Estava equivocat... ara SÍ que ha acabat

Escrivia l'altre dia reflexionant sobre el final de la meva etapa a la Pompeu... no havia entès que, amb el sopar de graduació pendent, no podia considerar-la finalitzada. Malauradament, ara sí que puc.
És obvi que la carrera m'ha canviat la vida. Abans d'entrar no sabia quasi res d'economia, i a sobre (hauria de posar "i per tant") era comunista. El meu anglès era fluix sent optimistes. Em costava un munt parlar en públic. No tenia clar què volia fer amb el meu futur proper. Era, bàsicament, insegur i introvertit. Però clar, això era el passat.
La llicenciatura m'ha fet creixer en tots els sentits: també he guanyat algun(s) quilets. I no només els estudis en sí, sinó també la gent. El primer any ens va servir per anar perfilant el que seria el meu grup d'amics al llarg dels quatre anys. Uns quants d'ADE (la "prima fea" d'Economia) i d'ECO junts, amb més o menys dificultats. Vaig descobrir el baix nivell de matemàtiques que donen al batxillerat social. Vaig congeniar de forma increible amb dues de les millors persones que he conegut, la Cati i el Juan. I vaig saborejar el plaer de treure les dues primeres matrícules, amb el conseqüent descompte a la matrícula que jo mateix he pagat durant tota la carrera.
El segon any va ser una mica extrany. Temporalment separat de la meva nòvia, no recordo res gaire interessant al principi. No obstant, tot va canviar amb Teo 3, la primera assignatura que em va fascinar. Bé, el que em va atraure tant va ser un model anomenat Solow, amb el que es pretenia explicar com creixien els països. Increïble! Tan increïble que, amb les escasses eines de que disposava, el vaig intentar utilitzar per explicar diferències entre països que havien rebut ajuda externa en el treball d'Aplicada 2. Com dic, un any extrany, però que va servir perquè m'adonés de què volia especialitzar-me: desenvolupament econòmic. I encara recordo el que la professora Marta Reynal em va dir quan vaig anar a comentar-li el treball: "cal establir-se als països que reben ajudes per controlar a on van aquestess, però això no ho acceptaria el moviment antiglobalització". No és literal, que fa dos anys...
Continuarà.

Experts en Desenvolupament Econòmic

Tinc ganes de tocar el tema que més m'interessa en economia. Entendre com es pot fer sortir un pais de la pobresa és (i ha estat) la major preocupació d'un bon grapat d'economistes i, no obstant això, encara no han tingut gaire èxit. La clau no és, malauradament, la condonació del deute; no és tan senzill. Tampoc són pobres perquè els del nord els explotem, no. Eren pobres abans de rebre préstecs, van seguir-ho sent amb els préstecs, i ara que els han de retornar ho segueixen sent... moraleja: la culpa no és dels préstecs.
Però no volia parlar d'això. Mirant la pàgina del professor William Easterly m'he trobat amb unes menes d'articles-debats molt interessants. M'ha agradat concretament un troç del principi, quan, parlant de que l'informe del Banc Mundial diu que no hi ha receptes universals per aconseguir que un pais creixi, afirma: "this report represents the final collapse of the "development expert" paradigm that has governed the west's approach to poor countries since the second world war. All this time, we have hoped that a small group of elite thinkers can figure out how to raise the growth rate of a whole economy... The Growth Commission correctly pointed out that such an attempt to find secrets to growth has failed." Bàsicament, el que diu és que la forma d'aproximar-nos al problema del desenvolupament tots aquests anys assumeix que uns quants il·luminats descobriran uns principis generals que explicaran per què milions de persones que pateixen gana cada dia no milloren la seva situació. El professor de la NYU està totalment en contra d'aquesta visió. I no cal dir que admiro profundament a Easterly, ja que és de qui he après, amb el fabulós llibre "En busca del Crecimiento", el motiu pel qual no serveixen les solucions "intuitives" per acabar amb la pobresa.
No obstant, crec que cal criticar Easterly. Sí, sense cap mena de dubte la labor d'explicar que s'ha de parar de despilferrar milions d'euros en ajudes és molt important. Però crec que s'ha d'avançar en trobar programes d'ajuda que funcionin. La feina no acaba dient el que va malament: un bon científic (i els economistes SOM, el cap i a la fi, científics) ha d'avançar sempre, mai quedar-se quiet. I crec que això és el que li passa a Easterly: porta masses anys explicant què s'està fent malament amb les ajudes al tercer món, però se li troba a faltar que parli sobre com fer-ho bé. Almenys això és el que espero fer jo una vegada completi els estudis de postgrau.

