Tres notícies, altre cop

Una vegada més, tres notícies em criden l'atenció, d'una forma o una altra, i m'entren unes ganes, impossibles de reprimir, de comentar-les.
- Ningú va veure la crisi: com estem veient, el govern de ZP ha passat de culpar de la crisi a Bush (que, repeteixo, no hi va tenir gaire a veure, no existeixen les "desregulacions" a les que tota la pseudoprogressia europea culpen) a esperar que les prediccions sobre 2009 fallin "com van fallar les prediccions sobre la crisi". Aquest és el nou pas: zero responsabilitat. Tothom es va equivocar. ZP ja ho ha dit varies vegades, i ara és el torn del BOE (oficialment conegut com El Pais). És veritat que Prisa i el PSOE no passen pel millor moment de la seva relació amorosa (recordem el recent episodi on ZP va mentir descaradament a Gabilondo i aquest, la setmana després, ho va explicar), però això no treu que comparteixin la creuada antiliberal. Dit d'una altra manera, estan junts en les tesis sobre la crisi. I així es demostra: article del diari assegurant que les prediccions van fallar. Totes. I quines citen? Bé, de les que citen només és seriosa la del FMI, i fins i tot aquesta cal agafar-la amb pinces. Comencen parlant del que predeia Solbes. Segueix amb el que opinava ZP. I després ve un exercici hilarant: reprodueix les previsions del mercat bursàtil! El mercat que més fàcilment crea bombolles no va predir que l'Ibex baixaria fins els 9000 punts... òbviament! Si aquest mercat viu de les expectatives, com podien esperar que baixaria d'aquesta forma? Molts experts espanyols, estudiosos del mercat immobiliari, predeien els problemes de l'economia espanyola fa més de quatre anys. Si els polítics van decidir viure en una bombolla, allà ells. Però que ara no diguin que no es podia fer res perquè ningú ho sabia.
- Nul·la memòria política: cito la notícia del portal E-Notícies perquè trobo que és la que ho diu més clar. L'Estatut marcava com a límit el 9 d'agost per aconseguir l'acord de finançament. ZP se'l va saltar, però Saura va evitar que aquest hagués d'anar a donar explicacions a canvi d'una fotografia. Quan s'acostava el "nou termini", Montilla va ser qui va donar-li el cop de mà, situant el nou límit el 31 de desembre. Dies abans, el PSC avisava de que si no hi havia acord caldria replantejar les relacions amb el PSOE. El 20 de desembre Montilla i ZP es tornen a reunir i tot canvia. No hi haurà acord el 31, però ara les negociacions s'han desbloquejat. S'entén, llavors, que abans estaven bloquejades. Així doncs, per què el PSC es mostrava convençut de que tindriem acord abans de 2009? Ho van repetir uns quants cops. La política s'ha convertit en quelcom obscur, donant a entendre que el que parlen entre polítics ha de quedar allà. Ningú explica res. Tots mostren una façana, totalment opaca al que realment pensen. I així anem. ZP ha mentit reiteradament, però només ens enrecordem de les pifies de l'adversari. Retallada de l'Estatut, negociació amb ETA, negació de la crisi, ... I és que, al cap i a la fi, PSOE i PSC són el mateix partit!
- Atac d'Israel a Gaza: amb el tema del conflicte entre Israel i Palestina es parla molt sense saber què ha passat ni què passa. Quan Israel bloquejava el subministrament d'electricitat a Gaza, tothom clamava al cel. Però com poden empènyer a la població de la franja a viure en aquestes condicions? Ara bé, quasi ningú informa sobre on va aquesta electricitat quan arriba a Gaza: Hamas se l'apropia per reunir-se i planejar el següent pas. Què n'opinen aquí del tema? Silenci. Jo m'oposo a l'atac d'Israel, però no esgrimeixo arguments com la proporcionalitat. Què passa, és correcte si només en maten una quarta part de civils? Aquí hi ha més d'un culpable. De fet, si algú coneix una mica de la història de la zona dels últims 60 anys sabrà la multitut d'actors que hi ha en el conflicte. Sabrà que els jueus es van situar allà perquè Occident li va negar l'entrada al seu territori. Sabrà que, des de la seva independència, Israel ha tingut com a mínim una guerra cada dècada per evitar ser eliminat. I sabrà que quan Arafat va tenir l'acord de pau davant seu, va decidir estirar una mica més... i va "aparèixer" Hamas. No oblidem que a Gaza s'ha escollit un govern de Hamas, que té com a objectiu destruir Israel. La situació és realment complexa i em quedo de pedra quan tothom en parla com si fos ben simple. Clar que, d'ençà que va començar la crisi, això s'ha convertit en una costum.
PD: ves per on, l'anterior no era l'últim post de l'any...

Adéu 2008

Tornem a la feina. S'han acabat unes curtes però intenses vacances de nadal. A partir d'ara, a estudiar tan com pugui. Però abans de tot, escric el que serà l'últim post de 2008. No sé si hauria de repassar el 2008. El que sí que sé és que em fa una mandra terrible. Només dir que no crec que haguem avançat gaire en res. La realitat segueix arribant distorsionada, gràcies al bombardeig de missatges que rebem dels polítics i dels mitjans de comunicació. L'exemple més clar ha estat que no he escoltat a ningú a la televisió (que no portés una americana vistosa) dient que la crisi financera no és culpa del capitalisme salvatge. Els d'una banda opinen el mateix que en començar l'any; els de l'altra, també. Jo, per sort, no. És curiós veure com ningú s'equivoca en res en el món de la política. Cada esdeveniment que passa reafirma les tesis d'uns i altres. La política és una guerra: no es tracta de representar i governar, es tracta de bombardejar l'enemic amb consignes que apel·lin als instints primaris de la gent. Venen les eleccions generals, i el PSC adverteix que "si tu no vens, ells tornen", amb tres ombres amenaçadores al cartell. 25 diputats. Per finalitzar l'any, el vicesecretari del PSOE, un dels pitjors polítics i millor demagog de l'estat, José Blanco, dedica un article critincant al PP i a Rajoy perquè 7 diputats s'han ausentat de la votació als pressupostos generals. Aquella votació que és més simbòlica que res, ja que la discussió ja s'ha fet i el resultat ja se sabia. Però, per Blanco, això demostra que Rajoy no es preocupa pel benestar de la població. Pura demagogia. El PP sí que ha canviat visiblement, bastant més moderat en les seves formes. Clar que la situació se li ha posat perfecte: ZP amb la popularitat a mínims a Catalunya, a Rajoy només li cal anar recordant les mentides del president. No obstant, el PP està ara més desdibuixat. El que havia de ser el partit liberal espanyol ha perdut tota la credibilitat d'ençà que va decidir negar la sobirania del poble català. Una altra cosa que he après el 2008: no es pot ser liberal i conservador. És senzill: els conservadors volen que la societat mantingui uns dogmes per llei (com que només es permeti els casaments heterosexuals), voluntat que xoca frontalment amb el principi de llibertat del liberalisme. Si s'és liberal per unes coses i dogmàtic per unes altres... llavors no s'és liberal!
Ja veurem que succeeix al 2009. Pel que em toca, jo recomano llegir, per variar. Una ullada diària a El Mundo i La Vanguardia com a mínim. I algun llibre d'assaig. Sí, la ficció entra més fàcilment, però no aporta tant. Així que recomenaré el que és per mi el llibre més important del segle passat (valgui dir que no me n'he llegit gaires, i per tant no té gaire validesa el títol que li ha donat; a més, tinc esperant el que se suposa que és realment del llibre d'assaig més important del segle XX, el Tractatus Logico-Philosophicus) i que més m'ha ensenyat aquest any: The Road to Serfdom - Camino de Servidumbre. Ja que puc, perquè el blog és meu, en recomenaré un altre que encara no ha vist la llum: La Societat del Caos, del filòsof Joan Garcia del Muro. I per finalitzar, desitjo un gran 2009 a tothom!

Bolonya altre cop

El tema segueix. Com pot ser? Alguns professors també reivindiquen la seva oposició al pla. Evidentment no tenen altre motiu que oposar-se a treballar més. Les reivindicacions dels estudiants cada vegada s'allunyen més del pla en sí. Però no importa, a seguir fent soroll. Ningú té dret a rebre una educació universitària totalment gratuïta. Aquests estudiants que protesten estant rebent una subvenció d'uns 7.000 euros cada any. I així l'utilitzen: tallant carreteres per malgastar encara més els diners de la resta. I aquest pais, que encara no ha despertat del tot de somnis utòpics on tothom somriu, on ningú no ha de treballar i on tothom és igual, segueix sense immutar-se. Què importa si hi ha gent que no pot anar a classe? Ens és igual perquè pensem que aquestes protestes són el nostre maig del 68. Doncs no. Aquí es protesta perquè sí. Perquè si es proposa algun canvi, cal protestar. I més si ve "de dalt". Com se'n diu d'això? Ah sí, reaccionaris. No vull confondre: el pla Bolonya segueix sent un pla dictat per uns quants il·luminats, i tot i que introdueix millores (sobretot perquè partim d'on partim) perd l'oportunitat d'anar molt més enllà. Però clar, si s'hagués parlat d'introduir competència els reaccionaris haguessin fet la següent reflexió: competència => capitalisme (salvatge) => neoliberalisme => apocalipsi (noti's que el terme "reflexió" era sarcàstic). Així que "algo es algo". No ens enganyem, ho he vist durant bastants anys: certs col·lectius d'estudiants reaccionaris protesten per qualsevol cosa (menys quan ETA mata, és clar: amb el tema de De Juana van aparèixer moltes pancartes a la UPF, tot i que quan ETA va matar dos equatorians no en van penjar cap). Els que mantenen la protesta es queixen directament del sistema d'Estat de Dret, i com no del sistema econòmic. Com parlar amb ells sobre el pla de Bolonya? Si parteixen de la base que "tothom qui vulgui, ha de poder anar a la universitat", que es tradueix en "si algú diu que vol anar a la universitat, la resta ha de pagar-li el cost i a sobre deixar-li temps per si vol treballar". És igual, això trigarà a canviar. No obstant, m'alegro de veure bastants estudiants, aproximadament de la meva edat, que no els importa que els titllin de neoliberals, i que expressen decididament el que pensen. Alguna cosa està canviant? Això espero. Pel bé de tots!

