El que "cal" fer

Aquesta setmana, al Cercle d'Economia, el president de la immobiliària Colonial (que amenaça en declarar-se insolvent), Joan Josep Bruguera, alertava del perill d'una "caiguda lliure" del preu de l'habitatge. Els motius semblen clars: pot incentivar a la gent a no pagat la hipoteca, fa més difícil el seu finançament, i a més fa que les immobiliàries passin moltes dificultats, cosa que voldrà dir que en la fase de recuperació econòmica trigaran en poder construir més pisos. Una mica trobem el que el mestre Andreu Mas-Colell (exconseller d'Universitats, president de la Barcelona GSE, un dels grans microeconomistes mundials i - si no ho dic revento - un dels professors que m'ha escrit cartes de recomenació) comentava fa uns dies a Els Matins: el que convindria ara és consumir més, però la decisió encertada des d'un punt de vista individual és augmentar l'estalvi veient la incertesa futura. Així, des d'aquest punt de vista, potser convindria reactivar la demanda de pisos. No obstant, una cosa és que ho digui el professor Mas-Colell i l'altra que ho digui el president d'una immobiliària. Aquest últim no alertava fa uns anys de les complicacions que portarien uns preus dels pisos tan elevats. No, simplement aprofitava l'espectacular increment de la demanda i s'enbutxacava tants diners com podia. Res a dir. Ben fet. És el que li toca. Això sí, ara que no ens vingui a donar lliçons sobre què li cal al pais. I més quan aquestes lliçons casualment són mesures que beneficiarien a la seva empresa. Sí, és veritat que un sector immobiliari en problemens pot ser perjudicial per l'economia, però no és menys cert que està en aquests problemes per decisions pròpies. Les 800.000 vivendes sense vendre no s'han fet soles.
On vull anar a parar? Cal distingir bé entre el que "caldria fer" i el que la gent farà. Ningú amb dos dits de front compraria un pis (encara que el president Montilla digui que hauria de fer-ho) en un moment on els preus beixen. Si el govern està tan desesperat en que consumim, que rebaixi impostos. Però el govern es comporta en això com les empreses. En el moment de gran creixement econòmic, tot i que cal estalviar, en cap moment va sortir dient que seria millor rebaixar el consum. Ni tampoc va incentivar fiscalment a que això passés. Per tant, no sé a què ve que ens diguin què cal fer. Però clar, me n'oblidava. Quan els governs parlen, no es refereixen a l'interès de la societat, sino al seu propi. En l'època de bonança ja els anava bé que es recalentés l'economia, ja que així teniem taxes de creixement superiors al 3%. Per la societat no era tan bo, però què més dóna. Ara, quan els ingressos dels governs cauen de forma espectacular (menys treballadors, menys transaccions on ficar la mà) i les despeses no paren de pujar, demanen a la gent, pel "bé comú" (el que sigui que això signifiqui), que consumeixi. O, dit d'una altra forma, que alleugereixi la càrrega dels governs. El mateix discurs que les immobiliàries.

Els antibolonya

El tema de les protestes contra el pla Bolonya està agafant unes dimensions ridícules. Ara resulta que a València els alumnes van impedir la sortida d'uns quants professors i a la UAB es va tallar la circulació del ferrocarril. No cal dir que la majoria de la gent que protesta ho fa perquè no vol algú tregui el seu dret a estar al bar enlloc de a classe. És cert que cal parlar amb els estudiants sobre com aplicar aquest pla. Però també és molt cert que els estudiants NO estan representats per uns quants vàndals. Els mateixos vàndals, per cert, que coeccionen als estudiants per a que no accedeixin a les classes. Com pot ser que els representants impedeixin la llibertat als representats?
Però tampoc siguem cruels. No són una colla de descerebrats. També els sindicats que "representaven" els professors van sortir al carrer contra la privatització de l'escola pública (?). També els transportistes i pescadors la van liar perquè els contribuients els paguessim la pujada del petroli. Aquí a la mínima tothom salta. No es cosa només d'un grupet d'"estudiants". Per què la gent no se centra en la seva vida? Per què no miren de solucionar els seus propis problemes? Per què fan tot el contrari i en culpen a la resta? Un company a qui admiro molt em va dir una vegada que "la primera conseqüència de l'Estat del Benestar és la desresponsabilitat". És extremadament difícil trobar un argument per refutar aquesta afirmació.