The End

Ja s'ha acabat. Si els senyors Ventura i Berger no em fan cap mala jugada, l'etapa de 4 meravellosos anys a la Universitat Pompeu Fabra, sens dubte la més prestigiosa de per aquí en ECONOMIA, ha arribat a la seva fi. Encara no sóc concient del que això significa. D'aquí uns dies, em passarà el de sempre: estaré tumbat al llit o a qualsevol altre lloc avorrit, recordaré algun gran moment a la Pompeu, recordaré com de bé em sentia, i llavors pensaré "merda, això ja no tornarà a passar". Però no cal posar-nos tristos. D'aquí un parell de mesos aproximadament estaré tot sol a Londres per seguir estudiant a la LSE, on espero viure almenys tantes coses com a la UPF. Tan debò...
Però volia fer unes reflexions sobre el funcionament de la docència universitària en general. No entenc com pot ser que estudiants de doctorat amb quasi nul·la experiència docent ens vinguin a donar classes de teoria de cursos avançats (penso, bàsicament, en Macro I i II). Sí sí, per algun lloc han de començar, és clar, però entre que estan més pendents d'acabar la tesi i que el temari és difícil fins i tot per a ells, els estudiants reben unes classes de MOLT mala qualitat. Després està el tema de l'anglès: em sembla molt bé que hi hagi assignatures en anglès, però no puc entendre que pel professor sigui un problema i repercuteixi a l'hora d'ensenyar. Al final, com sempre, ho patim els alumnes.
Per acabar volia fer una proposta que ja l'ha fet un dels professors del Departament d'Economia de l UPF, Fernando Guirao: fer públiques les evaluacions que els alumnes fem als professors. D'aquesta manera, quan els alumnes hagin d'escollir quines assignatures fer i amb quins professors, podran tenir una bona guia del que els espera. No cal dir que entre molts professors aquesta mesura no agrada: significaria, per alguns, dedicar més temps a l'ensenyament i esforçar-se per millorar la qualitat de les classes. En definitiva, fer-ho millor en el seu treball... i ja sabem que aquí això ens horroritza!!

Feminisme

Quan era petit, recordo haver estat parlant amb la meva mare sobre el feminisme. Bé, més que res volia saber exactament què era. Li vaig preguntar si era com el masclisme però per dones, i ella, sense fer-me gaire cas, em va respondre que sí. Naturalment, jo vaig protestar ja que, si era així, no veia què hi havia de bo. Ella es va afanyar a rectificar. Uns quants anys després penso, sincerament, que no anava gaire desencaminat.

Vinc de veure la peli de Sexo en Nueva York. Hi he anat perquè a la meva nòvia li agrada molt i bé, ella va anar a veure Iron Man amb mi... tot i que li va encantar! Però al tema. Fa un parell de dies llegia a algun diari un article denunciant el masclisme de la peli. La justificació, deien, era que a la primera escena el nòvio li diu a la prota, que està meravellada amb un àtic que ha vist: "tranquila, nena, el pis és teu". Segons la noia (òbviament) que escribia al diari, això era el típic cas de masclisme en la societat. No és que em vulgui a posar a defensar una pel·lícula tan... en fi, que no és el meu estil, però l'opinió del diari òbvia les altres tres parelles de la peli en les quals la dona és la que "porta els pantalons" (sobretot en dues de les tres). No sé si a la senyoreta de l'article (llamémosle X que no l'he pogut trobar de nou) li molesta que en una parella sigui l'home qui tingui els diners. Potser X creu que només hi ha una forma de viure per la dona que escapi al masclisme. El masclisme, vist com la superioritat de l'home sobre la dona, no m'agrada. Però si aquesta superioritat és només econòmica... a qui pot molestar? A la senyoreta X el que la molesta és que hi hagi dones que decideixin lliurament viure depenent d'un home. Doncs que es foti la senyoreta X, perquè això no és masclisme, sino llibertat. Curiosament, algunes "feministes" acostumen a confondre aquests dos termes.
Però tranquils, que això se soluciona si incorporem "miembras" al diccionari (he de confessar, no obstant, que pensava que sí que existia aquesta paraula - sóc de ciències...). Estic bastant convençut que la posició d'una part del feminisme és insultant per la dona, en el sentit que la tracta com un ser dèbil i que no pot fer gaire cosa per sí mateixa. Però això és només una part... espero.

