Last post

Avui tanco aquest blog, després de més d'un any i mig de tenir-lo. El motiu, el de sempre: ja no m'aporta res. El que escric em sona repetitiu. I quan una cosa deixa d'aportar-te, l'has de parar de fer. Suposo que d'aquí poc n'obriré un altre, però de moment deixaré l'activitat. Si alguna vegada m'has llegit, gràcies ;-)

Artistes again

Sé que parlo molt d'aquesta gent, però és que no paren de sortir als mitjans. Els artistes de la "zeja", intel·lectuals o com se'ls vulgui anomenar, aquells que es posen davant la societat per liderar-la en causes socials, demanen al Rei la mediació en el cas Haidar. Així de clar. Protestes cap al govern, zero. Sí, és veritat que el Rei té una relació estreta amb el Marroc, però això no és motiu per no criticar la posició del govern espanyol. Però clar, en aquest cas el dolent no era ni EEUU ni Israel. El cinisme d'aquesta colla arriba a extrems insospitats. I ens seguiran sorprenent. Ara que s'està intentant colar una llei per a que una comissió pugui tancar pàgines web, el recolzament d'aquest grupet cap al govern és més fort que mai. I si cal renunciar a principis, si és que els tenien, doncs es fa.

Tornem'hi: I love science

Quasi un mes sense escriure, un mes ple de canvis, començant per la ciutat i la feina. Però bé, no tenia ganes de deixar el blog tal qual com han fet altres (jejeje) i volia reproduir una frase de Francesco Caselli (LSE) sobre si la UEM ha estat un èxit o no. Caselli, fent-nos un favor a tots, es col·loca a la banda científica de l'economia (n'hi ha molts d'economistes que això no ho fan, que només busquen certs resultats per reafirmar les seves ideologies tot i que això signifiqui traicionar la ciència) i diu: "it is fair to say that the extent to which EMU was a success or a failure will always be a matter of speculation". El motiu és clar: NO existeix un grup de països per utilitzar com a "control". Dit d'una altre manera, no podem saber què hagués passat amb els països dins l'UEM si no haguessin entrat. El que ell fa, sabent les limitacions, és utilitzar la resta de la OCDE com a "control group", i troba que l'impacte de la UEM ha estat més aviat petit. Simplement. No hi ha res més que es pugui dir; tota la resta són especulacions, més o menys justificades, però especulacions. Que si com haguéssim patit aquesta crisi si no haguéssim estat dins l'Euro. Especulacions. La veritat és que, mirant què tal ho han fet països semblants al nostre i que no estan a a UEM, no ha tingut un impacte significatiu, ni per bé ni per malament. Això és ciència.

Comunistes del segle XXI

Vomitiva entrevista a dos "comunistes", amb la típica característica de despotricar contra les misèries del capitalisme -reduccions de pobresa com mai s'havien vist- i mostrar-se increiblement tebi amb el que fan els règims comunistes. Si algú té estòmac, que clicki aquí.

Avarícia

Em resulta bastant curiós que tants treballadors acusin a l'avarícia de provocar la crisi, com si no anés amb ells. En l'època de la bombolla, tothom - empreses i particulars - anaven de banc en banc buscant qui els oferia el tipus d'interès més baix per la hipoteca, o més alt pel pla d'estalvis. I si calia, se'n duien els diners del banc de tota la vida encara que fos per un 0,3 % més o menys. Al cap i a la fi, la pela és la pela! Ara bé, els únics avars són els empresaris...

Resignació

No crec que cap paraula defineixi millor l'actitut de la gent del nostre pais. Fa un parell de dies protestàvem pels (nostres) diners llençats en informes inútils. Però pagarem l'increment d'impostos perquè cal ser "solidaris". Avui el tema és el diner negre del PP. Sí, salta la notícia, la gent protesta a casa seva, els tertulians donen la seva opinió, i cap al següent. Res canvia. Hem entrat en un estat de permanent resignació.

