el PSOE no passen pel millor moment de la seva relació amorosa (recordem el recent episodi on ZP va mentir descaradament a Gabilondo i aquest, la setmana després, ho va explicar), però això no treu que comparteixin la creuada antiliberal. Dit d'una altra manera, estan junts en les tesis sobre la crisi. I així es demostra: article del diari assegurant que les prediccions van fallar. Totes. I quines citen? Bé, de les que citen només és seriosa la del FMI, i fins i tot aquesta cal agafar-la amb pinces. Comencen parlant del que predeia Solbes. Segueix amb el que opinava ZP. I després ve un exercici hilarant: reprodueix les previsions del mercat bursàtil! El mercat que més fàcilment crea bombolles no va predir que l'Ibex baixaria fins els 9000 punts... òbviament! Si aquest mercat viu de les expectatives, com podien esperar que baixaria d'aquesta forma? Molts experts espanyols, estudiosos del mercat immobiliari, predeien els problemes de l'economia espanyola fa més de quatre anys. Si els polítics van decidir viure en una bombolla, allà ells. Però que ara no diguin que no es podia fer res perquè ningú ho sabia.
- Nul·la memòria política: cito la notícia del portal E-Notícies perquè trobo que és la que ho diu més clar. L'Estatut marcava com a límit el 9 d'agost per aconseguir l'acord de finançament. ZP se'l va saltar, però Saura va evitar que aquest hagués d'anar a donar explicacions a canvi d'una fotografia. Quan s'acostava el "nou termini", Montilla va ser qui va donar-li el cop de mà, situant el nou límit el 31 de desembre. Dies abans, el PSC avisava de que si no hi havia acord caldria replantejar les relacions amb el PSOE. El 20 de desembre Montilla i ZP es tornen a reunir i tot canvia. No hi haurà acord el 31, però ara les negociacions s'han desbloquejat. S'entén, llavors, que abans estaven bloquejades. Així doncs, per què el PSC es mostrava convençut de que tindriem acord abans de 2009? Ho van repetir uns quants cops. La política s'ha convertit en quelcom obscur, donant a entendre que el que parlen entre polítics ha de quedar allà. Ningú explica res. Tots mostren una façana, totalment opaca al que realment pensen. I així anem. ZP ha mentit reiteradament, però només ens enrecordem de les pifies de l'adversari. Retallada de l'Estatut, negociació amb ETA, negació de la crisi, ... I és que, al cap i a la fi, PSOE i PSC són el mateix partit!
- Atac d'Israel a Gaza: amb el tema del conflicte entre Israel i Palestina es parla molt sense saber què ha passat ni què passa. Quan Israel bloquejava el subministrament d'electricitat a Gaza, tothom clamava al cel. Però com poden empènyer a la població de la franja a viure en aquestes condicions? Ara bé, quasi ningú informa sobre on va aquesta electricitat quan arriba a Gaza: Hamas se l'apropia per reunir-se i planejar el següent pas. Què n'opinen aquí del tema? Silenci. Jo m'oposo a l'atac d'Israel, però no esgrimeixo arguments com la proporcionalitat. Què passa, és correcte si només en maten una quarta part de civils? Aquí hi ha més d'un culpable. De fet, si algú coneix una mica de la història de la zona dels últims 60 anys sabrà la multitut d'actors que hi ha en el conflicte. Sabrà que els jueus es van situar allà perquè Occident li va negar l'entrada al seu territori. Sabrà que, des de la seva independència, Israel ha tingut com a mínim una guerra cada dècada per evitar ser eliminat. I sabrà que quan Arafat va tenir l'acord de pau davant seu, va decidir estirar una mica més... i va "aparèixer" Hamas. No oblidem que a Gaza s'ha escollit un govern de Hamas, que té com a objectiu destruir Israel. La situació és realment complexa i em quedo de pedra quan tothom en parla com si fos ben simple. Clar que, d'ençà que va començar la crisi, això s'ha convertit en una costum.
PD: ves per on, l'anterior no era l'últim post de l'any...