De la Vega mentint DESCARADAMENT

No ho havia vist fins avui. El 5 de març de 2008 (el meu aniversari, per cert), la vicepresidenta feia un mitin a una classe. Diu que Rajoy representa el model de la por. Dos dies després li pregunten sobre el tema en roda de premsa i diu que la informació és falsa, que només va ser una trobada amb joves. Noti's l'ús de la retòrica: la periodista li pregunta si va protagonitzar un mitin a una classe d'institut on acusava a Rajoy del que ja he dit abans, i ella li respon que era una trobada com molts d'altres en fan i que per tant era totalment fals. Diu fals bastantes vegades. Però NO diu en cap moment que no va acusar a Rajoy de res. Per tant, tècnicament no ha mentit, ja que no era un mitin (era una "trobada"). Però, òbviament, sí que ha mentit. La segona persona més poderosa del govern. Fastigós.

Els socialistes volen liderar... no sé el què

Aquesta crisi està tenint diverses conseqüències. Una d'elles és la reivindicació del PSOE com a referent ideològic. Durant la primera legislatura van basar-se en la retirada d'Irak i els matrimonis homosexuals. També es va aprovar la llei de dependència, una llei super progre que mostra la importància de les polítiques "socials" del govern espanyol... i que ja estava aplicant la neoliberal Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid. El fet era que el govern central buscava enfatitzar tot el que feien des d'una òptica social, ideològica. La veritat, però, va ser que quan s'havien de decantar de debò cap a una posició, com per exemple la idea de l'Espanya federal, jugaven a totes les bandes per no quedar malament amb ningú (cosa que clarament NO van aconseguir). La segona legislatura tampoc aportaven res diferenciat. Es van passar tota la campanya repetint dues premises: que el món s'ensorraria si el PP guanyava i que no hi havia crisi econòmica. Alguna gent s'ho va creure (a Catalunya, moltíssima). I aquí estem. El PSOE seguia sense pintar res... fins que va venir la crisi econòmica. Des del primer moment acaparen la visió ideològica d'aquesta i culpen a Bush i als neocons de tot. I, sobretot, proclament el següent: "és la fi del neoliberalisme, i l'hora de la socialdemocràcia".

Aquesta és la missió del PSOE durant els pròxims anys. Tornem als grans principis, tornem a les grans frases. Tornem a la reivindicació ideològica. I tornem a la batalla contra un enemic que no existeix. Des de la segona guerra mundial no hi ha hagut mai un sistema neolliberal al món. El que més s'aproxima potser és Hong Kong (que tampoc, ja que imposa masses restriccions l'entrada de treballadors). EEUU té una despesa de l'administració pel voltant del 35% del PIB (pels no entesos en la matèria: govern gastant el 35% del PIB = no liberal). A més, aquesta ha anat creixent durant el temps. A diferència de la despesa militar en relació al PIB. I té un sistema sanitari públic que dóna cobertura a molta gent. Repeteixo: no hi ha al món cap economia on s'apliqui el principi de "deixem fer als mercats". I ja no dic a Europa, que ha abraçat més fort encara que els EEUU la socialdemocràcia. De tal forma que quan algú diu que és l'hora de la socialdemocràcia sembla que parli de l'època del New Deal. Perquè des de llavors hi ha hagut socialdemocràcia.

El PSOE, sense fixar-se en la realitat, ha assumit el lideratge ideològic que creu que la societat necessita. Tothom al PSOE és un referent ideològic. Ja sigui ZP, ja sigui Blanco, ja sigui MTFdlV, ja sigui Caldera... Tothom surt a cridar als quatre vents que tot és culpa d'un enemic anomenat liberalisme (enemic que no existeix). I així passen els dies. La crisi no és culpa seva, i ells ens salvaran d'ella. L'atur al 8,5% era gràcies a ells, però a l'11% és un tema global. El creixement del PIB era per la seva gestió, però la frenada no és culpa seva. El discurs es repeteix fins a la sacietat. Publiquen articles, van a tertúlies, el que fagi falta per escampar un missatge que de nou és fals. De nou la MATEIXA tàctica. La pregunta és obligada: la ciutadania caurà una altra vegada al parany? Desafortunadament, res sembla indicar el contrari...

