Temor o oportunitat?

Últimament he estat escoltant declaracions de diferents artistes sobre la pirateria. La pirateria entesa, evidentment, com a descàrrega: sembla que no han entès encara que no és il·legal. La pirateria il·legal és la compra de CDs/DVDs al top manta. Les descàrregues P2P no ho són, tot i que des del govern ja s'ha dit que el canon digital és precisament per compensar per aquestes còpies privades. Però anem al gra.
Hi ha dos tipus de persones en el món: les que quan hi ha un canvi veuen una oportunitat, i les que veuen una amenaça. És semblant a com es referia XSM als cosmopolites vs localistes. La idea que ens vèn la indústria discogràfica és que les descàrregues perjudiquen més als artistes novells. Aquests van a les empreses amb una maqueta, aquestes l'escolten i, si els agrada, fan una inversió en ells (esperant-la recuperar, és clar) en forma de publicitat i fent-la aparèixer a diferents cadenes. Les descàrregues, en aquest sentit, redueixen les ventes esperades (que és on les discogràfiques guanyen més marge) i això fa que la inversió que podia ser interessant abans ja no ho sigui. Part de la indústria discogràfica veuen les descàrregues p2p com una amenaça.
No obstant, ja hi ha un número considerable de grups que no opinen així. Veuen internet en general com una grandíssima oportunitat. Els costos de donar-se a coneixer han baixat de forma increible. El que abans era enviar maquetes i creuar els dits per a que una discogràfica t'escollís d'entre molts altres candidats, ara és penjar aquestes maquetes a la teva pàgina de MySpace, junt amb un contigut atractiu, i arribar a tothom que passi per allà. Les discogràfiques ja no tenen la clau. Ja no decideixen qui pot triomfar i qui no. Ara un triomfa a la xarxa, i després ve la discogràfica i el contracta.
Efectivament, per l'artista novell representa una oportunitat més que una amenaça. Això no ho comparteixen altres artistes, però la gran majoria d'aquests són veterans. Estan acostumats a una forma de fer les coses, i no entenen perquè l'han de canviar. No entenen que s'han d'adaptar al que la gent vol. No veuen una oportunitat d'explotar les possibilitats d'internet. Les verdaderes possibilitats, molt més enllà de penjar una canço a la pàgina web. Enlloc d'això, veuen una amenaça al seu model de negoci. La bona notícia és que ells no decideixen el que el mercat, la gent, vol.

A salvar el mercat inmobiliari!

Com tothom que conegui una mica d'economia sap, el gran problema d'Espanya és que el sector que ha liderat el creixement durant deu anys, l'inmobiliari, està parat després de que la bombolla de preus dels pisos hagi esclatat. El gran problema espanyol no acaba aquí: els bancs i caixes han concentrat masses crèdits a aquest sector, i això amenaça el sector financer de la mateixa manera que les hipoteques subprime l'amenaçaven a EEUU.
Són actius de risc ara mateix. Martinsa-Fadesa ha estat la primera, però poden venir més (la història curiosa sobre la "fusió" de Martinsa i Fadesa: el govern - sí, el sociata - va perdonar els impostos de la compra de Fadesa per part de Martinsa ja que aquesta última no podia fer-ne front; en altres paraules, va ajudar a que una empresa bastant endeudada comprés una altra que es basada 100% en el mercat inmobiliari... quin fàstig de "lliure mercat", veritat?). El gran problema és que si venen més s'aniran creant forats als bancs i caixes que els havien prestat. I si li sumem l'actual crisi amb un ajust al sector financer, la cosa pinta més que malament.
El govern porta un temps intentant que el sector inmobiliari no s'enfonsi. Paral·lelament, ara posarà diners per a que els bancs i caixes no perillin si les constructores comencen a petar. No ho diu explícitament, i parla de "mesures contra la crisi", però la realitat és que s'intenta assegurar que part del sector financer no pateixi.
Per una banda, hauriem d'estar contents: sembla que l'ajust del preu de la vivenda, per molt que el govern ho intenti evitar, passarà. Amb la confiança al mínim, l'Euribor alt i el sector financer que no vol prestar si no ets super solvent, ningú comprarà una vivenda si els preus no baixen bastant. El mateix passarà amb les caixes: molts experts veuen varies adquisicions que, sens dubte, milloraran l'eficiència. No obstant, les males notícies són més grans: sense sector inmobiliari i amb el sector financer tocat, a Espanya no li queda res més. Sumem les creixents despeses per pagar l'atur, i la baixada d'ingressos per la mateixa causa. Afegim les costoses mesures del govern. Què tenim? Un augment de l'endeutament brutal (ja ens han dit que la despesa social no es toca) i que a més seguirà augmentant mentre l'economia espanyola no es recuperi, cosa que no sembla que pugui passar relativament ràpid. Això també és gràcies als socialistes, ZP??

