Debat entre els candidats a les Europees

Avui a la nit, TV3 emetrà el debat entre cinc dels candidats a les Eleccions Europees. Jo el veuré perquè sóc massoquista, però no ho recomano. El nivell és molt baix. Només Tremosa i Junqueras poden aportar alguna cosa diferent (són, "curiosament", els menys polítics). Romeva i Badia parlen tota l'estona de quant dolent és el neoliberalisme, de Berlusconi, Bush i altres dimonis, i de com la socialdemocràcia ens salvarà (perquè ara no hi ha socialdemocràcia a tot arreu, of course). A Vidal-Quadras ja el coneixem. Junqueras és massa esquerranós pel meu gust (va treure el tema de la baixa de maternitat sense comentar-la tota). Si hagués de votar, votaria a en Tremosa. Però com que no sé què he de fer per votar des de London, m'abstendré (guanyarem per majoria absoluta!). Igualment, després del debat comentaré una mica què em sembla cada candidat. Em jugo el que sigui a que avui sortirà la paraula "neoliberalisme" i el tema de la baixa per maternitat. Si és que són tan previsibles...

Alegria alegria

No hi ha res com decidir sobre els diners dels altres: article d'Enrique Dans sobre les primeres decisions de la nova ministra de cultura.

Democràcia de qualitat

Ahir, Sarkozy va donar una llicó excelent del que és la democràcia de qualitat: va tornar a votar una llei que ja havia estat desestimada pel parlament francès. Es tracta de la llei contra les descàrregues. Fa un parell de mesos, es va votar i va sortir rebutjada ja que alguns diputats del partit del president no hi eren. Aquesta forma de democràcia em recorda la de Chávez, preguntant en referèndum la mateixa pregunta fins que surt el sí. Un podria pensar que bé, no hi ha res dolent en preguntar. En la teoria, no. Però a la pràctica, només es pregunta reiteradament fins que surt el sí: una vegada ha sortit, no es pregunta de nou per si la gent ha canviat d'opinió. Un altra exemple el tenim a Irlanda amb el tractat de Lisboa. Preguntem, ja sigui en referèndum o al parlament, tantes vegades com sigui fins que surti el que volem (normalment, el sí). Una vegada ha sortit, ho apliquem i a sobre treiem pit per una mesura tan democràtica. Excelent exemple, pels qui no ho sabien ja, que els mandataris populistes no cal anar-los a buscar a l'Amèrica del Sud, sino que també es troben molt aprop nostre.

Economistes VS UGT

Més sobre les formes d'argumentació que fan aigües per tot arreu. Un grup d'economistes espanyols ha fet un seguit de propostes per reformar el mercat laboral, i la UGT ha respòs ràpidament. Noti's que la primera frase de la proposta és "la crisis económica no tiene un origen laboral", mentre que la UGT, per desacreditar les propostes, recorden que "el origen de la crisis económica no es laboral". Postures totalment enfrontades. L'argumentació del sindicat parteix de que aquestes reformes igualarien a tots en la precarietat; com arriben a aquesta conclusió? No se sap, per què decideixen no posar-ho a l'article i deixen a les ments inferiors com la meva sense entendre-ho. El segon punt de lluita és que els empresaris "abusen" dels contractes temporals. De fet, això és el que diu el grup d'economistes. Però l'UGT ho diu en un sentit de reprobació: el problema és que els empresaris són dolents per actuar maximitzant beneficis i per tant han de pagar d'alguna manera (apart de l'IRPF i l'impost de societats, és clar). El tercer punt de batalla per la UGT és el tema de la flexibilitat laboral. Per ells, la destrucció de llocs de treball que té Espanya mostra l'excessiva flexibilitat del mercat de treball; de fet, aquesta intel·ligentíssima argumentació també l'utilitza el ministre de treball. Per acabar, la UGT explica què cal fer: "...renovar el tejido empresarial, pues se necesita para apostar por empresas más competitivas, con mayor grado de innovación y con un mayor valor añadido". Fa bastanta gràcia que sindicalistes marxistes parlin d'innovació i valor afegit.