Salvador Sostres acusat de "nazi" i "feixista"

Cada dia em cau millor Salvador Sostres. Sí, potser les seves maneres no són les més educades. Però és políticament incorrecte i no es calla res. Bé, de fet hauria de dir que és políticament incorrecte perquè no es calla res. Havia vist les seves intervencions contra Ciutadans ("sou una colla d'embaucadors") i contra un tal Mohammed, qui havia acusat de mentider a Anglada (president de PxC) quan aquest últim havia parlat sobre unes xifres de la immigració; Anglada, al següent programa, va portar una informació de La Vanguardia on sortien aquestes xifres. El Mohammed no va accedir a disculpar-se, i Sostres li va clavar una bronca monumental. I merescuda: no es pot anar acusant de mentider a la gent i, quan es demostra que no ho són, mirar cap a una altra banda. Si no, tota discusió és pura retòrica.
El cas que ens ocupa és el genial Salvador Sostres VS Lidia Falcon. Aquesta dona, comunista i (a sobre) feminista, té ja els seus anys i odia qualsevol elecció lliure de la dona que no impliqui ser 100% independent tota la vida. Sostres li retreu que, de fet, els homes ho han vingut fent millor perquè no han estat acusant de tots els mals a l'altre gènere. Diu, textualment, que "les dones, quan han confiat individualment en el seu talent els ha anat bé, i quan han confiat en l'estratègia feminista han fracassat". Mentre diu això, la feminista en qüestió no para de fer uns sorolls extranys. Sostres acusa a dones com Lidia Falcon del fracàs del feminisme. I quan aquesta no pot més, diu la parida del programa: "¡fascista!, ¡fascista!, ¡fascista!, ¡¡nazi!!". A més ho diu amb bastanta teatralitat. Acusar a Salvador Sostres de feixista i nazi és no només d'imbècils, sino també de mala gent. Sostres confia cegament en la llibertat individual (i es desprèn clarament de les seves paraules), mentre que el feixisme i el nazisme són profundament antiliberals. Com la senyora Falcón. De fet, qui està més aprop d'aquests dos moviments és ella, que sembla buscar una "dictadura de les proletaries". El discurs de que les dones tenien la llibertat restringida valia fins fa unes quantes dècades (com també valia el discurs de que els homes pobres tenien menys drets), però això s'ha acabat. Ambdós sexes han de tenir les mateixes oportunitats. Però això NO vol dir que hagin d'obtenir idèntics resultats. El cap i a la fi, els homes i les dones som diferents.
Per cert, el millor de tot és veure la gran Montserrat Nebrera divertint-se com mai al programa (al costat del Sostres). Tan debò sigui la candidata a les autonòmiques...

Sobre la codícia

Bastant bon resum el que fa Francisco Alcántara (que no sé qui és) sobre la codicia al seu article "De la crisis financiera y la codicia". Deixo un fragment:

"¿Acaso los “comprometidos” músicos, actores y directores que pueblan las filas del progresismo mundial dejan de grabar discos, dar conciertos, filmar películas, vender merchandising o hacer publicidad para marcas, porque ya tienen millones en sus cuentas corrientes? ¿Acaso no son “codiciosos” los que continúan vendiendo sus producciones, su imagen y hasta su vida privada, a pesar de ser millonarios? ¿Acaso no son codiciosos los políticos que dilapidan el presupuesto de su país para aumentar su ego o para ser reelegidos a toda costa, esos mismos que andan gritando “El capitalismo ha muerto” o “El Primer Mundo se derrumba como una burbuja (sic)”?

Víctor Manuel, el gran cantante e icono progresista español –millonario, por supuesto–, que pronto visitará Costa Rica, nos dio la clave hace unos años al afirmar: “Soy comunista, no imbécil”. Pues eso."

