LODVG

Algú recorda com es deia l'anterior cantant? Genial Leire.

Canvi en el model productiu

Llegeixo avui a El Periódico (era l'unic diari que hi havia disponible al bar) que "govern, patronal i sindicats pacten canviar el model productiu". Pels liberals aixo ens produeix mal a la vista, ja que el model productiu hauria de ser resultat de milions d'interaccions entre individus, i no la decisió de quatre il·luminats. Doncs resulta que així és.
Normalment, la gent més contrària al capitalisme es queixa de que el poder el tenen les grans empreses (de fet, seguint amb El Periódico, he llegit un article avui al matí sobre els mals assessors econòmics de ZP, on finalment s'arriba a la conclusió que el problema és que són liberals (¿?) i estan sota els interesos de grans empreses... quin fàstig de diari). El problema sempre és concentrar el poder en poques mans! És igual de qui siguin les mans... la història demostra que trobar un dictador benevolent és igual de probable que trobar un politòleg que no pensi que ho sap tot (és conya amics).
Ja que estic per aquí, felicitaré el nostre conseller d'economia, Antoni Castells, per dir el que pensa tot i perjudicar el seu propi partit. Sincerament, crec que si Castells no hagués dit des del principi que els estan prenent el pèl, Montilla no hagués adoptat la estratègia que, de moment, significa la unitat dels partits catalanistes. Amb les paraules de Castells per davant, CIU tenia molt fàcil atacar el PSC si Montilla no es mostrava dur. D'aquesta forma, el president s'ha vist obligat a mostrar la seva faceta més beligerant. No obstant, dubto molt que el PSC voti en contra dels pressupostos... encara que seria divertidíssim. I la vicepresidenta demanant "responsabilitat"... jajaja com són aquests sociates!!

Per què el capitalisme és meravellós

Davant l'agradable insistència d'alguns amics, he pogut concentrar-me a escriure alguna cosa quasi decent ara que feia temps que no publicava. La inspiració, un article de la Universitat de Wharton (el podeu trobar aquí) sobre les oportunitats que representa l'"economia verda".
Realment, el nostre sistema econòmic és genial (em refereixo al capitalisme en general, no en l'aplicació que en fem aquí). Mentre uns deien que fomenta l'individualisme i bla bla bla, és clar que la cooperació en la majoria de casos és obligada en el capitalisme. Tothom és egoista i només ens importa el nostre nucli més proper, cert, però el sistema obliga a interactuar amb altra gent per guanyar-se la vida. ¿He dit ja genial?
Però en el tema de la contaminació sempre hi ha problemes. Cm que el fet de contaminar té costos socials que l'empresa no veu, es contamina massa. La solució dels economistes pagats pel sector públic és, òbviament, posar impostos per igualar el cost per l'empresa al cost social, per "produir" el nivell òptim de contaminació. No obstant, és auqesta l'única solució? No, amb informació perfecta hi ha una altra més bona: les preferències dels consumidors.
Si la gent no vol que aquestes empreses contaminin, no tenen més que no comprar a aquelles que ho fan en excés. Si se sap quines ho fan, la solució de lliure mercat es donarà sense les distorsions dels impostos. Les empreses es veuran obligades a reduïr la contaminació, en invertir en energies no contaminants, etc. Les primeres que ho fagin s'enduran una gran demanda; les que no, veuran com els ingressos cauen. Així de senzill.
Un pot argumentar que hi ha informació asimètrica. Bé, potser sí, però com a mínim el govern ha de saber quant contamina cada empresa; si no, ¿com pretén cobrar-los impostos? A més a més, les ONGs ja s'encarreguen de publicar informes. Sigui com sigui, la imatge d'una empresa (i, per extenció, les seves ventes) pot millorar si es passa a l'"economia verda", i aquest és un incentiu més fort que no pas uns possibles impostos.