Falàcia llògica del dilema fals

Llegint, com un autèntic freak, a Wikipedia sobre les falàcies, m'he trobat amb el següent tipus: la falàcia llògica del dilema fals. Consisteix en fer veure que hi ha menys alternatives, o menys punts de vista, de les que hi ha. En parlava l'altre dia, tot i que no li vaig donar el nom concret. L'exemple era el següent: "la dreta europea contra el dret de les dones a ser mares". Quines són les dues alternatives que presenta? Doncs que o bé recolzes el dret a ser mare i per tant votes a favor, o bé no el recolzes i per tant votes en contra. Es tracta d'una equivalència: no existeix altre motiu (altra alternativa) pel qual un pugui votar que no. Amb anotació llògica, "recolzar dret"<=>"votar a favor", "no recolzar dret"<=>"votar en contra". Clarament aquestes equivalències són falses i, a més, no s'ha utilitzat cap argument per construir-les: directament les assumeix com a vàlides. D'aquí s'arriba a la conclusió (que no és tal ja que la conclusió està present en els supòsits). També podria tractar-se d'una altra falàcia, aquesta formal, anomenada afirmació de la conseqüència, ja que si partim de que "no recolzar el dret"=>"votar en contra" (aquesta suposició s'acosta més a la realitat tot i que no és vàlida), el senyor Romeva pot caure en aquesta falàcia formal i dir que "votar en contra"=>"no recolzar dret". Seria el típic error de creure que si A implica B, llavors B implica A. Tot el que podem dir seguint la primera suposició és que "votar a favor"=>"recolzar dret" (No B implica No A). Mira que bé, una classe sobre falàcies i raonaments llògics gratuïta.

Esperant

Espero que surtin els intel·lectuals espanyols a manifestar-se per una massacre terrorífica. Realment els estic esperant. Sortiran? Ni Israel ni EEUU hi estan ficats... però seguiré tenint fe de que sortiran a protestar.

Drets

Aquesta setmana s'ha pactat la nova Llei d'Educació. No parlaré sobre la negativa d'ICV a recolzar-la, sino sobre la reacció del nacionalisme espanyol. Han utilitzat un principi propagandístic bàsic: han equiparat aquesta llei a una retallada de drets. En concret, del dret a ser educat en castellà. I, a més, han elevat aquest dret a la categoria de "dret bàsic". Ja no parlen del "dret a ser educats en la llengua materna", perquè òbviament aquest dret no existeix. Però insisteixen en mostrar l'aprovació de la llei com a vulneració de drets bàsics. No es queden aquí, sino que es pregunten com pot ser que a Catalunya es negui l'escolarització en el tercer idioma més parlat del món. Aquest últim punt, com es pot comprovar, no té relació amb el primer (igualment podriem preguntar-nos per què França també ho fa); no obstant això, l'utilitzen per a reforçar la seva posició. El problema que tenen és el següent: el nivell de castellà dels alumnes a Catalunya és el mateix que a la resta d'Espanya. A més a més, les proves de selectivitat dels catalans obtenen les mateixes notes que les dels espanyols. Això desmenteix dos dels "possibles" problemes que podia tenir l'immersió lingüística: no fa que els catalans sàpiguen menys castellà i no fa que els castellanoparlants catalans tinguin dificultats en aprendre. Si a això li sumem el fet que pràcticament no existeix ningú que tan sols sàpiga català, la conclusió és que, a la pràctica, la immersió (que aquesta llei se suposa que blinda) no té cap impacte negatiu en els nens, i que en canvi proporciona un coneixement del català difícilment obtingut d'altra manera. L'explicació és òbvia: amb la presència que té el castella a tot arreu de Catalunya, ensenyar o no en aquesta llengua no té cap impacte significatiu en el seu aprenentatge. Per tant, l'exigència d'aquest dret és bàsicament una qüestió de preferències: no té cap repercusió (negativa) a la pràctica, però potser els pares d'algú prefereixen que se l'ensenyi en aquesta llengua. Sincerament, no crec estar capacitat per rebutjar amb arguments convincents que aquest dret existeixi, tot i creure-ho. El que sí que puc és plantejar la següent pregunta: per què aquest dret hauria d'estar per sobre del dret a la independència d'una regió (i dic regió perquè no es pugui discutir que si s'és o no nació)? Quan algun nacionalista espanyol (o no nacionalista) em pugui contestar a això des d'un punt de vista de llibertats (més que res perquè són llibertats el que exigèixen amb l'educació), aleshores podrà defensar perfectament la supressió de l'immersió lingüística. Però fins ara, l'únic que he trobat han estat frases com "la sobirania nacional resideix en el Congrés i el Senat". Traduït: qui ha de decidir sobre la independència no és només Catalunya, sino tota Espanya. Però aquest debat és estèril: jo puc dir que les competencies en educació necessaries per aquesta llei les té la Generalitat, i que per tant la sobirania per decidir-la està en el Parlament. I ja hem acabat. Però el debat, crec jo, està a un altre nivell; en el nivell de drets i llibertats. I per tant caldria que fos amb arguments en aquest nivell que es respongués la meva pregunta. Cosa que, d'altra banda, mai he vist.
P.D.: senyor del Muro, si llegeix això, espero amb molt interès algun comentari ja que sé que en particular en aquest tema no estarà d'acord amb mi.