D'on ve la crisi

Genial article de Richard W. Rahn al The Washington Times, i sobretot molt revelador l'enllaç de video que adjunta, on es veuen els republicans mostrant dubtes sobre la viabilitat dels FMs (Freddie Mac & Fannie Mae) i fins i tot anticipant-se al seu col·lapse, mentre que els demòcrates seguien amb el "aquí no passa res". Una frase de l'article: "What we have seen is not a failure of free-market democratic capitalism, but another failure of a government that destroyed the normal market mechanisms for dealing with risk." Li recomano la lectura a ZP i a tot el PSOE: la crisi no és culpa de les polítiques neoliberals de Bush. Els liberals, quan sentim això, sempre ens preguntem: quines polítiques?? Bush ha estat molt menys liberal del que ens hagués agradat.
Per cert, sembla que tant el Bank of England, el ECB i la Fed baixaran els tipus d'interès la setmana que ve. Entenc, fins a cert punt, que ho fagin els dos primers (tot i que baixar-los per sota del 3% a Europa, on sembla que la crisi pot durar més del que es creia, pot ser perillós: ja veiem el que ha passat per mantenir els tipus al 2% massa temps i, a més, que farem si d'aquí un any l'economia segueix parada?), però no m'entra al cap que la Fed segueixi rebaixant els tipus reals per sota de zero. Han tingut problemes per la política de diner barat, i s'intenta acabar amb la crisi de la mateixa manera. No tinc molt clar (tot i que sí que tinc clar que Ben Bernanke sap 1000 vegades més que jo) que això ajudi en res: això sí, segurament ajudarà en que els mercats i, gràcies a l'associació que es fa sempre de borsa = economia real, la confiança dels consumidors afrontin de forma menys pessimista les eleccions del cap de setmana. Maniobra per afavorir els republicans? O veig coses on no les hi ha?

Malas Calles

Després de veure novament aquesta petita obra mestra d'Scorsese, he trobat una breu crítica sobre la pel·lícula. Si algú no l'ha vista, no sé a què espera: l'ús de les bandes sonores que fan directors com Tarantino va tenir el seu pioner en Martin Scorsese. Dos moments genials (també els menciona la crítica): crèdits inicials amb la cançó Be My Baby, i la que és la millor escena de totes, el passeig de Harvey Keitel pel bar en plena festa amb Tell Me acompanyant-lo. Simplement genial. Una obra mestra. Magistral. Llegiu la crítica, a veure si us anima a veure-la.