Adéu 2008

Tornem a la feina. S'han acabat unes curtes però intenses vacances de nadal. A partir d'ara, a estudiar tan com pugui. Però abans de tot, escric el que serà l'últim post de 2008. No sé si hauria de repassar el 2008. El que sí que sé és que em fa una mandra terrible. Només dir que no crec que haguem avançat gaire en res. La realitat segueix arribant distorsionada, gràcies al bombardeig de missatges que rebem dels polítics i dels mitjans de comunicació. L'exemple més clar ha estat que no he escoltat a ningú a la televisió (que no portés una americana vistosa) dient que la crisi financera no és culpa del capitalisme salvatge. Els d'una banda opinen el mateix que en començar l'any; els de l'altra, també. Jo, per sort, no. És curiós veure com ningú s'equivoca en res en el món de la política. Cada esdeveniment que passa reafirma les tesis d'uns i altres. La política és una guerra: no es tracta de representar i governar, es tracta de bombardejar l'enemic amb consignes que apel·lin als instints primaris de la gent. Venen les eleccions generals, i el PSC adverteix que "si tu no vens, ells tornen", amb tres ombres amenaçadores al cartell. 25 diputats. Per finalitzar l'any, el vicesecretari del PSOE, un dels pitjors polítics i millor demagog de l'estat, José Blanco, dedica un article critincant al PP i a Rajoy perquè 7 diputats s'han ausentat de la votació als pressupostos generals. Aquella votació que és més simbòlica que res, ja que la discussió ja s'ha fet i el resultat ja se sabia. Però, per Blanco, això demostra que Rajoy no es preocupa pel benestar de la població. Pura demagogia. El PP sí que ha canviat visiblement, bastant més moderat en les seves formes. Clar que la situació se li ha posat perfecte: ZP amb la popularitat a mínims a Catalunya, a Rajoy només li cal anar recordant les mentides del president. No obstant, el PP està ara més desdibuixat. El que havia de ser el partit liberal espanyol ha perdut tota la credibilitat d'ençà que va decidir negar la sobirania del poble català. Una altra cosa que he après el 2008: no es pot ser liberal i conservador. És senzill: els conservadors volen que la societat mantingui uns dogmes per llei (com que només es permeti els casaments heterosexuals), voluntat que xoca frontalment amb el principi de llibertat del liberalisme. Si s'és liberal per unes coses i dogmàtic per unes altres... llavors no s'és liberal!
Ja veurem que succeeix al 2009. Pel que em toca, jo recomano llegir, per variar. Una ullada diària a El Mundo i La Vanguardia com a mínim. I algun llibre d'assaig. Sí, la ficció entra més fàcilment, però no aporta tant. Així que recomenaré el que és per mi el llibre més important del segle passat (valgui dir que no me n'he llegit gaires, i per tant no té gaire validesa el títol que li ha donat; a més, tinc esperant el que se suposa que és realment del llibre d'assaig més important del segle XX, el Tractatus Logico-Philosophicus) i que més m'ha ensenyat aquest any: The Road to Serfdom - Camino de Servidumbre. Ja que puc, perquè el blog és meu, en recomenaré un altre que encara no ha vist la llum: La Societat del Caos, del filòsof Joan Garcia del Muro. I per finalitzar, desitjo un gran 2009 a tothom!

Bolonya altre cop

El tema segueix. Com pot ser? Alguns professors també reivindiquen la seva oposició al pla. Evidentment no tenen altre motiu que oposar-se a treballar més. Les reivindicacions dels estudiants cada vegada s'allunyen més del pla en sí. Però no importa, a seguir fent soroll. Ningú té dret a rebre una educació universitària totalment gratuïta. Aquests estudiants que protesten estant rebent una subvenció d'uns 7.000 euros cada any. I així l'utilitzen: tallant carreteres per malgastar encara més els diners de la resta. I aquest pais, que encara no ha despertat del tot de somnis utòpics on tothom somriu, on ningú no ha de treballar i on tothom és igual, segueix sense immutar-se. Què importa si hi ha gent que no pot anar a classe? Ens és igual perquè pensem que aquestes protestes són el nostre maig del 68. Doncs no. Aquí es protesta perquè sí. Perquè si es proposa algun canvi, cal protestar. I més si ve "de dalt". Com se'n diu d'això? Ah sí, reaccionaris. No vull confondre: el pla Bolonya segueix sent un pla dictat per uns quants il·luminats, i tot i que introdueix millores (sobretot perquè partim d'on partim) perd l'oportunitat d'anar molt més enllà. Però clar, si s'hagués parlat d'introduir competència els reaccionaris haguessin fet la següent reflexió: competència => capitalisme (salvatge) => neoliberalisme => apocalipsi (noti's que el terme "reflexió" era sarcàstic). Així que "algo es algo". No ens enganyem, ho he vist durant bastants anys: certs col·lectius d'estudiants reaccionaris protesten per qualsevol cosa (menys quan ETA mata, és clar: amb el tema de De Juana van aparèixer moltes pancartes a la UPF, tot i que quan ETA va matar dos equatorians no en van penjar cap). Els que mantenen la protesta es queixen directament del sistema d'Estat de Dret, i com no del sistema econòmic. Com parlar amb ells sobre el pla de Bolonya? Si parteixen de la base que "tothom qui vulgui, ha de poder anar a la universitat", que es tradueix en "si algú diu que vol anar a la universitat, la resta ha de pagar-li el cost i a sobre deixar-li temps per si vol treballar". És igual, això trigarà a canviar. No obstant, m'alegro de veure bastants estudiants, aproximadament de la meva edat, que no els importa que els titllin de neoliberals, i que expressen decididament el que pensen. Alguna cosa està canviant? Això espero. Pel bé de tots!