Tres notícies

Tres notícies, a La Vanguardia, que em desperten aquest dilluns (a Londres no és festa!!).
- El somriure de ZP: el periodista Jordi Juan explica que el president del govern espanyol respon amb un somriure quan li pregunten pel finançament. Parla, també, de la por que hi ha entre alguns dirigents del PSC de que ZP li "torni" la deslleialtat de Montilla (recordem que pel PSOE és deslleial tot aquell que no el recolza 100%) en forma de punyalada com va fer amb en Maragall. Una cosa bona té Montilla: almenys a mi, em sembla amb més capacitat estratègica per evitar que ZP intenti jugar-se-la. Ja veurem. Però una cosa està clara: ICV va pactar amb De La Vega que hi hagués acord abans de principis de novembre. El PSOE no ho va respectar. Montilla va pactar amb ZP que hi hagués acord abans de final d'any (fixi's bé que es pacta una data per a que hi hagi acord! no es pacta l'acord, sino la data límit! i ni això es respecte...), i ja hi ha dirigents del PSOE insinuant que potser no això, però que quan s'aconsegueixi s'aplicarà amb caràcter retroactiu (???). Això sí, amb un somriure a la boca. Perquè després diguin que la política actual no és marqueting...
- Obama critica... però ajuda: recentment, els tres grans de Detroit (GM, Ford i Chrysler) van presentar-se al Congrés demanant pasta. Primer apunt: aquí a Europa es demana pasta fent manifestacions; a EEUU, almenys, són més civilitzats. Cada dia tinc més ganes d'anar a EEUU... però això és un altre tema. Centrem-nos. Obama ja ha criticat els errors que han comès les grans companyies automobilístiques. Però també ha apuntat que cal salvar el sector, que dóna treball a milions de persones. Tot sembla apuntar que es posaran diverses condicions, com una "nova ètica dels negocis" o un "supervisor" que vigili si tot es compleix correctament. Finalment, creu que tot això servirà perquè EEUU surti més ràpid i més competitiu de la crisi. La cosa no pinta bé: tot i que ell diu que es faran mesures mirant el llarg termini, tot apunta a que s'intenta que l'atur no creixi i poca cosa més, sense importar si és bo o no mantenir a tota costa llocs de treball poc competitius. Sembla que el principi és el d'altres governs: parlar de coses abstractes (nova ètica dels negocis) mentre es dediquen tots els esforços a combatre els sintomes de la crisi (fallida d'empreses i atur).
- El govern espanyol es prepara fer fora ANV: per acabar, la notícia de que el PSOE prepara un borrador per fer fora ANV dels ajuntaments on mana. No cal dir que sempre espanta una mica que el govern no només decideixi què cal fer amb el 40% del teu sou actual (ara, amb la política de despesa expansiva, també amb el 40% del teu sou dels pròxims anys), sino que a més pot decidir quins partits poden governar i quins no. Sí, els d'ANV són uns cabrons que accepten la mort d'inocents com a mal menor. Però tan debò veiem el dia en que un govern dediqui tants esforços a combatre el problema de fons: què passa amb tota la gent que ha recolzat a ANV? I la que ha votat al PCTB? Aquest tema s'ignora (ignora en el sentit anglès: o sigui, es coneix però no se li presta atenció) en qualsevol conversa política sobre Euskadi. I què hi ha més polític que explicar perquè milers de ciutadans han de quedar-se sense representació a l'administració? Afrontar aquestes qüestions NO és plegar-se davant ETA: és, simplement, entendre que la Constitució i la unitat d'Espanya MAI poden estar per davant de la llibertat, ja sigui aquesta individual o d'un conjunt d'individus organitzats políticament. ETA nega la llibertat, però em temo que no és la única. Només com a exemple, és curiós que sectors propers al PP (i el PP, evidentment) declarin com a principis fonamentals "la llibertat i la unitat d'Espanya". La pregunta és clara: què passa quan una contradiu l'altra? Què passa quan la majoria de població d'un territori demana separar-se d'Espanya? Malauradament, pels "liberals"-conservadors espanyols (noti's que només la paraula liberals està entre cometes), la resposta és encara més clara: la unitat per sobre de tot. I, humilment, però també amb una fortíssima convicció, crec que si es col·loca algun altre principi davant de la llibertat ja no es mereix el qualificatiu de liberal.

La culpa ha de ser del govern

Tothom busca culpables de la crisi. La majoria de gent els troba en quatre directius de quatre grans bancs d'inversions que, amb la complicitat del govern americà, van arriscar-se massa per guanyar diners. Tot per avarícia. Com sempre, cap menció a les pressions per a que els bancs donessin préstecs a famílies Ninja. Cap menció al suport del govern espanyol per a seguir inflant la bombolla immobiliària. Però fins i tot per a algú que estigui equivocat i que no cregui en els mercats, la llògica diu que només hi ha un culpable: el govern socialista.
Que consti que no ho penso. Només segueixo la llògica que ells ens marquen. Intentaré "pensar" com un fervent creient dels socialistes. Ens van dir que gràcies al PSOE l'increment del preu dels pisos es frenava. Ens ensenyaven gràfics molt colorits i tot. I amb fletxes ben clares perquè veiéssim quan pujava i quan baixava (blau=pujava, vermell=baixava). Per si de cas, recordaven que aquest fet coincidia amb la creació del Ministeri de Vivenda. A més a més, ens explicaven que amb ells s'havien creat un munt de llocs de treball. I que, si els votàvem, liderarien la societat per a crear-ne dos milions més. Això ho deien fa menys d'un any. Ens mostraven encara algun gràfic més, os s'apreciava que el creixement econòmic amb ells havia estat major que amb l'anterior govern. I, per acabar, reien quan l'oposició parlava de crisi: crisi? - deien ells - però si estem molt millor que amb vostès! Mirin aquestes xifres! I a més, el nostre sistema està tan ben regulat, com ha de ser, que és immune als actius tòxics. El que busquen vostès és simplement confondre, perquè a Espanya la crisi no l'afectarà!
Després van venir les males notícies. Es va començar a parlar d'"ajust" de l'economia, de desacceleració. Va costar uns mesos dir la paraula crisi. Crisi, per altra banda, que havien provocat uns altres. I per la qual se suposava que estàvem vacunats. Però començava a veure's que no era així. I llavors, el president ens va tranquilitzar a tots: no patiu! gràcies als socialistes, el deute públic és molt baix, més si ho comparem amb altres economies potents, i per això aquesta crisi serà més senzilla de passar, ja que podem gastar i gastar i gastar en polítiques socials que faran la vostra vida molt més fàcil. Aquí ja la llògica trontollava un xic: quan els socialistes van deixar el poder el 1996, el deute públic era bastant més elevat al permès (60%) per entrar a Maastricht, i els populars van haver de fer de tot per portar-lo a nivells "acceptables". No veig com pot ser gràcies als socialistes... però bé, continuem. El govern ens va prometre grans plans, política socials, etc. No obstant, les constructores passen per un mal moment, suspenent pagaments i deixant gent al carrer i forats als bancs i caixes. L'atur frega els 3 milions. La despesa en prestacions s'ha disparat. Les empreses automobilistiques volen sortir d'Espanya per raons òbvies. Més gent al carrer. La secretària del ministeri d'economia ens diu que bé, no és tan greu... hi ha sectors on no es destrueixen llocs de treball! D'acord, l'atur ha crescut en 900.000 en aquest any (una miqueta lluny dels 2.000.000 de nous llocs de treball que prometia ZP), però al novembre ha mostrat una "desacceleració" en la caiguda. Costa una mica, no obstant, veure aquí l'inici d'un canvi de tendència... Però aquí ens trobem: atur elevat, població i empreses cada vegada amb més problemes, entitats financeres que dificulten la concessió de crèdit... i els presidents demanen que consumim més.
Fins aquí hem arribat. Ens van prometre salaris més alts. Ens van prometre més llocs de treball. Ens van prometre que no hi havia crisi. I que, si per casualitat, arribava aquí, que no ens preocupéssim que gràcies a la seva gestió tot estava sota control. Ens els vam creure. I ara ens diuen que això que passa ha superat qualsevol previsió. Que és culpa de Bush, i que cal que nosaltres consumim. Però més aviat sembla que, com sempre, prometien coses que sabien que no podien cumplir. S'omplien la boca i, a l'hora de la veritat, res de res. Ens vam manifestar fa quasi 5 anys contra un govern que va voler desviar l'atenció sobre l'autoria d'un atemptat. I ha resultat que, 4 anys després d'aquell fet, el nou govern també ens ha mentit. Ens ha mentit a la cara per guanyar les eleccions. Molts experts parlaven de la crisi que venia. Però ells deien que això eren xorrades del PP per confondre. Ens van mentir a la cara, i somrient. La gran diferència entre PP i PSOE és que el segon intenta fer-nos creue que són bones persones. Hem caigut en el parany que vam esquivar el 2004. De fet, molts hi han caigut perquè encara pensaven en el 2004. Al PSOE se li permeten moltes més errades, ja que ho fan amb un somriure a la boca.

El que "cal" fer

Aquesta setmana, al Cercle d'Economia, el president de la immobiliària Colonial (que amenaça en declarar-se insolvent), Joan Josep Bruguera, alertava del perill d'una "caiguda lliure" del preu de l'habitatge. Els motius semblen clars: pot incentivar a la gent a no pagat la hipoteca, fa més difícil el seu finançament, i a més fa que les immobiliàries passin moltes dificultats, cosa que voldrà dir que en la fase de recuperació econòmica trigaran en poder construir més pisos. Una mica trobem el que el mestre Andreu Mas-Colell (exconseller d'Universitats, president de la Barcelona GSE, un dels grans microeconomistes mundials i - si no ho dic revento - un dels professors que m'ha escrit cartes de recomenació) comentava fa uns dies a Els Matins: el que convindria ara és consumir més, però la decisió encertada des d'un punt de vista individual és augmentar l'estalvi veient la incertesa futura. Així, des d'aquest punt de vista, potser convindria reactivar la demanda de pisos. No obstant, una cosa és que ho digui el professor Mas-Colell i l'altra que ho digui el president d'una immobiliària. Aquest últim no alertava fa uns anys de les complicacions que portarien uns preus dels pisos tan elevats. No, simplement aprofitava l'espectacular increment de la demanda i s'enbutxacava tants diners com podia. Res a dir. Ben fet. És el que li toca. Això sí, ara que no ens vingui a donar lliçons sobre què li cal al pais. I més quan aquestes lliçons casualment són mesures que beneficiarien a la seva empresa. Sí, és veritat que un sector immobiliari en problemens pot ser perjudicial per l'economia, però no és menys cert que està en aquests problemes per decisions pròpies. Les 800.000 vivendes sense vendre no s'han fet soles.
On vull anar a parar? Cal distingir bé entre el que "caldria fer" i el que la gent farà. Ningú amb dos dits de front compraria un pis (encara que el president Montilla digui que hauria de fer-ho) en un moment on els preus beixen. Si el govern està tan desesperat en que consumim, que rebaixi impostos. Però el govern es comporta en això com les empreses. En el moment de gran creixement econòmic, tot i que cal estalviar, en cap moment va sortir dient que seria millor rebaixar el consum. Ni tampoc va incentivar fiscalment a que això passés. Per tant, no sé a què ve que ens diguin què cal fer. Però clar, me n'oblidava. Quan els governs parlen, no es refereixen a l'interès de la societat, sino al seu propi. En l'època de bonança ja els anava bé que es recalentés l'economia, ja que així teniem taxes de creixement superiors al 3%. Per la societat no era tan bo, però què més dóna. Ara, quan els ingressos dels governs cauen de forma espectacular (menys treballadors, menys transaccions on ficar la mà) i les despeses no paren de pujar, demanen a la gent, pel "bé comú" (el que sigui que això signifiqui), que consumeixi. O, dit d'una altra forma, que alleugereixi la càrrega dels governs. El mateix discurs que les immobiliàries.

Els antibolonya

El tema de les protestes contra el pla Bolonya està agafant unes dimensions ridícules. Ara resulta que a València els alumnes van impedir la sortida d'uns quants professors i a la UAB es va tallar la circulació del ferrocarril. No cal dir que la majoria de la gent que protesta ho fa perquè no vol algú tregui el seu dret a estar al bar enlloc de a classe. És cert que cal parlar amb els estudiants sobre com aplicar aquest pla. Però també és molt cert que els estudiants NO estan representats per uns quants vàndals. Els mateixos vàndals, per cert, que coeccionen als estudiants per a que no accedeixin a les classes. Com pot ser que els representants impedeixin la llibertat als representats?
Però tampoc siguem cruels. No són una colla de descerebrats. També els sindicats que "representaven" els professors van sortir al carrer contra la privatització de l'escola pública (?). També els transportistes i pescadors la van liar perquè els contribuients els paguessim la pujada del petroli. Aquí a la mínima tothom salta. No es cosa només d'un grupet d'"estudiants". Per què la gent no se centra en la seva vida? Per què no miren de solucionar els seus propis problemes? Per què fan tot el contrari i en culpen a la resta? Un company a qui admiro molt em va dir una vegada que "la primera conseqüència de l'Estat del Benestar és la desresponsabilitat". És extremadament difícil trobar un argument per refutar aquesta afirmació.