La presència d'Espanya a la reunió del G20

El president del govern, durant aquests dies, va pel món buscant suports d'altres presidents que el permetin assistir a la tan anunciada reunió del G20. Una reunió on, segons ens han comentat, uns quants líders utilitzaran les seves ments superiors a la de la resta per dissenyar un nou ordre financer i qui sap si econòmic que ens salvi a tots del desastre que s'acosta. Bé, deixant de banda el contingut de la reunió, a ningú se li escapa que la no invitació a Espanya té molt a veure amb la peculiar política exterior que ha portat a terme el govern socialista.
Hauria d'estar, objectivament, Espanya a la reunió? No crec que sigui tan clar. Tot i que digui que és la vuitena economia del món, en realitat és l'onzena, segons Wikipedia. Si no contem els del G4, sí que se situa al 8è lloc (apunt: si ho mirem per PIB per càpita, que té menys sentit, estem els 28ens...). Queda clar, llavors, que té molt més sentit convidar a Xina, Índia, Brasil i Rússia abans que Espanya. No obstant, Espanya és dels països amb menys bons tòxics de món, així que la resta de països, per llògica, l'haurien de convidar perquè expliqués com ho han fet. Dit d'una altra manera, ja que som els menys afectats, la resta guanyaria escoltant com ho hem aconseguit.
Dit això, crec que Espanya, per diverses raons, té davant una crisi més profunda que la resta de països. Per aquest motiu, capficar-se massa en fer el que els altres fan (com està passant) pot portar a no entendre que aquí les coses són diferents. Els altres països no tenen un sector inmobiliari que ha portat quasi tot el creixement durant una dècada i que ara està parat. Si el govern segueix parlant de crisi internacional, obviarà que hi han coses que no en són d'internacionals.
Potser és un lleig cap a Espanya negar-li la presència a la reunió, però, quant a resultats concrets, no veig com la nostra presència ens pot servir de gaire. Més aviat demanaria que es deixés de destinar recursos per a poder estar a la reunió i s'aprofitessin per fer estudis sobre possibles polítiques per superar els problemes que Espanya, i només Espanya, té.

Política VS Economia

L'objectiu dels polítics s'ha fet finalment explícit: les declaracions de Sarkozy proclamant la fi de la dictadura de mercat i de la impotència d'allò públic ho deixen ben clar. La ciència política sempre ha tingut aquest problema: ha buscat, desesperada, un camp d'acció més enllà de les concepcions filosòfiques del sistema democràtic. Els estudiants entren a ciències polítiques per a canviar el món. ¿Com dir-los que s'han equivocat? ¿Com dir-los que gran part de les "injustícies" que hi ha, o bé són causades pels mateixos polítics, o bé no es poden considerar injustícies si creiem en la democràcia? No, la política ha d'estar per sobre de tot. Però la política no és una ciència. No hi ha previsió. No hi ha estudis. Només hi ha voluntats. Però hi manca el més important: entendre la realitat. Es vol acabar amb la pobresa. Magnífic. I la reivindicació és que s'arrivi al 0,7% del PIB en ajuda al desenvolupament. Però no entenen que més diners, si inicialment no s'estava aconseguin res, no faran cap diferència. No entenen com funciona la realitat. Però tot i així, creuen que fent A aconseguiran B. Llàstima que no es tan simple. A afecta a moltes més variables que lletres a l'abecedari hi ha per representar-les. I aquestes, a la vegada, afecten B. I B afecta A. No hi ha mai una causalitat clara. Els economistes tampoc ho entenem del tot, però almenys ho estem estudiant. Almenys sabem que no ho sabem. Per això l'economia és una ciència.