Com és la gent

Treballo des de fa dos anys a un institut públic (al que vaig anar) ajudant a l'AMPA amb el tema de la comptabilitat. Fa aproximadament van engegar un pla de reutilització de llibres bastant ambiciós, que consistia en que els llibres no s'havien de comprar tots, sinó que uns quants s'anirien passant d'any en any. El resultat, qui volia entrar al pla, previ pagament d'una quota petita (uns 30 €), podia utilitzar 5 llibres cada curs sense comprar-los. Òbviament, calia retornar-los al finalitzar el curs. Bé, sembla raonable ja que els llibres una vegada utilitzats no serveixen per res (dubto que també serveixin quan s'utilitzin...), i els pares poden estalviar-se una pasta.
Què ha passat? Molt senzill: alguns cursos han sortit guanyant més que altres. NINGÚ ha sortit perdent, però alguns han guanyat més. I ara el secretari de l'AMPA ha d'estar calmant uns 30 pares que protesten perquè no han sortit guanyant tant com altres.
Estan just darrere meu, i no em deixen treballar, així que he decidit canalitzar la ràbia que estic sentint golpejant el teclat. Ara resulta que tothom té solucions, tothom té propostes... però a l'AMPA només hi ha 5 pares. A les reunions que l'AMPA convoca no van més que 20 pares... és clar que, per protestar perquè un curs ha sortit més beneficiat, sí que s'organitzen. De debò que estan exigint més del que m'exigeixen els clients a l'oficina bancària on treballo als matins. Impressionant. Jo ho veig molt clar: això és simplement una via per a canalitzar les frustracions que tenen aquesta gent en la seva vida diària. Saben que són uns altres pringats qui es carreguen de feina per millorar la situació de la resta. Saben que la "injustícia" de que parlen és una simple apreciació personal (els altres tenen més = injustícia). Ho saben, però es presenten aquí a cridar dient que això és injust, que surten perdent, que s'ha fet malament... Tan debò follesin més.
La culpa de tot és dels que van organitzar el tema. No perquè hi haguessin problemes en el disseny, sinó perquè suposaven que si tots sortien guanyant a la gent li aniria bé. Error. Quan una persona es proposa organitzar alguna cosa perquè tots surtin guanyat, la resta (la majoria) ho veuen com si aquesta persona tingués l'obligació de deixar a cadascú content. En el moment en que vols prestar un servei PER EL QUAL NO ET PAGUEN, penses que no t'exigiran fins el més mínim detall. Error again. Què hagués fet jo? Fàcil, cedeixo el patí pels pares que vulguin vendre llibres utilitzats a altres pares. Solució de lliure mercat. Així sí algú té algun problema, serà responsabilitat exclusiva seva.
Per fi s'han anat. Molt protestar, però cap d'ells entrarà l'AMPA a posar en pràctica totes aquelles solucions que proposa. Cap d'ells. Lo dicho: una simple vàlvula d'escapament... igual que aquest blog.

... i quart

El quart curs ha estat sens dubte el més dur, el que m'ha fet anat més agobiat, el més difícil... però clarament el millor de tots. Per començar, no sé què va passar però la gent tendia a parlar-me més. He fet molts amics (alguns ja els coneixia, però poc més) durant aquest any fora del meu "cercle", com el Yamil, la Patri, la Jessi, l'Edu, el Pau, la Rosina, l'Aida, la Bea, l'Eli... i d'altres que em deixo... Després d'un primrr trimestre dur, amb 5 assignatures, un TOEFL, un GRE i papeleo del master pel mig, va venir el que serà recordat com el millor trimestre de la meva carrera: 3 matrícules de 3 assignatures, acceptació tant a la UCL com a la LSE i, per celebrar-ho, viatge irrepetible a la Riviera Maya; quasi res, vaja. Classes del Mas-Colell, Galí, Ventura, Ciccone, Guirao (què gran!)... Disfrutant amb totes les Macros... I a sobre 8 dies irrepetibles a la 4413 amb dos amics enormes, Monri i Enrique. Un últim any que ha estat el final de llicenciatura somiat, amb un sopar final meravellós.

Però s'ha acabat. Ja sóc llicenciat (oficialment). Ara toca mirar cap el futur, cap el setembre... Tot i que és difícil, de debò, perquè és impossible d'oblidar totes les vegades que he rigut fins a plorar amb els amics a la universitat. Gràcies a tots!

Antiglobalitzadors de merda

Mai ho entendré. Aquesta obsessió al l'statu quo, amb protegir a tota costa la posició que un assoleix - moltes vegades sense esforç, sino per atzar. Aquesta por a canvis al voltant. Aquest temor a que algú sigui millor que tu. Aquests sentiments que porten a aixecar barreres, comercials i humanes, que impedeixen que aquest món sigui molt millor. A tots aquells que fan l'impossible per evitar la lliure circulació: CABRONS DE MERDA.

Tercer curs

El tercer any de la carrera va ser l'inici de tot. I això que no pintava gens bé, ja que els meus dos millors amics a la universitat s'anaven d'Erasmus durant tot el segon i el tercer trimestre. A més, era la separació definitiva entre ECO i ADE. En fi, que a vegades quan pitjor pinta, millor surt. Durant aquest curs vaig començar a donar-me compte que assignatures que a la resta li semblaven difícils (micros i econometries), a mi m'agradaven bastant. Les trobava molt llògiques: creen un model, i en deriven uns resultats. Res més. També vaig començar a perfilar el meu futur, mirant-me universitats tant a Europa com a EEUU on anar després de la carrera. Però el moment determinant del curs va ser, sens dubte, viatjar a Hong Kong. Allà estava el Juan, de conveni bilateral. Abans d'anar-hi vaig fer escala a Londres, i em vaig enamorar de la ciutat. I un cop a HK, què puc dir... tothom buscant-se la vida, sense plorar permanentment com fan alguns de per aquí. L'exemple d'aquell home gran (més de 50 anys segur) al lavabo de la discoteca obrint-nos l'aixeta i donant-nos paper per les mans AMB UN SOMRIURE a la cara tota l'estona em va impactar. Aquí la gent no para de queixar-se que si el treball l'agobia, que si el jefe l'estressa, i aquell home feia una feina que aquí es considera denigrant i era feliç! HK és brutal, i el fet de que jo recorrés 11.000 milles per veure un amic em va fer ser conscient de les ganes que tenia (i tinc) de veure món. Gràcies al viatge, vaig tenir clar que volia anar a una gran ciutat a seguir estudiant. L'escollida, finalment, va ser Londres.

Demà, l'últim part.