Tres notícies

Tres notícies, a La Vanguardia, que em desperten aquest dilluns (a Londres no és festa!!).
- El somriure de ZP: el periodista Jordi Juan explica que el president del govern espanyol respon amb un somriure quan li pregunten pel finançament. Parla, també, de la por que hi ha entre alguns dirigents del PSC de que ZP li "torni" la deslleialtat de Montilla (recordem que pel PSOE és deslleial tot aquell que no el recolza 100%) en forma de punyalada com va fer amb en Maragall. Una cosa bona té Montilla: almenys a mi, em sembla amb més capacitat estratègica per evitar que ZP intenti jugar-se-la. Ja veurem. Però una cosa està clara: ICV va pactar amb De La Vega que hi hagués acord abans de principis de novembre. El PSOE no ho va respectar. Montilla va pactar amb ZP que hi hagués acord abans de final d'any (fixi's bé que es pacta una data per a que hi hagi acord! no es pacta l'acord, sino la data límit! i ni això es respecte...), i ja hi ha dirigents del PSOE insinuant que potser no això, però que quan s'aconsegueixi s'aplicarà amb caràcter retroactiu (???). Això sí, amb un somriure a la boca. Perquè després diguin que la política actual no és marqueting...
- Obama critica... però ajuda: recentment, els tres grans de Detroit (GM, Ford i Chrysler) van presentar-se al Congrés demanant pasta. Primer apunt: aquí a Europa es demana pasta fent manifestacions; a EEUU, almenys, són més civilitzats. Cada dia tinc més ganes d'anar a EEUU... però això és un altre tema. Centrem-nos. Obama ja ha criticat els errors que han comès les grans companyies automobilístiques. Però també ha apuntat que cal salvar el sector, que dóna treball a milions de persones. Tot sembla apuntar que es posaran diverses condicions, com una "nova ètica dels negocis" o un "supervisor" que vigili si tot es compleix correctament. Finalment, creu que tot això servirà perquè EEUU surti més ràpid i més competitiu de la crisi. La cosa no pinta bé: tot i que ell diu que es faran mesures mirant el llarg termini, tot apunta a que s'intenta que l'atur no creixi i poca cosa més, sense importar si és bo o no mantenir a tota costa llocs de treball poc competitius. Sembla que el principi és el d'altres governs: parlar de coses abstractes (nova ètica dels negocis) mentre es dediquen tots els esforços a combatre els sintomes de la crisi (fallida d'empreses i atur).
- El govern espanyol es prepara fer fora ANV: per acabar, la notícia de que el PSOE prepara un borrador per fer fora ANV dels ajuntaments on mana. No cal dir que sempre espanta una mica que el govern no només decideixi què cal fer amb el 40% del teu sou actual (ara, amb la política de despesa expansiva, també amb el 40% del teu sou dels pròxims anys), sino que a més pot decidir quins partits poden governar i quins no. Sí, els d'ANV són uns cabrons que accepten la mort d'inocents com a mal menor. Però tan debò veiem el dia en que un govern dediqui tants esforços a combatre el problema de fons: què passa amb tota la gent que ha recolzat a ANV? I la que ha votat al PCTB? Aquest tema s'ignora (ignora en el sentit anglès: o sigui, es coneix però no se li presta atenció) en qualsevol conversa política sobre Euskadi. I què hi ha més polític que explicar perquè milers de ciutadans han de quedar-se sense representació a l'administració? Afrontar aquestes qüestions NO és plegar-se davant ETA: és, simplement, entendre que la Constitució i la unitat d'Espanya MAI poden estar per davant de la llibertat, ja sigui aquesta individual o d'un conjunt d'individus organitzats políticament. ETA nega la llibertat, però em temo que no és la única. Només com a exemple, és curiós que sectors propers al PP (i el PP, evidentment) declarin com a principis fonamentals "la llibertat i la unitat d'Espanya". La pregunta és clara: què passa quan una contradiu l'altra? Què passa quan la majoria de població d'un territori demana separar-se d'Espanya? Malauradament, pels "liberals"-conservadors espanyols (noti's que només la paraula liberals està entre cometes), la resposta és encara més clara: la unitat per sobre de tot. I, humilment, però també amb una fortíssima convicció, crec que si es col·loca algun altre principi davant de la llibertat ja no es mereix el qualificatiu de liberal.