Genial i, a la vegada, fastigós

El diumenge vam tenir el plaer de llegir una entrevista al president del govern espanyol, Jose Luis Rodríguez Zapatero. Òbviament, va deixar anar unes quantes perles. Quan el llegeixes, et quedes al·lucinat: tot li quadra! Ell té raó en tot! Les culpes pels demés i el govern ho fa tot bé. Genial i, a la vegada, fastigós. Per què vau votar a aquest senyor?
Perla nº 1: segons ell, ja ha passat el pitjor de la crisi financera. Una crisi que fa un any que existeix. No confondre amb la crisi econòmica: aquesta, motivada per la crisi financera, serà global i, per tant, no hi pot fer res. Cap menció a l'aturada de la construcció, motor de l'economia espanyola, com a causant dels problemes a Espanya.
Perla nº 2: se li pregunta per què no s'ajuda directament a les persones que no poden pagar la hipoteca. La resposta: l'Euribor ha baixat 30 punts bàsics, i això és conseqüència de les mesures que han près ells (per "ells" s'entén la UE). Això ell no ho pot saber: l'Euribor va canviar de tendència al baixar el tipus d'interès, i va seguir baixant després dels anuncis de noves mesures contra la crisi, així que es fa molt difícil saber quin ha estat el factor clau.
Perla nº 3: refundació del capitalisme. Segons ell, li toca a la UE liderar aquesta profunda reforma (la UE que, com sabem, és coneguda per no atrevir-se a liderar res). La reforma és, clarament, socialdemòcrata. Regular incentius, sous de directius... regular... regular... regular la globalització: diu que aquesta és una gran oportunitat però que si no es regula, pot tenir efectes desastroços. El típic discurs socialdemòcrata que permet impedir l'entrada a immigrants ("és que cal preservar l'Estat del Benestar") o tancar-los l'accés al nostre mercat ("les subvencions als agricultors són necessàries perquè no poden competir amb els productors del tercer món"), i que creu que el desenvolupament s'aconsegueix a base de ajudes ("som l'únic pais que destina el 0,7% del PIB a ajudes pel desenvolupament" - "però quins resultats donen aquestes ajudes?" - "no ho sabem, però a que són molts diners?"). L'essència de la socialdemocràcia: regular bona part de l'economia i, si alguna cosa va malament, la culpa és de l'excessiva desregularització. Sort que, com va apuntar el divendres el professor Sala-i-Martín, el sistema econòmic no el decideixen els polítics.
Perla nº 4: aquesta és la que m'agrada més. Em provoca una repulsa particular. Porten fent el mateix discurs durant un temps. Diu que està decepcionat amb CiU, pel tema de votar en contra dels pressupostos, que en aquests temps de dificultat ha deixat de ser un partit constructiu. El mateix que es demanava al PSC: responsabilitat! Accepteu el que jo digui, o no estareu sent responsables. Això ho diu el president del govern espanyol, que hi és allà gràcies a l'ajut de Catalunya. I el resultat? Se'n riuen dels acords de l'Estatut en matèria de finançament. Felicitats, catalans.

Krugman, nobel d'economia del 2008

Avui s'ha conegut el nou nobel d'economia: Paul Krugman, nord-americà i professor de Princeton, ha estat galardonat pels seus treballs en geografia econòmica i teories del comerç. No obstant, salta a la vista que hi ha hagut un clar component polític: ha passat per sobre d'altres economistes de prestigi, com Barro o Mankiw, perquè és molt conegut per criticar les polítiques liberals. Aquí està la jugada mestra: els titulars diuen que l'ha guanyat Krugman, molt crític amb el neoliberalisme de Bush, en un moment de crisi econòmica. La tesi antiliberal, reafirmada.
Cal dir que no li tinc gaire apreci a Krugman. No és res personal, simplement que no entenc com pots escriure un article "defensant" un sistema pay-as-you-go de seguretat social amb arguments com "no importa que les previsions diguin que el deute serà insostenible en un futur, segur que Bush ens portarà a una guerra que causarà molt més dèficit". Patètic que el nobel d'economia es doni amb criteris polítics.
Això sí, que quedi clar que se'l mereix, els seus treballs són un referent avui en dia.