De la Vega mentint DESCARADAMENT

No ho havia vist fins avui. El 5 de març de 2008 (el meu aniversari, per cert), la vicepresidenta feia un mitin a una classe. Diu que Rajoy representa el model de la por. Dos dies després li pregunten sobre el tema en roda de premsa i diu que la informació és falsa, que només va ser una trobada amb joves. Noti's l'ús de la retòrica: la periodista li pregunta si va protagonitzar un mitin a una classe d'institut on acusava a Rajoy del que ja he dit abans, i ella li respon que era una trobada com molts d'altres en fan i que per tant era totalment fals. Diu fals bastantes vegades. Però NO diu en cap moment que no va acusar a Rajoy de res. Per tant, tècnicament no ha mentit, ja que no era un mitin (era una "trobada"). Però, òbviament, sí que ha mentit. La segona persona més poderosa del govern. Fastigós.

Els socialistes volen liderar... no sé el què

Aquesta crisi està tenint diverses conseqüències. Una d'elles és la reivindicació del PSOE com a referent ideològic. Durant la primera legislatura van basar-se en la retirada d'Irak i els matrimonis homosexuals. També es va aprovar la llei de dependència, una llei super progre que mostra la importància de les polítiques "socials" del govern espanyol... i que ja estava aplicant la neoliberal Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid. El fet era que el govern central buscava enfatitzar tot el que feien des d'una òptica social, ideològica. La veritat, però, va ser que quan s'havien de decantar de debò cap a una posició, com per exemple la idea de l'Espanya federal, jugaven a totes les bandes per no quedar malament amb ningú (cosa que clarament NO van aconseguir). La segona legislatura tampoc aportaven res diferenciat. Es van passar tota la campanya repetint dues premises: que el món s'ensorraria si el PP guanyava i que no hi havia crisi econòmica. Alguna gent s'ho va creure (a Catalunya, moltíssima). I aquí estem. El PSOE seguia sense pintar res... fins que va venir la crisi econòmica. Des del primer moment acaparen la visió ideològica d'aquesta i culpen a Bush i als neocons de tot. I, sobretot, proclament el següent: "és la fi del neoliberalisme, i l'hora de la socialdemocràcia".

Aquesta és la missió del PSOE durant els pròxims anys. Tornem als grans principis, tornem a les grans frases. Tornem a la reivindicació ideològica. I tornem a la batalla contra un enemic que no existeix. Des de la segona guerra mundial no hi ha hagut mai un sistema neolliberal al món. El que més s'aproxima potser és Hong Kong (que tampoc, ja que imposa masses restriccions l'entrada de treballadors). EEUU té una despesa de l'administració pel voltant del 35% del PIB (pels no entesos en la matèria: govern gastant el 35% del PIB = no liberal). A més, aquesta ha anat creixent durant el temps. A diferència de la despesa militar en relació al PIB. I té un sistema sanitari públic que dóna cobertura a molta gent. Repeteixo: no hi ha al món cap economia on s'apliqui el principi de "deixem fer als mercats". I ja no dic a Europa, que ha abraçat més fort encara que els EEUU la socialdemocràcia. De tal forma que quan algú diu que és l'hora de la socialdemocràcia sembla que parli de l'època del New Deal. Perquè des de llavors hi ha hagut socialdemocràcia.

El PSOE, sense fixar-se en la realitat, ha assumit el lideratge ideològic que creu que la societat necessita. Tothom al PSOE és un referent ideològic. Ja sigui ZP, ja sigui Blanco, ja sigui MTFdlV, ja sigui Caldera... Tothom surt a cridar als quatre vents que tot és culpa d'un enemic anomenat liberalisme (enemic que no existeix). I així passen els dies. La crisi no és culpa seva, i ells ens salvaran d'ella. L'atur al 8,5% era gràcies a ells, però a l'11% és un tema global. El creixement del PIB era per la seva gestió, però la frenada no és culpa seva. El discurs es repeteix fins a la sacietat. Publiquen articles, van a tertúlies, el que fagi falta per escampar un missatge que de nou és fals. De nou la MATEIXA tàctica. La pregunta és obligada: la ciutadania caurà una altra vegada al parany? Desafortunadament, res sembla indicar el contrari...

Salvador Sostres acusat de "nazi" i "feixista"

Cada dia em cau millor Salvador Sostres. Sí, potser les seves maneres no són les més educades. Però és políticament incorrecte i no es calla res. Bé, de fet hauria de dir que és políticament incorrecte perquè no es calla res. Havia vist les seves intervencions contra Ciutadans ("sou una colla d'embaucadors") i contra un tal Mohammed, qui havia acusat de mentider a Anglada (president de PxC) quan aquest últim havia parlat sobre unes xifres de la immigració; Anglada, al següent programa, va portar una informació de La Vanguardia on sortien aquestes xifres. El Mohammed no va accedir a disculpar-se, i Sostres li va clavar una bronca monumental. I merescuda: no es pot anar acusant de mentider a la gent i, quan es demostra que no ho són, mirar cap a una altra banda. Si no, tota discusió és pura retòrica.
El cas que ens ocupa és el genial Salvador Sostres VS Lidia Falcon. Aquesta dona, comunista i (a sobre) feminista, té ja els seus anys i odia qualsevol elecció lliure de la dona que no impliqui ser 100% independent tota la vida. Sostres li retreu que, de fet, els homes ho han vingut fent millor perquè no han estat acusant de tots els mals a l'altre gènere. Diu, textualment, que "les dones, quan han confiat individualment en el seu talent els ha anat bé, i quan han confiat en l'estratègia feminista han fracassat". Mentre diu això, la feminista en qüestió no para de fer uns sorolls extranys. Sostres acusa a dones com Lidia Falcon del fracàs del feminisme. I quan aquesta no pot més, diu la parida del programa: "¡fascista!, ¡fascista!, ¡fascista!, ¡¡nazi!!". A més ho diu amb bastanta teatralitat. Acusar a Salvador Sostres de feixista i nazi és no només d'imbècils, sino també de mala gent. Sostres confia cegament en la llibertat individual (i es desprèn clarament de les seves paraules), mentre que el feixisme i el nazisme són profundament antiliberals. Com la senyora Falcón. De fet, qui està més aprop d'aquests dos moviments és ella, que sembla buscar una "dictadura de les proletaries". El discurs de que les dones tenien la llibertat restringida valia fins fa unes quantes dècades (com també valia el discurs de que els homes pobres tenien menys drets), però això s'ha acabat. Ambdós sexes han de tenir les mateixes oportunitats. Però això NO vol dir que hagin d'obtenir idèntics resultats. El cap i a la fi, els homes i les dones som diferents.
Per cert, el millor de tot és veure la gran Montserrat Nebrera divertint-se com mai al programa (al costat del Sostres). Tan debò sigui la candidata a les autonòmiques...

Sobre la codícia

Bastant bon resum el que fa Francisco Alcántara (que no sé qui és) sobre la codicia al seu article "De la crisis financiera y la codicia". Deixo un fragment:

"¿Acaso los “comprometidos” músicos, actores y directores que pueblan las filas del progresismo mundial dejan de grabar discos, dar conciertos, filmar películas, vender merchandising o hacer publicidad para marcas, porque ya tienen millones en sus cuentas corrientes? ¿Acaso no son “codiciosos” los que continúan vendiendo sus producciones, su imagen y hasta su vida privada, a pesar de ser millonarios? ¿Acaso no son codiciosos los políticos que dilapidan el presupuesto de su país para aumentar su ego o para ser reelegidos a toda costa, esos mismos que andan gritando “El capitalismo ha muerto” o “El Primer Mundo se derrumba como una burbuja (sic)”?

Víctor Manuel, el gran cantante e icono progresista español –millonario, por supuesto–, que pronto visitará Costa Rica, nos dio la clave hace unos años al afirmar: “Soy comunista, no imbécil”. Pues eso."

Des d'avui em declaro enemic del PSOE

El Partit Socialista Obrer Espanyol ha creat un escrit on donen a conèixer les seves opinions sobre la crisi, com solucionar-la i cap a on creuen que cal anar. Tot això perquè estan excitats de poder anar a Washington a reunir-se amb el G20. "A refundar el capitalisme", segons Sarkozy. "Shut the fuck up Sarkozy", segons George W. Bush.
Però anem al gra. El document es troba aquí. Sí, me l'he llegit. I ara, després d'una estona al vàter, em disposo a comentar les tonteries que es diuen. Let's get started.
Primera part: la crisi és culpa de la ideologia i de les polítiques neolliberals que Reagan i Tatcher van imposar. La culpa és tota d'EEUU, ja que ell ha liderat el discurs neolliberal i després ha extès la crisi a la resta del món globalitzat. Després es fa un resum dels moments àlgits de la crisi. Brutal. NO ES DIU RES DE FREDDIE MAC I FANNIE MAE!!! S'obvien ja que, si no, caldria explicar per què les primeres entitats que cauen són les controlades pel Senat americà. Ressalten el moment en que el Dow Jones va baixar un 7,33%, però no diuen res de les baixades històriques de l'Ibex35, sinó que es limiten a dir que va ser la pitjor setmana per les "borses".
Seguim amb les causes de la crisi. Són dues: massa desregulació del mercat financer i tipus d'interès massa baixos. Del segon tema no es diu res. Del primer, es comenta que això va permetre als bancs malvats donar crèdits a Ninjas, empaquetar-los, distorsionar el seu valor i que bancs extrangers els compressin. Cap comentari sobre els milers de families amb casa gràcies a aquesta acció maligna. I cap comentari sobre les pressions del Senat i la Fed a que es prestés més i més. Després de tot el mecanisme, els bancs no presten i això posa en perill TOT el sistema econòmic. A veure, els bancs no presten tant com abans, però segueixen prestant. No és l'apocalipsi.
Segona part: com Espanya està més preparada que ningú gràcies als mesies sociates. Des del 2004 s'està combatent la dependència al totxo de l'economia espanyola. Com? I+D+i. Toma ya. A més, s'ha quadriplicat la inversió en noves tecnologies. Però no acaba aquí. El 2012 serem el pais del món amb més quilometres d'AVE. Sí, costa una pasta que no es recupera mai, ni tan sols el cost variable. Sí, aquests diners es podrien utilitzar per retornar-los a la gent. Però a que mola poder dir que som el primer pais en alguna cosa? (la "veritat" sobre l'AVE me la va explicar l'alumne amb millor expedient de tot l'Estat, Edu Dávila). En resum, s'han destinat molts diners a invertir en coses que sonen a modernes. I així és com funciona l'economia? El govern posa diners a I+D+i i de sobte la productivitat es dispara?
Més jugades mestres: ells han arribat a tenir superàvit quan el PP no ho va poder fer mai! I a més, Espanya té 30 punts menys de deute públic que la UE! Però què demagogs! El PP estava pagant masses interessos gràcies a l'enorme deute que van deixar els sociates el 96. El va reduir de forma dràstica, per arribar al nivell actual. I ara resulta que tot és gràcies al PSOE! Bravo!
Seguim amb un mite molt extès: la gran regulació del sistema espanyol el fa estar preparadíssim per la crisi. Això té dues trampes: primera, aquesta regulació no permet que el sector financer s'arrisqui, i això impedeix el desenvolupament d'idees innovadores. I segona, la gran regulació de la que es parla no sembla que hagi impedit que es concentrés molt risc al sector de la construcció, que NO ha petat per culpa d'EEUU.
Más, más, dame más. El PSOE ha engegat un canvi del model econòmic que encara no ha arribat al final (és que es triga molt). Amb un parell de gràfics es mostra: en un, la productivitat del 2008 és més alta que la del 2004. Cap comentari de quin és el mètode utilitzat per a calcular-la (sobretot la del 2008, que encara no es deu saber). Ni tampoc per quin motiu només es mostren dos anys i no un periode de, per exemple, deu. El segon gràfic ensenya com els preus dels pisos han disminuit el seu crexement amb el PSOE. Res que veure la pujada dels tipus. Que vaaa...
Finalment, es parla de les mesures. Aquestes es poden enmarcar en tres grups:
- Grup 1: mesures neoliberals. Després de parlar de les virtuts de la socialdemocràcia, es citen la devolució dels 400 € i l'eliminació de l'Impost de Patrimoni. També la reducció de l'Impost de Societats. I la reducció de les traves per crear una empresa!! Molt socialdemòcrates aquestes mesures, sí senyor...
- Grup 2: creació de plans. No hi ha gaire cosa més que afegir. Creació de plans amb pressupostos milionaris l'efecte dels quals MAI s'evaluarà. Aquí també hi tenen cabuda les grans inversions en I+D+i i capital humà (sona tan bé que no cal ni dir exactament on aniran els diners).
- Grup 3: mesures per salvar el sector immobiliari. Disfraçades com a salvadores de les famílies, aquestes mesures (impuls de la vivenda de protecció oficial, increment dels préstecs ICO, beneficis fiscals per l'adquisició d'una vivenda) busquen un aterratge suau del sector. Això pot ser o no encertat (jo crec que no), però el que no s'ha de fer és amagar el veritable motiu.
Per acabar, proclama la necessitat d'un nou ordre financer internacional, i com són d'imprescindibles les mesures socialdemòcrates. El presi, i el partit, es veuen com a referents ideològics per aconseguir un món millor. Inútils. No obstant, cal reconeixer que una cosa fan de meravella: distorsionar la realitat a més no poder per aconseguir encaixar-la amb el principi segons el qual la socialdemocràcia és la resposta per tot. Avui, definitivament, abandono qualsevol simpatia amb el PSOE.