Per què no m'agraden els polítics

Crec que hi ha una raó justificada de per què a molts economistes no ens agraden els polítics. Nosaltres estem acostumats a tractar amb dades empíriques, buscant possibles relacions entre elles, pensant quines explicacions poden justificar el que veiem, etc... Si veiem una correlació entre dues coses no anem corrents a dir que una provoca l'altra. En canvi, els polítics sí. El motiu és ben senzill: jo he de quedar bé davant l'opinió pública i fer que la resta queda malament. Això és l'única cosa que importa. Ho il·lustraré amb un exemple:
Al seu blog, Miquel Iceta es mofa de'n Mas perquè aquest últim diu que a ERC li va malament per governar amb el PSC. Segons el socialiste, "ERC pren molt de mal quan s'acosta a CiU, com ho demostra aquest article de Carlos Castro". La "demostració" de la que parla Iceta és el retrocés que va patir ERC fa vint anys quan va recolzar CIU. I? En economia, aquestes "demostracions" no serveixen ni per recollir els regalets que deixa el teu gos pel carrer. En canvi, Iceta ho prèn com la "demostració" que acostar-se a CIU és dolent. A més, inclús si això fos cert, cosa que no podem saber amb aquestes dades, no contradiu el que en Mas afirma. No cal dir que Iceta no opina el mateix...

Finalment, l'entrega de la beca

Un acte molt normal, entrega dels diplomes de les beques per part del senyor Narcís Serra, conferència del senyor Andrés Ortega, copa de cava i canapés, i cap a casa. Poc més d'una hora en total. Va estar bé parlar amb gent que ha estat en la primera línia de la política espanyola, encara que tan sols sobre Londres i la importància dels estudis de postgrau. Per resumir l'acte, una foto.

Jornada de 65 hroes

Escric quan falta una hora perquè el senyor Narcís Serra em fagi entrega d'una meravellosa beca per estudiar un master a la prestigiosa London School of Economics. I escric perquè estic nerviós... No ho hauria d'estar, ja que la beca ja me l'han otorgada, però igualment. Així que utilitzaré aquest post per canalitzar aquesta tensió interna, parlant, evidentment, de la famosa jornada de 65 hores.
Vagi per endavant que, en realitat, aquesta norma estipula que en general la jornada serà de 48 hores, marcant això sí unes condicions bastant estrictes per què si ho volen, empresari i treballador acordin ampliar-la fins un límit de 60 o, en alguns sectors, 65 hores. La lectura ràpida ha estat que ara ens farien treballar més (??); no és sorprenent aquesta conclusió, que la deu haver fet el mateix que deia que l'avantprojecte de llei d'educació buscava la privatització. No ens hem d'enganyar: com deia Nietzsche (l'he escrit bé a la primera!), una causa no és més noble/justa només pel fet de que qui la persegueix fagi més soroll (òbviament, el gran filòsof alemany no ho deia amb aquestes paraules). I en aquest cas, hi ha més: si hi ha una cosa que he après des de que fa uns anys em vaig a enganxar a la política, és que quan de sobte comences a sentir veus que avisen de l'apocalipsi no te'ls has de creure. Si ara resulta que uns quants parlen de l'intent de privatització de l'educació per part del tripartit 2, mirem bé quins interesos tenen aquests senyors per intoxicar d'aquesta manera. De la mateixa forma, que m'expliquin quin "retrocés en drets" dels treballadors trobem quan es permet, de mutu acord, que hi hagi una ampliació de la jornada laboral. La resposta és... cap ni un.
Però clar, cal liar-la. Per què? Bé, bàsicament podem trobar dos motius: un, és que els síndicats s'han de fer notar o si no la gent deixarà d'estar afiliada; l'altre, que hi hagi treballadors que tinguin por de que els fagin fora, perquè el company és molt més productiu, a la vegada que menys gandul, i podria fer la feina dels dos treballant per sobre de les 48 hores setmanals.
Bé, ja m'he relaxat. No, esperin... encara tinc un parell de minuts. Els que es queixen ara són els mateixos que tenen la brillant idea de que una reducció de la jornada laboral per llei redueix a la vegada l'atur. Ja veiem que bé li ha anat a la France... El que passa és que la visió d'aquesta gent és la següent: ells pertanyen a la classe treballadora i no hi ha possibilitats de fer una altra cosa per guanyar-se la vida, i a més hi ha un número fix i limitat de llocs de treball, per la qual cosa si fas que cada treballador estigui menys temps a la feina, deixaràs vacants lliures que podran omplir gent aturada. Fantàstic. I tranquils, que si algun cop la realitat no encaixa amb la seva fictícia teoria... distorsionaran la realitat!
Ara sí. Me'n vaig, després posaré algunes fotos de l'acte si les tinc.