Des d'avui em declaro enemic del PSOE

El Partit Socialista Obrer Espanyol ha creat un escrit on donen a conèixer les seves opinions sobre la crisi, com solucionar-la i cap a on creuen que cal anar. Tot això perquè estan excitats de poder anar a Washington a reunir-se amb el G20. "A refundar el capitalisme", segons Sarkozy. "Shut the fuck up Sarkozy", segons George W. Bush.
Però anem al gra. El document es troba aquí. Sí, me l'he llegit. I ara, després d'una estona al vàter, em disposo a comentar les tonteries que es diuen. Let's get started.
Primera part: la crisi és culpa de la ideologia i de les polítiques neolliberals que Reagan i Tatcher van imposar. La culpa és tota d'EEUU, ja que ell ha liderat el discurs neolliberal i després ha extès la crisi a la resta del món globalitzat. Després es fa un resum dels moments àlgits de la crisi. Brutal. NO ES DIU RES DE FREDDIE MAC I FANNIE MAE!!! S'obvien ja que, si no, caldria explicar per què les primeres entitats que cauen són les controlades pel Senat americà. Ressalten el moment en que el Dow Jones va baixar un 7,33%, però no diuen res de les baixades històriques de l'Ibex35, sinó que es limiten a dir que va ser la pitjor setmana per les "borses".
Seguim amb les causes de la crisi. Són dues: massa desregulació del mercat financer i tipus d'interès massa baixos. Del segon tema no es diu res. Del primer, es comenta que això va permetre als bancs malvats donar crèdits a Ninjas, empaquetar-los, distorsionar el seu valor i que bancs extrangers els compressin. Cap comentari sobre els milers de families amb casa gràcies a aquesta acció maligna. I cap comentari sobre les pressions del Senat i la Fed a que es prestés més i més. Després de tot el mecanisme, els bancs no presten i això posa en perill TOT el sistema econòmic. A veure, els bancs no presten tant com abans, però segueixen prestant. No és l'apocalipsi.
Segona part: com Espanya està més preparada que ningú gràcies als mesies sociates. Des del 2004 s'està combatent la dependència al totxo de l'economia espanyola. Com? I+D+i. Toma ya. A més, s'ha quadriplicat la inversió en noves tecnologies. Però no acaba aquí. El 2012 serem el pais del món amb més quilometres d'AVE. Sí, costa una pasta que no es recupera mai, ni tan sols el cost variable. Sí, aquests diners es podrien utilitzar per retornar-los a la gent. Però a que mola poder dir que som el primer pais en alguna cosa? (la "veritat" sobre l'AVE me la va explicar l'alumne amb millor expedient de tot l'Estat, Edu Dávila). En resum, s'han destinat molts diners a invertir en coses que sonen a modernes. I així és com funciona l'economia? El govern posa diners a I+D+i i de sobte la productivitat es dispara?
Més jugades mestres: ells han arribat a tenir superàvit quan el PP no ho va poder fer mai! I a més, Espanya té 30 punts menys de deute públic que la UE! Però què demagogs! El PP estava pagant masses interessos gràcies a l'enorme deute que van deixar els sociates el 96. El va reduir de forma dràstica, per arribar al nivell actual. I ara resulta que tot és gràcies al PSOE! Bravo!
Seguim amb un mite molt extès: la gran regulació del sistema espanyol el fa estar preparadíssim per la crisi. Això té dues trampes: primera, aquesta regulació no permet que el sector financer s'arrisqui, i això impedeix el desenvolupament d'idees innovadores. I segona, la gran regulació de la que es parla no sembla que hagi impedit que es concentrés molt risc al sector de la construcció, que NO ha petat per culpa d'EEUU.
Más, más, dame más. El PSOE ha engegat un canvi del model econòmic que encara no ha arribat al final (és que es triga molt). Amb un parell de gràfics es mostra: en un, la productivitat del 2008 és més alta que la del 2004. Cap comentari de quin és el mètode utilitzat per a calcular-la (sobretot la del 2008, que encara no es deu saber). Ni tampoc per quin motiu només es mostren dos anys i no un periode de, per exemple, deu. El segon gràfic ensenya com els preus dels pisos han disminuit el seu crexement amb el PSOE. Res que veure la pujada dels tipus. Que vaaa...
Finalment, es parla de les mesures. Aquestes es poden enmarcar en tres grups:
- Grup 1: mesures neoliberals. Després de parlar de les virtuts de la socialdemocràcia, es citen la devolució dels 400 € i l'eliminació de l'Impost de Patrimoni. També la reducció de l'Impost de Societats. I la reducció de les traves per crear una empresa!! Molt socialdemòcrates aquestes mesures, sí senyor...
- Grup 2: creació de plans. No hi ha gaire cosa més que afegir. Creació de plans amb pressupostos milionaris l'efecte dels quals MAI s'evaluarà. Aquí també hi tenen cabuda les grans inversions en I+D+i i capital humà (sona tan bé que no cal ni dir exactament on aniran els diners).
- Grup 3: mesures per salvar el sector immobiliari. Disfraçades com a salvadores de les famílies, aquestes mesures (impuls de la vivenda de protecció oficial, increment dels préstecs ICO, beneficis fiscals per l'adquisició d'una vivenda) busquen un aterratge suau del sector. Això pot ser o no encertat (jo crec que no), però el que no s'ha de fer és amagar el veritable motiu.
Per acabar, proclama la necessitat d'un nou ordre financer internacional, i com són d'imprescindibles les mesures socialdemòcrates. El presi, i el partit, es veuen com a referents ideològics per aconseguir un món millor. Inútils. No obstant, cal reconeixer que una cosa fan de meravella: distorsionar la realitat a més no poder per aconseguir encaixar-la amb el principi segons el qual la socialdemocràcia és la resposta per tot. Avui, definitivament, abandono qualsevol simpatia amb el PSOE.