Gràcies, Bush

Simplement agrair al pròximament expresident George W. Bush que mantingui la cordura en els temps de crisi i no s'emocioni amb somnis comunistes com estan fent els seus homòlegs europeus. Fa goig escoltar a un polític dir que "la crisi no és un fracàs del lliure mercat" i que el capitalisme "és, de lluny, la manera més eficient i justa d'estructurar l'economia". Aquestes paraules sonen a música celestial entre tota la resta, ja siguin polítics, sociòlegs, periodistes (o sigui, gent que no té ni idea d'economia), que no para de denunciar els problemes catastròfics d'un sistema que ha tret 400 milions de persones de la pobresa i ha reduit les desigualtats de forma abismal entre països durant el periode 1970-2000.

Exigint disculpes

Una de les notícies del dia han estat les declaracions de Tura, on diu que el Govern ha exigit al The Economist que rectifiqui un article on, segons l'executiu català, es difama Catalunya i s'insulta l'expresident Pujol.
No és qüestió de dir si l'article resultava ofensiu o no. Expressa una opinió, una lectura de la realitat diferent a la que fa el Govern català. Jo l'he llegit i no m'ha semblat descabellat. No estava d'acord en algunes coses, però ja està. Però insisteixo: aquest no és el tema. El tema és com pot ser que el govern català exigeixi una rectificació. No tinc paraules per descriure la repulsa que sento pel que suposa que la senyora Tura tingui tanta barra. La imatge que ha donat el govern de Catalunya és patètica i, sobretot, confirma el sectarisme que s'insinua (però que no es menciona) a l'article de la revista. Fa fàstig.

EL pensament únic

Si hi ha una cosa que falta a la societat actual és llegir més. Llegir molt, llegir coses diferents, llegir diaris rivals, llegir blogs d'ideologies oposades. Llegir per entendre.
Durant aquests dies de crisi, molta gent ho ha oblidat. La versió oficial s'ha escampat vertiginosament: la culpa ha estat de l'excessiva desregularització del sector financer d'EEUU. Aquest és el pensament únic. Això ho repeteix tothom: sindicats, patronal, polítics, periodistes, i José Blanco. S'ha acabat el capitalisme més salvatge. Cal crear un New Green Deal, un nou marc de regularització mundial, un control més estricte de la globalització, i no sé quantes coses més. Desperteu! Quantes persones de les que opinen així poden explicar com s'ha originat la crisi? Quantes persones poden explicar els efectes nocius de la globalització? The truth is out there. Només fa falta una mica de voluntat per veure-la. Igual que qui només escolta La Cope i llegeix Libertad Digital estarà convençut que el castellà està perseguit a Catalunya sense haver-hi estat, qui només llegeix El Pais/Periódico/L'Avui i escolta la Ser o Catalunya Radio pensarà que la crisi és culpa del neoliberalisme i que amb més ajudes al desenvolupament acabariem amb la pobresa.
Però no és així. El nostre sistema es basa en la llibertat i la responsabilitat individual. Això és la teoria. Per això votem. A la pràctica, però, em permès que el govern ens senyali on anar. Que ens digui què cal fer. No ens permet escollir: a canvi d'impostos, ens dóna una serie de serveis. Els anomenen "drets". Dret a l'educació, dret a la sanitat, dret a un treball digne, dret a cobrar l'atur. El pensament únic així ho defensa. Cal garantir aquests drets. Però, ¿segur que no hi ha una altra manera? Pel pensament únic no. L'única manera de garantir que tothom pugui accedir a educació i sanitat és produïnt el servei ells mateixos (sobretot en l'educació) i fent-les a preu 0. I si algú s'atreveix a proposar encara que sigui una ínfima alternativa, cau sobre ell tota la furia de la maquinària. Copagament? Tots al carrer a protestar! Nova llei d'educació? De nou al carrer cridant que no volen privatitzar l'ensenyament públic!
Falten a la veritat, però és que no pot ser d'una altra manera. El pensament únic, per definició, no pot ser cert mai. Tot es veu molt senzill a través d'ell, però no és la realitat. És molt còmode, si, però és fals. I, el més important de tot, és inefectiu: no es pot acabar amb el subdesenvolupament si no s'entenen les forces que el causen. I per entendre-les, cal mirar per la finestra.

Article de José Blanco

És obvi que detesto aquest personatge, però igualment vaig voler llegir el seu article. Un avís: no ho facin després d'haver menjat. Aquí està. Per una crítica, res millor que l'article del José García Montalvo.

Temor o oportunitat?

Últimament he estat escoltant declaracions de diferents artistes sobre la pirateria. La pirateria entesa, evidentment, com a descàrrega: sembla que no han entès encara que no és il·legal. La pirateria il·legal és la compra de CDs/DVDs al top manta. Les descàrregues P2P no ho són, tot i que des del govern ja s'ha dit que el canon digital és precisament per compensar per aquestes còpies privades. Però anem al gra.
Hi ha dos tipus de persones en el món: les que quan hi ha un canvi veuen una oportunitat, i les que veuen una amenaça. És semblant a com es referia XSM als cosmopolites vs localistes. La idea que ens vèn la indústria discogràfica és que les descàrregues perjudiquen més als artistes novells. Aquests van a les empreses amb una maqueta, aquestes l'escolten i, si els agrada, fan una inversió en ells (esperant-la recuperar, és clar) en forma de publicitat i fent-la aparèixer a diferents cadenes. Les descàrregues, en aquest sentit, redueixen les ventes esperades (que és on les discogràfiques guanyen més marge) i això fa que la inversió que podia ser interessant abans ja no ho sigui. Part de la indústria discogràfica veuen les descàrregues p2p com una amenaça.
No obstant, ja hi ha un número considerable de grups que no opinen així. Veuen internet en general com una grandíssima oportunitat. Els costos de donar-se a coneixer han baixat de forma increible. El que abans era enviar maquetes i creuar els dits per a que una discogràfica t'escollís d'entre molts altres candidats, ara és penjar aquestes maquetes a la teva pàgina de MySpace, junt amb un contigut atractiu, i arribar a tothom que passi per allà. Les discogràfiques ja no tenen la clau. Ja no decideixen qui pot triomfar i qui no. Ara un triomfa a la xarxa, i després ve la discogràfica i el contracta.
Efectivament, per l'artista novell representa una oportunitat més que una amenaça. Això no ho comparteixen altres artistes, però la gran majoria d'aquests són veterans. Estan acostumats a una forma de fer les coses, i no entenen perquè l'han de canviar. No entenen que s'han d'adaptar al que la gent vol. No veuen una oportunitat d'explotar les possibilitats d'internet. Les verdaderes possibilitats, molt més enllà de penjar una canço a la pàgina web. Enlloc d'això, veuen una amenaça al seu model de negoci. La bona notícia és que ells no decideixen el que el mercat, la gent, vol.

A salvar el mercat inmobiliari!

Com tothom que conegui una mica d'economia sap, el gran problema d'Espanya és que el sector que ha liderat el creixement durant deu anys, l'inmobiliari, està parat després de que la bombolla de preus dels pisos hagi esclatat. El gran problema espanyol no acaba aquí: els bancs i caixes han concentrat masses crèdits a aquest sector, i això amenaça el sector financer de la mateixa manera que les hipoteques subprime l'amenaçaven a EEUU.
Són actius de risc ara mateix. Martinsa-Fadesa ha estat la primera, però poden venir més (la història curiosa sobre la "fusió" de Martinsa i Fadesa: el govern - sí, el sociata - va perdonar els impostos de la compra de Fadesa per part de Martinsa ja que aquesta última no podia fer-ne front; en altres paraules, va ajudar a que una empresa bastant endeudada comprés una altra que es basada 100% en el mercat inmobiliari... quin fàstig de "lliure mercat", veritat?). El gran problema és que si venen més s'aniran creant forats als bancs i caixes que els havien prestat. I si li sumem l'actual crisi amb un ajust al sector financer, la cosa pinta més que malament.
El govern porta un temps intentant que el sector inmobiliari no s'enfonsi. Paral·lelament, ara posarà diners per a que els bancs i caixes no perillin si les constructores comencen a petar. No ho diu explícitament, i parla de "mesures contra la crisi", però la realitat és que s'intenta assegurar que part del sector financer no pateixi.
Per una banda, hauriem d'estar contents: sembla que l'ajust del preu de la vivenda, per molt que el govern ho intenti evitar, passarà. Amb la confiança al mínim, l'Euribor alt i el sector financer que no vol prestar si no ets super solvent, ningú comprarà una vivenda si els preus no baixen bastant. El mateix passarà amb les caixes: molts experts veuen varies adquisicions que, sens dubte, milloraran l'eficiència. No obstant, les males notícies són més grans: sense sector inmobiliari i amb el sector financer tocat, a Espanya no li queda res més. Sumem les creixents despeses per pagar l'atur, i la baixada d'ingressos per la mateixa causa. Afegim les costoses mesures del govern. Què tenim? Un augment de l'endeutament brutal (ja ens han dit que la despesa social no es toca) i que a més seguirà augmentant mentre l'economia espanyola no es recuperi, cosa que no sembla que pugui passar relativament ràpid. Això també és gràcies als socialistes, ZP??