Ecss

Fastigós (d'aquí el títol) l'editorial de El Periódico sobre l'aprovació de la jornada de 65 hores (en realitat és de 60, només en alguns casos concrets és de 65, però que més dóna manipular...). Me'n vaig a dormir i ja el comentaré avui pel matí... Ecss!

Cuní vs Carolina

Brutal la discussió entre Josep Cuní i una agredida pels Mossos d'Esquadra, Carolina Soto. Mirint-la, no té desperdici: picabaralla. La noia està fotuda pel que va passar i ho ha tret tot al programa. Tant ho ha tret, que després de que en Cuní li preguntés "què ha de fer si una de les parts implicades no em vol donar informació" (no ho diu exactament així), la tia li ha respòs: "no donar la notícia". No és que m'agradi defensar els periodistes, però home, trobo correcte que donin tota la informació que tenen, i més quan la que no tenen és perquè una part s'ha negat a donar-la. Durant un moment pensava que tornaria el famós PROU!

Transportistes i la pujada del petroli

Tercer dia de vaga dels transportistes. Segons els mitjans de comunicació, ja hi ha comerços que s'estan quedant sense gènere. En principi les gasolineres també, tot i que jo ahir vaig omplir el dipòsit tranquilament... Les negociacions amb el govern es van trencar ahir com a protesta per l'accident mortal d'un piquet. No entenc com pots trencar unes negociacions per un accident. Òbviament, en realitat S'HAN APROFITAT DE LA MORT D'UN DELS SEUS PER A EXERCIR MÉS PRESSIÓ SOBRE EL GOVERN. Què mal parits. A més, no entenc com pot ser que els piquets estiguin permesos. Això sí que és clara herència comunista... si jo sóc un transportista autònom, per què he d'estar d'acord amb la vaga? Si no la vull fer no la faig, i punt. Però resulta que es permet que altres transportistes li fagin la feina impossible. Mai entendré quina justificació teòrica hi ha darrere de permetre a uns individus retallar la llibertat d'un altre, i a més sense procés democràtic pel mig.
A més a més, la pujada del preu del petroli té tota la pinta de no quedar-se on està actualment. D'aquesta forma, qualsevol mesura que es prengui que només fagi que passar el problema cap el futur és una mesura que ens empitjorarà a tots en conjunt. Sí, els transportistes estaran molt contents, però algun dia hauran d'afrontar que el preu del petroli puja: no els estarem subvencionant de per vida... oh, merda, oblidava que això sí que és possible (vegi's: PAC). Però el fet és que si la pujada seguieix, una economia suficientment flexible hauria de llegir que aquest recurs s'està encarint relativament (i en termes absoluts, és clar), i per tant hauriem de reduïr-ne l'ús. Aquesta és la teoria en una economia relativament flexible i amb gent racional... És clar que, després de la victòria del PSOE a Catalunya el 9 de març, aquest últim supòsit està seriament en dubte.

Congratulations, Barack

I must show my respect for you, the new Democratic Party candidate to be the president of the US. You are the first black person to achieve this position. Here, in Europe, people think that Americans are all racist, as the fat Michael Moore said in Bowling for Columbine. Well, your country showed us what is to be an advanced country. A really advanced country. If I could vote in US, I would vote for you. Good luck with the elections!

El nou model econòmic: plorar fins que et regalin diners

Fa uns dies, els pescadors catalans es van posar en vaga per exigir al govern ajudes per afrontar la pujada del petroli. Més tard, els pescadors belgues i francesos protestaven violentament reclamant ajudes de la Unió Europea. La creença comuna és clara: no importa que els contribuients hagin de pagar doble per l'encariment del cru (gasolina + ajudes), no importa que la resta de sectors afectats no tinguin suport en subvencions, no importa que QUALSEVOL comerç hagi de tancar quan el negoci no surt rentable, l'única cosa que importa és que ells segueixin pescant passi el que passi a la resta del món. Europa, la vella Europa, fa fàstic. Tinc unes ganes d'anar-me'n a Londres...