La culpa ha de ser del govern

Tothom busca culpables de la crisi. La majoria de gent els troba en quatre directius de quatre grans bancs d'inversions que, amb la complicitat del govern americà, van arriscar-se massa per guanyar diners. Tot per avarícia. Com sempre, cap menció a les pressions per a que els bancs donessin préstecs a famílies Ninja. Cap menció al suport del govern espanyol per a seguir inflant la bombolla immobiliària. Però fins i tot per a algú que estigui equivocat i que no cregui en els mercats, la llògica diu que només hi ha un culpable: el govern socialista.
Que consti que no ho penso. Només segueixo la llògica que ells ens marquen. Intentaré "pensar" com un fervent creient dels socialistes. Ens van dir que gràcies al PSOE l'increment del preu dels pisos es frenava. Ens ensenyaven gràfics molt colorits i tot. I amb fletxes ben clares perquè veiéssim quan pujava i quan baixava (blau=pujava, vermell=baixava). Per si de cas, recordaven que aquest fet coincidia amb la creació del Ministeri de Vivenda. A més a més, ens explicaven que amb ells s'havien creat un munt de llocs de treball. I que, si els votàvem, liderarien la societat per a crear-ne dos milions més. Això ho deien fa menys d'un any. Ens mostraven encara algun gràfic més, os s'apreciava que el creixement econòmic amb ells havia estat major que amb l'anterior govern. I, per acabar, reien quan l'oposició parlava de crisi: crisi? - deien ells - però si estem molt millor que amb vostès! Mirin aquestes xifres! I a més, el nostre sistema està tan ben regulat, com ha de ser, que és immune als actius tòxics. El que busquen vostès és simplement confondre, perquè a Espanya la crisi no l'afectarà!
Després van venir les males notícies. Es va començar a parlar d'"ajust" de l'economia, de desacceleració. Va costar uns mesos dir la paraula crisi. Crisi, per altra banda, que havien provocat uns altres. I per la qual se suposava que estàvem vacunats. Però començava a veure's que no era així. I llavors, el president ens va tranquilitzar a tots: no patiu! gràcies als socialistes, el deute públic és molt baix, més si ho comparem amb altres economies potents, i per això aquesta crisi serà més senzilla de passar, ja que podem gastar i gastar i gastar en polítiques socials que faran la vostra vida molt més fàcil. Aquí ja la llògica trontollava un xic: quan els socialistes van deixar el poder el 1996, el deute públic era bastant més elevat al permès (60%) per entrar a Maastricht, i els populars van haver de fer de tot per portar-lo a nivells "acceptables". No veig com pot ser gràcies als socialistes... però bé, continuem. El govern ens va prometre grans plans, política socials, etc. No obstant, les constructores passen per un mal moment, suspenent pagaments i deixant gent al carrer i forats als bancs i caixes. L'atur frega els 3 milions. La despesa en prestacions s'ha disparat. Les empreses automobilistiques volen sortir d'Espanya per raons òbvies. Més gent al carrer. La secretària del ministeri d'economia ens diu que bé, no és tan greu... hi ha sectors on no es destrueixen llocs de treball! D'acord, l'atur ha crescut en 900.000 en aquest any (una miqueta lluny dels 2.000.000 de nous llocs de treball que prometia ZP), però al novembre ha mostrat una "desacceleració" en la caiguda. Costa una mica, no obstant, veure aquí l'inici d'un canvi de tendència... Però aquí ens trobem: atur elevat, població i empreses cada vegada amb més problemes, entitats financeres que dificulten la concessió de crèdit... i els presidents demanen que consumim més.
Fins aquí hem arribat. Ens van prometre salaris més alts. Ens van prometre més llocs de treball. Ens van prometre que no hi havia crisi. I que, si per casualitat, arribava aquí, que no ens preocupéssim que gràcies a la seva gestió tot estava sota control. Ens els vam creure. I ara ens diuen que això que passa ha superat qualsevol previsió. Que és culpa de Bush, i que cal que nosaltres consumim. Però més aviat sembla que, com sempre, prometien coses que sabien que no podien cumplir. S'omplien la boca i, a l'hora de la veritat, res de res. Ens vam manifestar fa quasi 5 anys contra un govern que va voler desviar l'atenció sobre l'autoria d'un atemptat. I ha resultat que, 4 anys després d'aquell fet, el nou govern també ens ha mentit. Ens ha mentit a la cara per guanyar les eleccions. Molts experts parlaven de la crisi que venia. Però ells deien que això eren xorrades del PP per confondre. Ens van mentir a la cara, i somrient. La gran diferència entre PP i PSOE és que el segon intenta fer-nos creue que són bones persones. Hem caigut en el parany que vam esquivar el 2004. De fet, molts hi han caigut perquè encara pensaven en el 2004. Al PSOE se li permeten moltes més errades, ja que ho fan amb un somriure a la boca.