D'on ve la crisi

Genial article de Richard W. Rahn al The Washington Times, i sobretot molt revelador l'enllaç de video que adjunta, on es veuen els republicans mostrant dubtes sobre la viabilitat dels FMs (Freddie Mac & Fannie Mae) i fins i tot anticipant-se al seu col·lapse, mentre que els demòcrates seguien amb el "aquí no passa res". Una frase de l'article: "What we have seen is not a failure of free-market democratic capitalism, but another failure of a government that destroyed the normal market mechanisms for dealing with risk." Li recomano la lectura a ZP i a tot el PSOE: la crisi no és culpa de les polítiques neoliberals de Bush. Els liberals, quan sentim això, sempre ens preguntem: quines polítiques?? Bush ha estat molt menys liberal del que ens hagués agradat.
Per cert, sembla que tant el Bank of England, el ECB i la Fed baixaran els tipus d'interès la setmana que ve. Entenc, fins a cert punt, que ho fagin els dos primers (tot i que baixar-los per sota del 3% a Europa, on sembla que la crisi pot durar més del que es creia, pot ser perillós: ja veiem el que ha passat per mantenir els tipus al 2% massa temps i, a més, que farem si d'aquí un any l'economia segueix parada?), però no m'entra al cap que la Fed segueixi rebaixant els tipus reals per sota de zero. Han tingut problemes per la política de diner barat, i s'intenta acabar amb la crisi de la mateixa manera. No tinc molt clar (tot i que sí que tinc clar que Ben Bernanke sap 1000 vegades més que jo) que això ajudi en res: això sí, segurament ajudarà en que els mercats i, gràcies a l'associació que es fa sempre de borsa = economia real, la confiança dels consumidors afrontin de forma menys pessimista les eleccions del cap de setmana. Maniobra per afavorir els republicans? O veig coses on no les hi ha?

Malas Calles

Després de veure novament aquesta petita obra mestra d'Scorsese, he trobat una breu crítica sobre la pel·lícula. Si algú no l'ha vista, no sé a què espera: l'ús de les bandes sonores que fan directors com Tarantino va tenir el seu pioner en Martin Scorsese. Dos moments genials (també els menciona la crítica): crèdits inicials amb la cançó Be My Baby, i la que és la millor escena de totes, el passeig de Harvey Keitel pel bar en plena festa amb Tell Me acompanyant-lo. Simplement genial. Una obra mestra. Magistral. Llegiu la crítica, a veure si us anima a veure-la.

La presència d'Espanya a la reunió del G20

El president del govern, durant aquests dies, va pel món buscant suports d'altres presidents que el permetin assistir a la tan anunciada reunió del G20. Una reunió on, segons ens han comentat, uns quants líders utilitzaran les seves ments superiors a la de la resta per dissenyar un nou ordre financer i qui sap si econòmic que ens salvi a tots del desastre que s'acosta. Bé, deixant de banda el contingut de la reunió, a ningú se li escapa que la no invitació a Espanya té molt a veure amb la peculiar política exterior que ha portat a terme el govern socialista.
Hauria d'estar, objectivament, Espanya a la reunió? No crec que sigui tan clar. Tot i que digui que és la vuitena economia del món, en realitat és l'onzena, segons Wikipedia. Si no contem els del G4, sí que se situa al 8è lloc (apunt: si ho mirem per PIB per càpita, que té menys sentit, estem els 28ens...). Queda clar, llavors, que té molt més sentit convidar a Xina, Índia, Brasil i Rússia abans que Espanya. No obstant, Espanya és dels països amb menys bons tòxics de món, així que la resta de països, per llògica, l'haurien de convidar perquè expliqués com ho han fet. Dit d'una altra manera, ja que som els menys afectats, la resta guanyaria escoltant com ho hem aconseguit.
Dit això, crec que Espanya, per diverses raons, té davant una crisi més profunda que la resta de països. Per aquest motiu, capficar-se massa en fer el que els altres fan (com està passant) pot portar a no entendre que aquí les coses són diferents. Els altres països no tenen un sector inmobiliari que ha portat quasi tot el creixement durant una dècada i que ara està parat. Si el govern segueix parlant de crisi internacional, obviarà que hi han coses que no en són d'internacionals.
Potser és un lleig cap a Espanya negar-li la presència a la reunió, però, quant a resultats concrets, no veig com la nostra presència ens pot servir de gaire. Més aviat demanaria que es deixés de destinar recursos per a poder estar a la reunió i s'aprofitessin per fer estudis sobre possibles polítiques per superar els problemes que Espanya, i només Espanya, té.

Política VS Economia

L'objectiu dels polítics s'ha fet finalment explícit: les declaracions de Sarkozy proclamant la fi de la dictadura de mercat i de la impotència d'allò públic ho deixen ben clar. La ciència política sempre ha tingut aquest problema: ha buscat, desesperada, un camp d'acció més enllà de les concepcions filosòfiques del sistema democràtic. Els estudiants entren a ciències polítiques per a canviar el món. ¿Com dir-los que s'han equivocat? ¿Com dir-los que gran part de les "injustícies" que hi ha, o bé són causades pels mateixos polítics, o bé no es poden considerar injustícies si creiem en la democràcia? No, la política ha d'estar per sobre de tot. Però la política no és una ciència. No hi ha previsió. No hi ha estudis. Només hi ha voluntats. Però hi manca el més important: entendre la realitat. Es vol acabar amb la pobresa. Magnífic. I la reivindicació és que s'arrivi al 0,7% del PIB en ajuda al desenvolupament. Però no entenen que més diners, si inicialment no s'estava aconseguin res, no faran cap diferència. No entenen com funciona la realitat. Però tot i així, creuen que fent A aconseguiran B. Llàstima que no es tan simple. A afecta a moltes més variables que lletres a l'abecedari hi ha per representar-les. I aquestes, a la vegada, afecten B. I B afecta A. No hi ha mai una causalitat clara. Els economistes tampoc ho entenem del tot, però almenys ho estem estudiant. Almenys sabem que no ho sabem. Per això l'economia és una ciència.

Genial i, a la vegada, fastigós

El diumenge vam tenir el plaer de llegir una entrevista al president del govern espanyol, Jose Luis Rodríguez Zapatero. Òbviament, va deixar anar unes quantes perles. Quan el llegeixes, et quedes al·lucinat: tot li quadra! Ell té raó en tot! Les culpes pels demés i el govern ho fa tot bé. Genial i, a la vegada, fastigós. Per què vau votar a aquest senyor?
Perla nº 1: segons ell, ja ha passat el pitjor de la crisi financera. Una crisi que fa un any que existeix. No confondre amb la crisi econòmica: aquesta, motivada per la crisi financera, serà global i, per tant, no hi pot fer res. Cap menció a l'aturada de la construcció, motor de l'economia espanyola, com a causant dels problemes a Espanya.
Perla nº 2: se li pregunta per què no s'ajuda directament a les persones que no poden pagar la hipoteca. La resposta: l'Euribor ha baixat 30 punts bàsics, i això és conseqüència de les mesures que han près ells (per "ells" s'entén la UE). Això ell no ho pot saber: l'Euribor va canviar de tendència al baixar el tipus d'interès, i va seguir baixant després dels anuncis de noves mesures contra la crisi, així que es fa molt difícil saber quin ha estat el factor clau.
Perla nº 3: refundació del capitalisme. Segons ell, li toca a la UE liderar aquesta profunda reforma (la UE que, com sabem, és coneguda per no atrevir-se a liderar res). La reforma és, clarament, socialdemòcrata. Regular incentius, sous de directius... regular... regular... regular la globalització: diu que aquesta és una gran oportunitat però que si no es regula, pot tenir efectes desastroços. El típic discurs socialdemòcrata que permet impedir l'entrada a immigrants ("és que cal preservar l'Estat del Benestar") o tancar-los l'accés al nostre mercat ("les subvencions als agricultors són necessàries perquè no poden competir amb els productors del tercer món"), i que creu que el desenvolupament s'aconsegueix a base de ajudes ("som l'únic pais que destina el 0,7% del PIB a ajudes pel desenvolupament" - "però quins resultats donen aquestes ajudes?" - "no ho sabem, però a que són molts diners?"). L'essència de la socialdemocràcia: regular bona part de l'economia i, si alguna cosa va malament, la culpa és de l'excessiva desregularització. Sort que, com va apuntar el divendres el professor Sala-i-Martín, el sistema econòmic no el decideixen els polítics.
Perla nº 4: aquesta és la que m'agrada més. Em provoca una repulsa particular. Porten fent el mateix discurs durant un temps. Diu que està decepcionat amb CiU, pel tema de votar en contra dels pressupostos, que en aquests temps de dificultat ha deixat de ser un partit constructiu. El mateix que es demanava al PSC: responsabilitat! Accepteu el que jo digui, o no estareu sent responsables. Això ho diu el president del govern espanyol, que hi és allà gràcies a l'ajut de Catalunya. I el resultat? Se'n riuen dels acords de l'Estatut en matèria de finançament. Felicitats, catalans.

Krugman, nobel d'economia del 2008

Avui s'ha conegut el nou nobel d'economia: Paul Krugman, nord-americà i professor de Princeton, ha estat galardonat pels seus treballs en geografia econòmica i teories del comerç. No obstant, salta a la vista que hi ha hagut un clar component polític: ha passat per sobre d'altres economistes de prestigi, com Barro o Mankiw, perquè és molt conegut per criticar les polítiques liberals. Aquí està la jugada mestra: els titulars diuen que l'ha guanyat Krugman, molt crític amb el neoliberalisme de Bush, en un moment de crisi econòmica. La tesi antiliberal, reafirmada.
Cal dir que no li tinc gaire apreci a Krugman. No és res personal, simplement que no entenc com pots escriure un article "defensant" un sistema pay-as-you-go de seguretat social amb arguments com "no importa que les previsions diguin que el deute serà insostenible en un futur, segur que Bush ens portarà a una guerra que causarà molt més dèficit". Patètic que el nobel d'economia es doni amb criteris polítics.
Això sí, que quedi clar que se'l mereix, els seus treballs són un referent avui en dia.

La gran eficiencia del Sector Public

Els objectius del Sector Public son diferents als de la resta. Un exemple es aquesta noticia de El Mundo, on es veuen les perdues d'una empresa publica que intentava no tenir perdues al cap de quatre anys. En porta tres, i 21 milions d'euros en perdues. Bravo.
Pero la clau no es aquesta. La clau es que consideren un "exit total" l'actuacio de l'empresa. Sigui finalment aquesta empresa un exit o no, el Sector Public considera que ha fet la seva feina si ha ajudat a algunes persones. Encara que sigui a carrec del contribuient, i encara que hi hagues una alternativa mes barata. No busca eficiencia. I aquesta es la rao per la qual les empreses publiques no haurien d'existir: hi ha alternatives molt millors!