Estupidesa màxima

L'odi visceral, la rivalitat sense sentit d'esquerra contra dreta, la desfassadíssima retòrica de la lluita de classes, la ràbia acumulada que busca un objectiu cap a on ser dirigida... tot això es va donar cita ahir a l'Assamblea de Madrid: treballadors afectats per EREs van arribar a apedregar l'Assamblea. Se suposa que el motiu va ser l'expulsió del seus representants de la cambra (expulsió lògica quan es veuen les imatges de com no deixaven de cridar...). En una crisi com la que vivim, amb un atur a nivells récords, un govern que ha negat la situació fins que no ha pogut amagar-ho més... i les úniques protestes són contra la senyora Aguirre! I això que la Comunitat de Madrid és de les que millor es comporta en qüestió d'atur: la taxa és de 13,61% (A Catalunya, un 16,25%...). Però què esperàvem, en un pais on el govern es manifesta amb els sindicats contra la crisi, on el ministre de treball no sap ni el que es diu (en dos meses la crisis está finiquitada!), i on el pla d'estímul de l'executiu central inclou una despesa de 50 milions d'euros en cartells per deixar clar quines obres les ha financiades ell. Això sí: "no es retallaran drets socials"!

Romeva

Que Raul Romeva, eurodiputat d'ICV, és dels pitjors polítics de casa nostra fa temps que ho sabia. Ell encarna perfectament l'etiqueta de pijo-progre. Tot i que no sóc gens partidari de posar etiquetes, a ell li queda que ni fet a propòsit. Llegint el blog de la Dolors Camats vaig saltar al blog del personatge en qüestió. Després d'un llarg dia d'estudi, no sé per què m'ha donat per llegir a veure què deia. Començava fort: el títol diu "La dreta europea contra el dret de les dones a ser mares" amb un dibuix molt simbòlic d'una dona embarassada i una gran mà que li impedeix arribar al seu lloc de treball. Durant el primer paràgraf, es dedica a atacar aquesta dreta europea, on hi ha lloc també pel partit liberal (que, d'altra banda, ha demostrat en el passat que de liberal, en el bon sentit, no en té gaire...). D'una lectura ràpida del seu escrit se'n desprèn que la "dreta" ha votat en contra d'una proposta per augmentar la baixa per maternitat. Però hi havia un punt que no em feia el pes: es deia molt ràpid, però es parlava de "la implicació dels pares en la responsabilitat de tot el procés pospart". Si no ho hagués dit un comunista, ni m'ho hagués mirat. Però m'ha picat la curiositat. Un enllaç del mateix post m'ha confirmat la sospita: "Y es que soy de los que defienden que la verdadera igualdad sólo llegará cuando consigamos establecer los marcos adecuados para que las mujeres no sean discriminadas en la esfera pública ni en el ámbito laboral, pero también cuando dichos marcos permitan, o incluso obliguen, a los hombres a asumir sus responsabilidades en el ámbito privado y doméstico". Sí senyors, aquell projecte que volia colar el grup comunista resulta que parla d'obligar a l'home a assumir les seves "responsabilitats", les que decideixi l'Eurocàmara, of course, en l'àmbit privat. Com sempre, la igualtat que defensen es tracta d'augmentar la baixa per maternitat (i fer-la molt més alta que la de paternitat) i obligar l'home (que no la dona) a gastar temps cuidant els fills. En diuen "discriminació positiva". I després volen que votem a les eleccions. Però tranquils... sempre quedarà Estats Units!

Tonteries de la UGT

No deixen de sorprendre'm aquests sindicalistes que en cap moment parlen dels increments en les subvencions que reben. Josep Mª Álvarez, el de la UGT de Catalunya, fa una reflexió d'un nivell intel·lectual digne de la totxana més mediocre. Ja al començament havia afirmat que ell "no creu" que el sistema de pensions estigui en perill. Perquè com sabem tots, això és qüestió d'opinions, no d'estudis rigorosos. Però al tema. L'entrevistadora li pregunta al nostre amic què pensa quan escolta gent com Josep Piqué dient que la solució a la crisi són els acomiadaments. I comença la gran reflexió: els culpables de la crisi són la globalització, el "pelotazo" i el diner fàcil, que per cert és el que defensaven Aznar i Piqué, que formen part del trio de les Azores, que són els que realment ens han ficat en aquest lio amb la invasió d'Irak, el dèficit americà que estem pagant tots i la pujada del preu del petroli en el seu moment com a conseqüència d'això. Finalitza dient que li fa "fàstig" perquè tots aquests senyors estan totalment desautoritzats perquè han ficat a la humanitat en aquest embolic. Acaba matitzant que Piqué no té molta culpa ja que no tenia molta responsabilitat... Increible. En cas de que algú vulgui escoltar-ho, aquí està. Però no ho recomano. Aquest tipus de discurs és el que domina els mitjans catalans (una de les raons per les quals no els segueixo més que puntualment). I davant això, què? Bé, jo de moment estudiar com si s'acabés el món i esperem poder contrarrestar en un futur la hegemonia dels "socialdemòcrates", en el fons comunistes, als mitjans de comunicació i a la política.