La gran eficiencia del Sector Public

Els objectius del Sector Public son diferents als de la resta. Un exemple es aquesta noticia de El Mundo, on es veuen les perdues d'una empresa publica que intentava no tenir perdues al cap de quatre anys. En porta tres, i 21 milions d'euros en perdues. Bravo.
Pero la clau no es aquesta. La clau es que consideren un "exit total" l'actuacio de l'empresa. Sigui finalment aquesta empresa un exit o no, el Sector Public considera que ha fet la seva feina si ha ajudat a algunes persones. Encara que sigui a carrec del contribuient, i encara que hi hagues una alternativa mes barata. No busca eficiencia. I aquesta es la rao per la qual les empreses publiques no haurien d'existir: hi ha alternatives molt millors!

Com que no soc filoleg, no parlare de filologia

Sembla clar, no? Si tu no saps d'algun tema, no en parles com si en fossis expert. Llastima que aixo no s'aplica amb el tema de la crisi. Analistes politics pseudo-progres, sindicats, ... arriben a la mateixa conclusio: la crisi es culpa del sistema capitalista "poc" intervingut ja que aixo fa que l'avaricia dels directius (recordem que els "directius" son l'unica especie dolenta per naturalesa, tot el contrari que els treballadors) hagi creat una bombolla especulativa i bla bla bla. Aquests senyors tenen una ment increible: arriben a aquesta conclusio sense haver de fer treballs exhaustius sobre el tema. No cal: son tan inteligents que a simple vista ho veuen. Jo vul ser com ells.
Ara seriosament: que els passa? L'"avaricia" de la que parlen es la que te tothom: si tenim dues ofertes de treball i una ens paga mes que l'altra, som avars per agafar la mes alta? A mes, per que no parlen dels favors de Greenspan a la bolsa a partir del 2000 amb la seva politica monetaria laxa? O dels milions de families POBRES que han accedit a una vivenda gracies a l'avaricia dels bancs? O de com no poder decidir la nostra politica monetaria ens ha perjudicat? O de la responsabilitat que te qualsevol agent de l'economia que hagi viscut durant anys a base d'endeudar-se? No, tots aquests temes no interessen. No interessen perque segueixen pensant que l'economia esta formada per peons idiotes (treballadors) i tirans que els governen (empresaris/directius). I l'Estat, benevolent i supereficient ell, ha de parar els peus als tirans.
Es la fi del capitalisme salvatge (no us oblideu del "salvatge"! - frase by SiM). Pero no perque no funcioni: funciona millor que cap alternativa. En la meva opinio, es la fi per dues raons: una, perque la majoria de la gent, governants inclosos, no han entes com funciona el sistema, i segueixen veient a les persones com ovelles que cal guiar. I segon, perque els grups mes interessats en el control de l'economia s'han mogut rapidament; els sindicats ja s'estan manifestant perque el govern s'encarregui del que a la poblacio realment interessa: que els porti la felicitat.
Jo que pensava que a UK descansaria de tan comunisme, i no: no nomes la LSE ha resultat bastant mes antiliberal del que em pensava (tambe era llogic: es on va neixer la tercera via de Blair), sino que el govern britanic es posa a comprar bancs. Si es que el comunisme es contagios!

Blanco, el més rastrero del PSOE

És al·lucinant aquest home: cada vegada que parla ho fa per dir que el govern no té culpa de res i que el PP la té de tot. Segons ell, el PP hauria de recolzar al PSOE sense matisos en la crisi econòmica (la crisi que el PP anava anunciant i que el mateix PSOE negava) i, si no ho fa, està generant incertesa. El mateix discurs que fa el govern central cap al PSC: si no feu el que jo dic, esteu sent irresponsables. No esteu ajudant al pais. Hipòcrita.
Una gran mostra d'això són les declaracions que recull aquest article de La Vanguardia. Bàsicament, la crisi no és culpa del govern (sí que ho era el creixement econòmic anterior), sinó de les polítiques neoconservadores de Bush. I que el PP, si s'oposa a l'actuació de l'executiu, perjudica el pais. A sobre, acaba demanant que Rajoy es deixi de frivolitats!!! Repeteixo: tot això després de dir que ells havien generat la bona situació econòmica i que no hi havia crisi!
El pitjor de tot és que d'aquí tres anys i mig tornarà a passar el mateix. Jo ja aviso: si tot segueix igual, em temo que votar en blanc no em semblarà suficient.