Com que no soc filoleg, no parlare de filologia

Sembla clar, no? Si tu no saps d'algun tema, no en parles com si en fossis expert. Llastima que aixo no s'aplica amb el tema de la crisi. Analistes politics pseudo-progres, sindicats, ... arriben a la mateixa conclusio: la crisi es culpa del sistema capitalista "poc" intervingut ja que aixo fa que l'avaricia dels directius (recordem que els "directius" son l'unica especie dolenta per naturalesa, tot el contrari que els treballadors) hagi creat una bombolla especulativa i bla bla bla. Aquests senyors tenen una ment increible: arriben a aquesta conclusio sense haver de fer treballs exhaustius sobre el tema. No cal: son tan inteligents que a simple vista ho veuen. Jo vul ser com ells.
Ara seriosament: que els passa? L'"avaricia" de la que parlen es la que te tothom: si tenim dues ofertes de treball i una ens paga mes que l'altra, som avars per agafar la mes alta? A mes, per que no parlen dels favors de Greenspan a la bolsa a partir del 2000 amb la seva politica monetaria laxa? O dels milions de families POBRES que han accedit a una vivenda gracies a l'avaricia dels bancs? O de com no poder decidir la nostra politica monetaria ens ha perjudicat? O de la responsabilitat que te qualsevol agent de l'economia que hagi viscut durant anys a base d'endeudar-se? No, tots aquests temes no interessen. No interessen perque segueixen pensant que l'economia esta formada per peons idiotes (treballadors) i tirans que els governen (empresaris/directius). I l'Estat, benevolent i supereficient ell, ha de parar els peus als tirans.
Es la fi del capitalisme salvatge (no us oblideu del "salvatge"! - frase by SiM). Pero no perque no funcioni: funciona millor que cap alternativa. En la meva opinio, es la fi per dues raons: una, perque la majoria de la gent, governants inclosos, no han entes com funciona el sistema, i segueixen veient a les persones com ovelles que cal guiar. I segon, perque els grups mes interessats en el control de l'economia s'han mogut rapidament; els sindicats ja s'estan manifestant perque el govern s'encarregui del que a la poblacio realment interessa: que els porti la felicitat.
Jo que pensava que a UK descansaria de tan comunisme, i no: no nomes la LSE ha resultat bastant mes antiliberal del que em pensava (tambe era llogic: es on va neixer la tercera via de Blair), sino que el govern britanic es posa a comprar bancs. Si es que el comunisme es contagios!

Blanco, el més rastrero del PSOE

És al·lucinant aquest home: cada vegada que parla ho fa per dir que el govern no té culpa de res i que el PP la té de tot. Segons ell, el PP hauria de recolzar al PSOE sense matisos en la crisi econòmica (la crisi que el PP anava anunciant i que el mateix PSOE negava) i, si no ho fa, està generant incertesa. El mateix discurs que fa el govern central cap al PSC: si no feu el que jo dic, esteu sent irresponsables. No esteu ajudant al pais. Hipòcrita.
Una gran mostra d'això són les declaracions que recull aquest article de La Vanguardia. Bàsicament, la crisi no és culpa del govern (sí que ho era el creixement econòmic anterior), sinó de les polítiques neoconservadores de Bush. I que el PP, si s'oposa a l'actuació de l'executiu, perjudica el pais. A sobre, acaba demanant que Rajoy es deixi de frivolitats!!! Repeteixo: tot això després de dir que ells havien generat la bona situació econòmica i que no hi havia crisi!
El pitjor de tot és que d'aquí tres anys i mig tornarà a passar el mateix. Jo ja aviso: si tot segueix igual, em temo que votar en blanc no em semblarà suficient.

Intel·lectuals?

En l'última campanya electoral, ZP va comptar amb el suport d'uns quants "intel·lectuals" espanyols, entre ells Sabina, Serrat, Bosé, Almodóvar, Victor Manuel o Ana Belén. Mai he entès què vol dir això d'"intel·lectuals". Se suposa que tenen més intel·ligència que els que no som "intel·lectuals"? Són una mena de referents?
Que jo recordi, tot va començar amb la guerra d'Irak: tinc a la ment dos en concret: Amodóvar i Leonor Watling. Encapçalaven manifestacions, llegien manifestos... representant la societat espanyola. I per què ells? Bé, en aquell cas concret hi ha un motiu clar: perquè no tenen altres preocupacions. I tenen temps lliure.
El tema es va repetir durant l'última campanya. En el grup hi havia molts músics, quan dóna la casualitat que Rajoy havia promès l'eliminació del cànon digital. De fet, Victor Manuel és conegut per fer-se d'or a la SGAE. I la seva dona, Ana Belén, també fa de les seves: va oferir un concert per sensibilitzar a tothom sobre projectes de cooperació a l'Àfrica... cobrant 36.000 € més IVA!! Que van sortir, per cert, de la partida pressupostària per el desenvolupament de l'ajuntament de Toledo!! Toma referent!!
Avui he tingut l'ocasió de llegir algunes declaracions de Robe Iniesta, líder d'Extremoduro. M'encanten les seves cançons (es pot escoltar la nova aquí). Robe diu que la descàrrega "il·legal" de cançons li sembla repulsiva, que es perjudica a nous grups, bla bla bla. Però què pensàvem que diria? Ell mira pels seus interesos i prou. I els seus interesos són guanyar diners amb la música que compon. Guanyar-ne tants com sigui possible.
On vull anar a parar? Robe no forma part de cap grup d'"intel·lectuals", però els que si que hi són tenen els mateixos interessos particulars que ell. No són visionaris. No volen lluitar contra la injustícia. Volen vendre més discos. Més pelis. Volen seguir ingressant diners dels gimnassos que posen la ràdio. Volen seguir fent-se rics cobrant a una persona que compra un CD verge per grabar fotos. Sí, es declaren en contra de les injustícies, de les grans corporacions i els seus excessos... i per què no comencen amb l'Sgae? Preferències revelades. Ells volen seguir vivint còmodament, i prou.

La democràcia americana... ¡funciona!

Abans d'ahir vam viure un episodi realment interessant: el congrés dels EEUU va tumbar el pla Bush per, entre altres coses, fer-se càrrec d'actius financers el valor dels quals no se sap i salvar així unes quantes empreses. I el motiu pel qual el congrés el va rebutjar és simple: perquè els ciutadans no el volien. Tan senzill com això. La democràcia americana funciona. Els congressistes van rebre moltíssimes trucades (bé, en persona no, la secretària de la secretària de la seva secretària) de ciutadans del seu estat en que demanaven el "no" a la votació. Els congressistes, preocupats de no resultar reelegits d'aquí unes setmanes, van fer cas als ciutadans i van votar que no. I el pla s'ha rebutjat (en primera instància, avui toca el Senat).
Això que sembla tan simple, no funciona a tot arreu. Em temo, però, que amb el pla passarà alguna cosa semblant al que va passar amb la Constitució Europea (que, per cert, no sé ben bé si segueix o no...): els votants d'uns determinats països diuen que no, es fan quatre arreglos i es torna a presentar... i els parlaments d'aquells països que l'havien rebutjat l'aproven! Tot i això, en el cas d'EEUU ho veig més difícil, perquè si el congrés no l'aprova, em temo (en realitat m'alegro) que no hi ha pla.

Res a dir

Els equatorians aproven la nova Constitució impulsada per Correa, que bàsicament li dóna a ell molt més poder per dur a terme les reformes que ell vulgui. Res a dir. Això sí, espero que els que l'hagin votat no el critiquin d'aquí 5 anys per haver estancat el pais: igual que si et trobes una persona pel carrer que et diu que et regalarà 100 € si l'acompanyes no te'l creus, tampoc et creus a un polític que diu que, si li dones més poder, farà sortir Equador de la pobresa.
I si te'l creus, és que ets idiota.

Jaime Bayly

Interessantíssima entrevista de Losantos a Jaime Bayly, escriptor, presentador de TV i, per sobre de tot, liberal. De cap a comprar-me la novel·la!

La nou rei de la comèdia

Des de que va acabar Friends, al gènere de la comèdia entre les series li ha faltat un referent. Se n'han fet de molt bones, però cap tenia aquella sensació de "clàssic". Bé, almenys fins fa uns tres anys, quan va començar la magnífica "How I met your mother", on un pare es dedica a explicar als seus fills com va conèixer la seva mare. Uns guions molt treballats, una història entretinguda i uns actors a l'alçada fan que, durant els 20 minuts que dura el capítol, no paris de riure. Però, per sobre de tot i de tots, destaca Neil Patrick Harris, encarnant a Barney Stinson. Tot i no ser el que explica la història, en quasi cada capítol n'és protagonista. Recomenable 100% aquesta gran serie, per sobre d'altres brutals com poden ser Weeds, My name is Earl o The Office.
Un troç d'una conversa entre la Lily i el Barney com a aperitiu:

- How can you be in love and still be sleeping with anything that moves?
- I'm sorry, I don't follow you. That's like saying 'how can an ant carry twenty times its body weigth but root beer floats are still delicious?' Are the two even related?

Mercat dels videojocs

M'encanten els videojocs. I no només això, sinó que la indústria en sí i el mercat m'atrauen bastant. Si sabés programar (algun dia...) intentaria entrar-hi. Fins que arribi el dia, em conformaré en seguir els moviments d'aquesta industria que ja mou més diners que la del cinema.
Últimament, però, han surgit algunes veus en el sector criticant els mercats de segona mà. Primer va ser el creador de BUZZ!, que atacava els comerços per forrar-se a la seva costa. Segons Andrew Eades, els creadors només veuen ingressos per la venta de jocs nous, mentre que els comerços els veuen quan venen jocs de segona mà. Ara ha estat un dels components de BUNGIE, creadors de la serie HALO, que ha afirmat que la venta de jocs de segona mà fa molt de mal sobretot als petits estudis.
Quin és el problema de fons? Jo estic convençudíssim que tenen una imatge equivocada del mercat. Ells creuen que, si dediquen molts recursos a un joc, aquest s'ha de vendre, i que si no ho fa, és culpa de la pirateria o del mercat de segona mà. Res més lluny de la realitat. En els darrers anys la demanda de videojocs ha augmentat de forma espectacular. Els preus de la nova generació, no obstant, es mantenen entorn els 60-70 €. En un entorn competitiu, les empreses veurien marge per rebaixar el preu ja que poden vendre més unitats. Però no ho fan. Si no contem amb les grans produccions (Halo, GTA, MGS), que tenen un elevat cost en gastar un munt en publicitat (cosa que no crec que necessitin), la resta de videojocs podrien rebaixar el preu. Però no ho fan. Els mantenen elevats. Aquí hi ha clarament un comportament oligopolístic, ja que no s'entén que TOTS els jocs surtin pel mateix preu aproximadament.
La indústria es queixa de que els consumidors busquen formes alternatives d'accedir als productes. Aquests consumidors poden fins i tot pagar 50 € per un joc de segona mà, ja que l'original costa 70€. Però el consumidor que el ven, se l'hagués comprat si no existís el mercat de segona mà? La resposta és que no. Ell s'arrisca a comprar-lo perquè sap que si no li agrada, el pot revendre. Si un joc és bo i durader, ningú el ven. En el meu cas, no penso vendre ni el RE4, ni el Mario Galaxy, ni el Zelda.
Mentre la indústria es mantingui amb comportaments oligopolístics, els consumidors seguiran responent de la mateixa manera. I és que si la gent compra un joc, gastant-se 65 €, ha d'estar molt segura de que val la pena.