Gràcies, Bush

Simplement agrair al pròximament expresident George W. Bush que mantingui la cordura en els temps de crisi i no s'emocioni amb somnis comunistes com estan fent els seus homòlegs europeus. Fa goig escoltar a un polític dir que "la crisi no és un fracàs del lliure mercat" i que el capitalisme "és, de lluny, la manera més eficient i justa d'estructurar l'economia". Aquestes paraules sonen a música celestial entre tota la resta, ja siguin polítics, sociòlegs, periodistes (o sigui, gent que no té ni idea d'economia), que no para de denunciar els problemes catastròfics d'un sistema que ha tret 400 milions de persones de la pobresa i ha reduit les desigualtats de forma abismal entre països durant el periode 1970-2000.

Exigint disculpes

Una de les notícies del dia han estat les declaracions de Tura, on diu que el Govern ha exigit al The Economist que rectifiqui un article on, segons l'executiu català, es difama Catalunya i s'insulta l'expresident Pujol.
No és qüestió de dir si l'article resultava ofensiu o no. Expressa una opinió, una lectura de la realitat diferent a la que fa el Govern català. Jo l'he llegit i no m'ha semblat descabellat. No estava d'acord en algunes coses, però ja està. Però insisteixo: aquest no és el tema. El tema és com pot ser que el govern català exigeixi una rectificació. No tinc paraules per descriure la repulsa que sento pel que suposa que la senyora Tura tingui tanta barra. La imatge que ha donat el govern de Catalunya és patètica i, sobretot, confirma el sectarisme que s'insinua (però que no es menciona) a l'article de la revista. Fa fàstig.

EL pensament únic

Si hi ha una cosa que falta a la societat actual és llegir més. Llegir molt, llegir coses diferents, llegir diaris rivals, llegir blogs d'ideologies oposades. Llegir per entendre.
Durant aquests dies de crisi, molta gent ho ha oblidat. La versió oficial s'ha escampat vertiginosament: la culpa ha estat de l'excessiva desregularització del sector financer d'EEUU. Aquest és el pensament únic. Això ho repeteix tothom: sindicats, patronal, polítics, periodistes, i José Blanco. S'ha acabat el capitalisme més salvatge. Cal crear un New Green Deal, un nou marc de regularització mundial, un control més estricte de la globalització, i no sé quantes coses més. Desperteu! Quantes persones de les que opinen així poden explicar com s'ha originat la crisi? Quantes persones poden explicar els efectes nocius de la globalització? The truth is out there. Només fa falta una mica de voluntat per veure-la. Igual que qui només escolta La Cope i llegeix Libertad Digital estarà convençut que el castellà està perseguit a Catalunya sense haver-hi estat, qui només llegeix El Pais/Periódico/L'Avui i escolta la Ser o Catalunya Radio pensarà que la crisi és culpa del neoliberalisme i que amb més ajudes al desenvolupament acabariem amb la pobresa.
Però no és així. El nostre sistema es basa en la llibertat i la responsabilitat individual. Això és la teoria. Per això votem. A la pràctica, però, em permès que el govern ens senyali on anar. Que ens digui què cal fer. No ens permet escollir: a canvi d'impostos, ens dóna una serie de serveis. Els anomenen "drets". Dret a l'educació, dret a la sanitat, dret a un treball digne, dret a cobrar l'atur. El pensament únic així ho defensa. Cal garantir aquests drets. Però, ¿segur que no hi ha una altra manera? Pel pensament únic no. L'única manera de garantir que tothom pugui accedir a educació i sanitat és produïnt el servei ells mateixos (sobretot en l'educació) i fent-les a preu 0. I si algú s'atreveix a proposar encara que sigui una ínfima alternativa, cau sobre ell tota la furia de la maquinària. Copagament? Tots al carrer a protestar! Nova llei d'educació? De nou al carrer cridant que no volen privatitzar l'ensenyament públic!
Falten a la veritat, però és que no pot ser d'una altra manera. El pensament únic, per definició, no pot ser cert mai. Tot es veu molt senzill a través d'ell, però no és la realitat. És molt còmode, si, però és fals. I, el més important de tot, és inefectiu: no es pot acabar amb el subdesenvolupament si no s'entenen les forces que el causen. I per entendre-les, cal mirar per la finestra.

Article de José Blanco

És obvi que detesto aquest personatge, però igualment vaig voler llegir el seu article. Un avís: no ho facin després d'haver menjat. Aquí està. Per una crítica, res millor que l'article del José García Montalvo.