Intel·lectuals?

En l'última campanya electoral, ZP va comptar amb el suport d'uns quants "intel·lectuals" espanyols, entre ells Sabina, Serrat, Bosé, Almodóvar, Victor Manuel o Ana Belén. Mai he entès què vol dir això d'"intel·lectuals". Se suposa que tenen més intel·ligència que els que no som "intel·lectuals"? Són una mena de referents?
Que jo recordi, tot va començar amb la guerra d'Irak: tinc a la ment dos en concret: Amodóvar i Leonor Watling. Encapçalaven manifestacions, llegien manifestos... representant la societat espanyola. I per què ells? Bé, en aquell cas concret hi ha un motiu clar: perquè no tenen altres preocupacions. I tenen temps lliure.
El tema es va repetir durant l'última campanya. En el grup hi havia molts músics, quan dóna la casualitat que Rajoy havia promès l'eliminació del cànon digital. De fet, Victor Manuel és conegut per fer-se d'or a la SGAE. I la seva dona, Ana Belén, també fa de les seves: va oferir un concert per sensibilitzar a tothom sobre projectes de cooperació a l'Àfrica... cobrant 36.000 € més IVA!! Que van sortir, per cert, de la partida pressupostària per el desenvolupament de l'ajuntament de Toledo!! Toma referent!!
Avui he tingut l'ocasió de llegir algunes declaracions de Robe Iniesta, líder d'Extremoduro. M'encanten les seves cançons (es pot escoltar la nova aquí). Robe diu que la descàrrega "il·legal" de cançons li sembla repulsiva, que es perjudica a nous grups, bla bla bla. Però què pensàvem que diria? Ell mira pels seus interesos i prou. I els seus interesos són guanyar diners amb la música que compon. Guanyar-ne tants com sigui possible.
On vull anar a parar? Robe no forma part de cap grup d'"intel·lectuals", però els que si que hi són tenen els mateixos interessos particulars que ell. No són visionaris. No volen lluitar contra la injustícia. Volen vendre més discos. Més pelis. Volen seguir ingressant diners dels gimnassos que posen la ràdio. Volen seguir fent-se rics cobrant a una persona que compra un CD verge per grabar fotos. Sí, es declaren en contra de les injustícies, de les grans corporacions i els seus excessos... i per què no comencen amb l'Sgae? Preferències revelades. Ells volen seguir vivint còmodament, i prou.

La democràcia americana... ¡funciona!

Abans d'ahir vam viure un episodi realment interessant: el congrés dels EEUU va tumbar el pla Bush per, entre altres coses, fer-se càrrec d'actius financers el valor dels quals no se sap i salvar així unes quantes empreses. I el motiu pel qual el congrés el va rebutjar és simple: perquè els ciutadans no el volien. Tan senzill com això. La democràcia americana funciona. Els congressistes van rebre moltíssimes trucades (bé, en persona no, la secretària de la secretària de la seva secretària) de ciutadans del seu estat en que demanaven el "no" a la votació. Els congressistes, preocupats de no resultar reelegits d'aquí unes setmanes, van fer cas als ciutadans i van votar que no. I el pla s'ha rebutjat (en primera instància, avui toca el Senat).
Això que sembla tan simple, no funciona a tot arreu. Em temo, però, que amb el pla passarà alguna cosa semblant al que va passar amb la Constitució Europea (que, per cert, no sé ben bé si segueix o no...): els votants d'uns determinats països diuen que no, es fan quatre arreglos i es torna a presentar... i els parlaments d'aquells països que l'havien rebutjat l'aproven! Tot i això, en el cas d'EEUU ho veig més difícil, perquè si el congrés no l'aprova, em temo (en realitat m'alegro) que no hi ha pla.