No s'enteren

Tots ens estem posant nerviosos. Grans bancs d'inversio que s'enfonsen a EEUU, injeccions de liquidesa mes altes que pels atemptats de l'11-S, caigudes en la borsa espanyola... i l'augment de l'atur. Ara surt el PP a protestar pel fet que cada vegada mes inmigrants estan cobrant l'atur. Es la gran contradiccio de l'Estat del Benestar. Es plausible pensar que sense la gran entrada de gent de fora les comptes de la Seguretat Social no estarien tan "be" com estan ara ("be" entre cometes, ja que els que hem estudiat a la Pompeu sabem que les projeccions per d'aqui uns quants anys no son tan bones...). En temps de prosperitat, l'oferta al mercat de treball creix gracies a l'inmigracio, cosa que fa que les empreses substitueixin capital per treball (Y(L,K)) i creixen sense problemes. Pero quan arriben temps de desconfiansa (no hi ha c trencada), i la demanda s'encongeix (un podria argumentar que, de fet, la demanda era mes alta del que hauria d'haver estat per la facilitat de credit), les empreses tambe han de reduir els seus factors de produccio. I be, com que ha absorbit molt de treball, aixo es el primer que redueixen... i part dels inmigrants que havien contractat, es queden sense feina.
Pero en el seu moment, el govern va fer una regularitzacio massiva. El motiu era que hi havia molts inmigrants en situacio irregular, i d'aquesta forma passarien a pagar impostos i cotitzacions. I, senyors del PP, els inmigrants en situacio irregular s'havien colat durant la seva epoca. Pero el que deiem: el govern necessitava ingressos, i va decidir que legalitzar inmigrants era una bona forma. Pero tot te els seus pros i els seus contres. I ara han vist els contres.
Que es pot fer? Home, una solucio es incentivar que retornin al seu pais, cosa que ja s'esta fent. Un punt a favor del meu exalcalde. L'altre es tambe una proposta de Corbacho: incentivar que es contracti a mes nacionials i menys extrangers a origen. No es una questio de patriotisme. Es que si es contracta un nacional, es deixa de pagar una subvencio per l'atur. Si es contracta un extranger a origen, no s'estalvien res.
Pero aixo no fa mes que posar tirites a un problema molt mes profunt: l'Estat del Benestar. La necessitat de reformar-lo (i per reformar-lo vull dir fer-lo mes petit) es urgent i probablement es podra comprovar amb la crisi que vivim. La forma en que alguns paisos l'han "reformat" es tancant les fronteres. Idiotes. Les obriran quan necessitin treballadors per feines poc qualificades. Jo crec que es molt mes eficient retallar l'Estat del Benestar, que la gent entengui que el seu propi benestar es responsabilitat seva i que l'Estat actuara nomes en casos de necessitat, i no de forma incondicional.

Vayanse al carajo!

Gran demostració del nivell d'educació del president Hugo Chavez... de nou, no cal afegir res. Es retrata amb el "culpo al gobierno de los EEUU de todo lo que pueda pasar (...) siempre está detrás de todas las conspiraciones". Això sí que és netejar-se les mans!

Fets, no paraules

No cal afegir més a la imatge i al text d'abaix.

Lluita contra la inflacio

Caldria pujar una mica mes els tipus d'interes? Sincerament, no se la resposta. Personalment crec que, almenys per Espanya, seria millor si no hi haguessin mes pujades. Part del gran creixement que hem tingut fins ara ha estat pel sector immobiliari, que ha vist com la demanda creixia i creixia gracies als tipus d'interes al 2%. Ara, quan les coses van pitjor, hem d'actuar amb tipus alts.
El motiu es ben clar: el BCE nomes persegueix estabilitzar la inflacio a mig termini. I aqui, a Europa, tenim un problema, ja que quan hi ha recessions o disminucions del creixement els salaris pujen per sobre la productivitat, i ens trobem amb una inflacio algun punt i mig per sobre la que ens trobariem en circumstancies normals.
La consequencia, per tant, es que el BCE pot pujar els tipus ja que la inflacio seguira alta probablement fins final d'any com a minim. La zona euro pot entrar en recessio tecnica (els del BCE asseguren que no sera profunda... ja veurem que opinen quan l'abril de 2009 seguim sense creixer...), i com sempre sortira del pou despres que EEUU. Amb una mica de sort, aixo fara que l'euro baixi una mica...
Pero no tot son males noticies! Si les politiques economiques no van encaminades a sostenir el sector que fins ara ha liderat l'economia, podriem veure un canvi en el "model de creixement", tal com el president va prometre. El que ha de tenir clar es que aquest canvi s'aconseguira amb la no intervencio del seu govern.

Què té de bo la LSE?

Torno a escriure des del meu Mac, sense problemes d'accents. Avui he assistit a la presentació de la meva nova universitat, i m'he adonat del perquè és tan reconeguda la LSE. No és Harvard. No es MIT. I tot i això té una cosa que aquestes no tenen: està situada a una gran ciutat, en un ambient increiblement cosmopolita. La LSE és la millor universitat situada a una gran ciutat. I m'alegro d'haver-la escollit.

Qui es Sarah Palin?

Disculpin per la falta d-accents, pero la culpa es del teclat, no meva... Si algu vol saber qui es Sarah Palin, deixo per aqui un article on explica algunes coses que ha fet, primer com a alcaldessa i despres com a governadora. Es pot estar a favor o en contra d'ella, pero en ambdos casos crec que cal coneixer tota la veritat. Click aqui.

Comencem!

Bé, d'aquí deu minuts sortiré cap a la LSE per assistir a la primera classe. Aquest primer mes farem bàsicament matemàtiques, així que no espero descobrir res nou. No obstant, a partir d'octubre ja assistiré a classes de desenvolupament econòmic on SÍ que espero entendre moltes coses que encara no entenc. Comença una nova etapa a Londres. Espero que sigui profitosa!

L'última foto

El dia 29 de juny, a les 6 i mitja del matí, després d'un sopar de graduació inoblidable, estava amb els amics a un àtic, vaig agafar el mòvil i vaig fer una fotografia al què veia des d'allà. Pensava, suposo, que inmortalitzant els que estava veient, inmortalitzaria el moment. No ho he aconseguit, però tot i així penjo la fotografia: el que veia quan una etapa acabava, i una altra començava.

El mite del desenvolupament econòmic

Com ja he dit alguna vegada per aquí, la branca més interessant de l'economia és el desenvolupament econòmic. I des de fa un temps, a la mínima oportunitat que tinc intento explicar per què les visions convencionals sobre com acabar amb la pobresa són equivocades. Aquestes visions convencionals, repetides una vegada rera l'altra per les ONGs, tenen a més a altres aliats: el dia 14 d'agost, La Contra entrevistava a Bernardo Kliksberg, economista que col·labora amb la ONU (entrevista).
La cosa comença malament. A la segona pregunta, ens diu que "cada ser humano que pasa hambre es una tragedia incomparable, así que los términos relativos no son relevantes. Lo que cuenta es el número de esas tragedias". Si, com diu, l'important són les persones, és extrany que no mencioni els cents de milions de persones que han sortit de la pobresa en els últims trenta anys, sobretot a l'Àsia Oriental. La pobresa, en termes absoluts, quasi no ha augmentat, i la població mundial sí que ho ha fet de forma considerable.
Pero sigamos. El més greu és la resposta a la tercera pregunta: "sólo con una cientonoveinteava parte de ese gasto acabaríamos con el hambre; con un 1% del PIB de los países ricos se podía dar sanidad a quienes no la tienen; y apenas con el 1% del patrimonio de las 200 mayores fortunas mundiales se les podría dar educación primaria". Això és mentida, tal qual. Fan un càlcul del que costaria els aliments o la sanitat per persona, el multipliquen pel número de persones, i ja està. Però això no vol dir que entregant aquesta quantitat als països s'acabi amb la gana, tot i que és el que deixa a entendre aquest economista. Garcia Montalvo i Marta Reynal, en un meravellós treball, mostren indicis de que l'ajuda externa està relacionada amb empitjoraments en les democràcies dels estats: l'ajuda externa és una forma de fer-se ric, i això pot crear incentius perversos que fagin que els governants es centrin en acaparar aquesta ajuda enlloc d'avançar en garanties democràtiques. I ara ve aquest senyor i ens diu que amb diners s'arregla tot? Va home va...
Però hi ha més: critica les mesures liberalitzadores fetes a instàncies del "Consens de Washington" (aquest terme el va inventar John Williamson per referir-se a les direccions en política econòmica que a EEUU veien com a encertades), diu que Stiglitz ha demostrat que els mercats per si sols hi ha moltes coses que no fan bé (curiós els economistes que parlen de "demostracions" quan, en realitat, és un treball on un model econòmic determinat implica que el mercat no pot fer certes coses... però el model pot ser massa simplificador com per dir que l'estudi DEMOSTRA que això és així a la realitat!), ... però a la pregunta de què podem fer per disminuir la pobresa, diu que es podria començar "logrando que los países ricos abran sus mercados a los productos de los países pobres". Això és una mesura fantàsticament capitalista i promercats!!!
Total, aquest tio o és molt llest i vol vendre una realitat tot i no mullar-se (en cap moment diu que la solució és donar més ajuda, però deixa entreveure que amb ajuda es podria solucionar), o és un que no pinta res i que se'l coneix per ser amic de Amartya Sen. Sigui com sigui, a mi no me l'ha colat.
Si algú vol llegir alguna cosa més potable, aquí hi ha una entrevista al nobel del 2007, Eric Maskin.

Jo vull ser progre... o no

He de confessar que no sóc progre. És greu, ho sé, però què hi farem. No em va veure el món en blanc i negre, on qui té més és dolent i qui té menys, bo. On ningú és responsable del que fa, sino que la culpa és de la “societat” o del “sistema”. Però ser progre està molt ben vist. A un progre li diuen que té inquietuts socials. Si tu ataques a EEUU pel seu capitalisme salvatge, culpes als bancs espanyols de que la gent estigui endeutada i acabes dient que es culpa d’Occident la pobresa d’Àfrica perquè no destina el 0,7, quedes la mar de bé. Ets molt bona persona. Et preocupes pels pobres americans, pels treballadors espanyols, pels nens africans que es moren de gana. El millor de tot, però, és que no cal fer altra cosa: amb dir-ho ja demostres la bondat que tens. A més: estàs dient imbècils als que no poden pagar la hipoteca i sent racista al pensar que els africans no saben treballar. I ets molt bona persona!! Jo vull ser progre…
Però no ho sóc. Crec que la gent que ha decidit viure per sobre de les seves possibilitats ha d’assumir la responsabilitat que li toca. Crec que no s’ha d’alimentar a Àfrica (tret d’emergències, és clar), sino “ajudar-la” a construir una democràcia on els drets bàsics, inclòs el de la propietat, es respectin. No entenc per què la sanitat i l’educació han de ser gratüites per tothom. Crec que EEUU és un pais fantàstic per viure, i que així ho demostra l’abundant migració de persones que hi van a guanyar-se la vida cada any. Més que a Europa, on a països tan “progres” com els nòrdics l’entrada d’immigrants està limitadíssima. Com va dir Lluis Foix, de La Vanguardia, amb quatre idees progres no s’arregla el món. I normalment això és el que ens ofereixen els progres: quatre idees. Res més. Ni estudis, ni projectes exitosos, res. Només paraules, paraules que poden esperançar a més d’un, però que perden el contacte amb la realitat. Ho sé, perquè jo he estat progre. Per sort, m’he decantat per la veritat. El pitjor mal que tenim a Espanya i Europa és la desresponsabilitat: no és culpa de la PAC que els productes agraris no puguin sortir d’Àfrica, no és culpa meva si ara no puc pagar la hipoteca, no és culpa meva si no sóc capaç de fer la feina per la que he estat contractat…
Al final, ser progre es resumeix en demanar mantenir el teu statu quo a tota costa, exigir a l’Estat que et serveixi, i reclamar-li la fi de la pobresa mundial… despreocupant-te completament de la realitat que t’envolta.

Seguim amb tonteries...

Increible: els taxistes catalans reclamen la retirada del videojoc GTA 4. Bufff per on començo...
Des de fa pràcticament 10 anys que m'agraden els videojocs i intento jugar quan vaig amb menys feina. Últimament no ha estat el cas, però. No obstant, cada vegada em meravello més del que són capaces de programar les companyies creadores de jocs. La capacitat de fer passar emocions al jugador és superior a la que poden aconseguir les pel·lícules. Jugues al Resident Evil 4, per Wii, i et tremola el canell a l'hora de disparar als zombies. En canvi, quan aconsegueixes disparar el llançacoets y matar a bastants monstres, l'adrenalina se't dispara. Agafes un altre videojoc, el Mario Galaxy, per exemple, i no pots deixar de somriure per la meravella de disseny que observes pantalla rera pantalla. Agafes un mando de la Xbox 360, poses del Call of Duty 4, i disfrutes d'unes vacances pagades a Arabia Saudí amb l'exèrcit americà buscant terroristes. Finalment, si vols gaudir amb una ciutat viva, introdueixes el DVD del GTA 4. Nova York, batejada com Liberty City, està als teus peus. Pots robar vehícles, matar per encàrreg, ser protagonista d'espectaculars persecucions... Impressionant. No obstant, és simplement un videojoc. Serveix per distraure't, relaxar-te, emocionar-te, però això és tot. Aquí acaba tot.
I resulta que un sonat a Tailàndia es carrega un taxista i diu que estava imitant el protagonista del joc de Rockstar. La conseqüència: el joc ha estat retirat a aquell pais. No hi veig relació. Però és que ara ve el secretari general de la Federació Catalana de Taxistes i demana també la retirada aquí. El motiu: tot i que ell accepta que l'assassinat a Tailàndia no té res a veure amb el joc, considera aquest molt violent. Creu també que cal retirar "todos aquellos que contengan un elevado contenido de violencia y en los que se enaltezca el tráfico de drogas o la prostitución". Gràcies a aquest senyor que ens protegeix de les coses dolentes del món. Suposo que també s'ha d'aplicar a pel·lícules, és clar. Mira que perdre el temps fent aquestes declaracions de merda...
Com diu un comentari de la notícia a La Vanguardia, caldria també retirar Taxi Driver, peli de Martin Scorsese protagonitzada per Robert de Niro i Jodie Foster, no sigui cas que els taxistes decideixin convertir-se en psicòpates. Si és que...
Felicitats a Rockstar per fer un dels millors videojocs de la història. Gràcies, Rockstar.

Rapapolvo de Salvador Sostres

Deixo per aquí l'enllaç a un video on Salvador Sostres, popular articulista, desmonta sense gaire esforç, però amb molta passió, els arguments ideològics de Ciutadants. Divertidíssim.
Avui, dues bones (més o menys) notícies: s'aprova la privatització del 30% d'AENA, i la ministra Bibiana Aído és la menys valorada, per sota de la de vivenda! Recordo per qui s'hagi oblidat de la gran activitat de la Bibiana: fer un telèfon per a que els maltractadors es desfoguin, incloure "miembras" a la Real Academia, fer una biblioteca només per dones (cosa que va retirar ràpidament), i finalment anar a la desfilada de l'orgull gay. I tot això amb la nostra pasta... dit d'una altra manera: ZAS, EN TODA LA BOCA! (comentari freak: pels més puristes, a la versió original de Family Guy diu "Pow, right in the kisser!").

LODVG

Algú recorda com es deia l'anterior cantant? Genial Leire.

Canvi en el model productiu

Llegeixo avui a El Periódico (era l'unic diari que hi havia disponible al bar) que "govern, patronal i sindicats pacten canviar el model productiu". Pels liberals aixo ens produeix mal a la vista, ja que el model productiu hauria de ser resultat de milions d'interaccions entre individus, i no la decisió de quatre il·luminats. Doncs resulta que així és.
Normalment, la gent més contrària al capitalisme es queixa de que el poder el tenen les grans empreses (de fet, seguint amb El Periódico, he llegit un article avui al matí sobre els mals assessors econòmics de ZP, on finalment s'arriba a la conclusió que el problema és que són liberals (¿?) i estan sota els interesos de grans empreses... quin fàstig de diari). El problema sempre és concentrar el poder en poques mans! És igual de qui siguin les mans... la història demostra que trobar un dictador benevolent és igual de probable que trobar un politòleg que no pensi que ho sap tot (és conya amics).
Ja que estic per aquí, felicitaré el nostre conseller d'economia, Antoni Castells, per dir el que pensa tot i perjudicar el seu propi partit. Sincerament, crec que si Castells no hagués dit des del principi que els estan prenent el pèl, Montilla no hagués adoptat la estratègia que, de moment, significa la unitat dels partits catalanistes. Amb les paraules de Castells per davant, CIU tenia molt fàcil atacar el PSC si Montilla no es mostrava dur. D'aquesta forma, el president s'ha vist obligat a mostrar la seva faceta més beligerant. No obstant, dubto molt que el PSC voti en contra dels pressupostos... encara que seria divertidíssim. I la vicepresidenta demanant "responsabilitat"... jajaja com són aquests sociates!!

Per què el capitalisme és meravellós

Davant l'agradable insistència d'alguns amics, he pogut concentrar-me a escriure alguna cosa quasi decent ara que feia temps que no publicava. La inspiració, un article de la Universitat de Wharton (el podeu trobar aquí) sobre les oportunitats que representa l'"economia verda".
Realment, el nostre sistema econòmic és genial (em refereixo al capitalisme en general, no en l'aplicació que en fem aquí). Mentre uns deien que fomenta l'individualisme i bla bla bla, és clar que la cooperació en la majoria de casos és obligada en el capitalisme. Tothom és egoista i només ens importa el nostre nucli més proper, cert, però el sistema obliga a interactuar amb altra gent per guanyar-se la vida. ¿He dit ja genial?
Però en el tema de la contaminació sempre hi ha problemes. Cm que el fet de contaminar té costos socials que l'empresa no veu, es contamina massa. La solució dels economistes pagats pel sector públic és, òbviament, posar impostos per igualar el cost per l'empresa al cost social, per "produir" el nivell òptim de contaminació. No obstant, és auqesta l'única solució? No, amb informació perfecta hi ha una altra més bona: les preferències dels consumidors.
Si la gent no vol que aquestes empreses contaminin, no tenen més que no comprar a aquelles que ho fan en excés. Si se sap quines ho fan, la solució de lliure mercat es donarà sense les distorsions dels impostos. Les empreses es veuran obligades a reduïr la contaminació, en invertir en energies no contaminants, etc. Les primeres que ho fagin s'enduran una gran demanda; les que no, veuran com els ingressos cauen. Així de senzill.
Un pot argumentar que hi ha informació asimètrica. Bé, potser sí, però com a mínim el govern ha de saber quant contamina cada empresa; si no, ¿com pretén cobrar-los impostos? A més a més, les ONGs ja s'encarreguen de publicar informes. Sigui com sigui, la imatge d'una empresa (i, per extenció, les seves ventes) pot millorar si es passa a l'"economia verda", i aquest és un incentiu més fort que no pas uns possibles impostos.

Com és la gent

Treballo des de fa dos anys a un institut públic (al que vaig anar) ajudant a l'AMPA amb el tema de la comptabilitat. Fa aproximadament van engegar un pla de reutilització de llibres bastant ambiciós, que consistia en que els llibres no s'havien de comprar tots, sinó que uns quants s'anirien passant d'any en any. El resultat, qui volia entrar al pla, previ pagament d'una quota petita (uns 30 €), podia utilitzar 5 llibres cada curs sense comprar-los. Òbviament, calia retornar-los al finalitzar el curs. Bé, sembla raonable ja que els llibres una vegada utilitzats no serveixen per res (dubto que també serveixin quan s'utilitzin...), i els pares poden estalviar-se una pasta.
Què ha passat? Molt senzill: alguns cursos han sortit guanyant més que altres. NINGÚ ha sortit perdent, però alguns han guanyat més. I ara el secretari de l'AMPA ha d'estar calmant uns 30 pares que protesten perquè no han sortit guanyant tant com altres.
Estan just darrere meu, i no em deixen treballar, així que he decidit canalitzar la ràbia que estic sentint golpejant el teclat. Ara resulta que tothom té solucions, tothom té propostes... però a l'AMPA només hi ha 5 pares. A les reunions que l'AMPA convoca no van més que 20 pares... és clar que, per protestar perquè un curs ha sortit més beneficiat, sí que s'organitzen. De debò que estan exigint més del que m'exigeixen els clients a l'oficina bancària on treballo als matins. Impressionant. Jo ho veig molt clar: això és simplement una via per a canalitzar les frustracions que tenen aquesta gent en la seva vida diària. Saben que són uns altres pringats qui es carreguen de feina per millorar la situació de la resta. Saben que la "injustícia" de que parlen és una simple apreciació personal (els altres tenen més = injustícia). Ho saben, però es presenten aquí a cridar dient que això és injust, que surten perdent, que s'ha fet malament... Tan debò follesin més.
La culpa de tot és dels que van organitzar el tema. No perquè hi haguessin problemes en el disseny, sinó perquè suposaven que si tots sortien guanyant a la gent li aniria bé. Error. Quan una persona es proposa organitzar alguna cosa perquè tots surtin guanyat, la resta (la majoria) ho veuen com si aquesta persona tingués l'obligació de deixar a cadascú content. En el moment en que vols prestar un servei PER EL QUAL NO ET PAGUEN, penses que no t'exigiran fins el més mínim detall. Error again. Què hagués fet jo? Fàcil, cedeixo el patí pels pares que vulguin vendre llibres utilitzats a altres pares. Solució de lliure mercat. Així sí algú té algun problema, serà responsabilitat exclusiva seva.
Per fi s'han anat. Molt protestar, però cap d'ells entrarà l'AMPA a posar en pràctica totes aquelles solucions que proposa. Cap d'ells. Lo dicho: una simple vàlvula d'escapament... igual que aquest blog.

... i quart

El quart curs ha estat sens dubte el més dur, el que m'ha fet anat més agobiat, el més difícil... però clarament el millor de tots. Per començar, no sé què va passar però la gent tendia a parlar-me més. He fet molts amics (alguns ja els coneixia, però poc més) durant aquest any fora del meu "cercle", com el Yamil, la Patri, la Jessi, l'Edu, el Pau, la Rosina, l'Aida, la Bea, l'Eli... i d'altres que em deixo... Després d'un primrr trimestre dur, amb 5 assignatures, un TOEFL, un GRE i papeleo del master pel mig, va venir el que serà recordat com el millor trimestre de la meva carrera: 3 matrícules de 3 assignatures, acceptació tant a la UCL com a la LSE i, per celebrar-ho, viatge irrepetible a la Riviera Maya; quasi res, vaja. Classes del Mas-Colell, Galí, Ventura, Ciccone, Guirao (què gran!)... Disfrutant amb totes les Macros... I a sobre 8 dies irrepetibles a la 4413 amb dos amics enormes, Monri i Enrique. Un últim any que ha estat el final de llicenciatura somiat, amb un sopar final meravellós.

Però s'ha acabat. Ja sóc llicenciat (oficialment). Ara toca mirar cap el futur, cap el setembre... Tot i que és difícil, de debò, perquè és impossible d'oblidar totes les vegades que he rigut fins a plorar amb els amics a la universitat. Gràcies a tots!