Quina merda de pais

Aquest pais és un desastre. Una merda. El govern català ens explica avui que no preveu cessaments pels informes inútils, que amb les disculpes ja està bé perquè no han fet res il·legal. O sigui que fas una auditoria interna, treus a la llum que s'han tirat un munt de diners, i resulta que no passa res perquè no és il·legal. I el dia després de les eleccions, amb un 40% d'abstenció, fan "autocrítica"... mal parits. I ara ve l'ex convergent Guardans i anuncia que les dones directores de cinema, en igualtat de condicions, cobraran més subvencions que els homes, perquè hi ha "poques dones" que s'hi dediquin. I clar, les regles diuen que hi ha d'haver 50% de dones en totes i cada una de les activitats econòmiques (i no econòmiques, perquè si cal donar tantes subvencions...). I a ningú se li cau la cara de vergonya: de fet, avui a Els Matins una directora ho ha defensat. L'argument és clar: poques dones directores de cinema = discriminació = cal donar-los diners. Estic per demanar que em retornin una part de la matrícula de la UPF perquè sóc home i érem minoria... a que és una tonteria?? Doncs aquests seguiran governant uns quants anys més.

Panfletaires VS científics

Arribo a través de La Moqueta Verde a un article de Vicente Navarro (DVN) sobre la pluralitat ideològica als mitjans de comunicació. Aquest article mostra la diferència entre un pamfletaire i un científic. Ell és de la primera classe. Els podem distingir perquè es dediquen a "demostrar" coses a partir de fets que no condueixen a la demostració en qüestió. Per exemple, segons DVN el fet que no hi hagi articles a favor d'Hugo Chávez demostra que hi ha molt poca diversitat ideològica als mitjans d'informació espanyols. Fent un símil futbolístic, seria com afirmar que com Amunike va marcar un gol, era millor jugador que qualsevol que estava al camp. Veieu la falàcia. Però no s'acaba aquí: la gràcia és utilitzar aquest recurs de forma enllaçada per tal d'arribar al punt que es vol. Així, DVN segueix demostrant, a partir de la dada dels articles a favor de Chávez, que a Espanya hi ha menys llibertat de premsa que a Venezuela. Ja sabíem quin peu calça DVN, però aquest article és una bona mostra de com NO s'és un científic.

Chacón

Ahir vam tenir a la ministra de defensa asseguda a la taula de'n Cuní. Òbviament, l'entrevista va ser molt distesa, quasi com si prenguessin un tè a mitja tarda. Preguntada sobre Arenys, la ministra diu que els extrems (Falange i independentisme) no són Catalunya i es mostra preocupada per la deriva independentista de CiU. Ho fa, a més, utilitzant un recurs dialèctic per no semblar que només crítica per pur tacticisme: diu que enyora la CiU anterior, aquella que buscava l'acord i no l'extremisme. Així encara sembla que el que diu és resultat d'una reflexió profunda. En Cuní li pregunta per la sentència del Constitucional. Ella esquiva la pregunta (bé, més aviat passa d'ella) i carrega contra el PP. Era obvi que ho faria, però almenys esperàvem una breu resposta... però no, a carregar contra el PP... i també contra CiU! Li demana a CiU que ja que és tan amiga del PP últimament, li demani que retiri el recurs. És genial, no perd cap oportunitat! I a més crec que té una habilitat que no tenen d'altres: diu coses incoherents, sense sentit i ni s'immuta. Si l'independensitme és extremisme, si li preocupa la deriva independentista de CiU... per què estan amb ERC al tripartit? És el mateix que va passar quan, en plena campanya electoral de 2008, va prometre publicar les balances fiscals tot i portar ja quatre anys al poder. O quan, preguntada sobre la bombolla inmobiliaria per la BBC, va donar per acabada l'entrevista (és que clar, no venia al tema... ella era ministra de vivenda). Ella ho diu i es queda tan tranquila. Clar que també el presentador no l'apreta, per variar. És escandalós, però aquest pais anomenat Catalunya tornarà a votar als socialistes, i aquesta dona, en un futur, voldrà ser presidenta i obtindrà un bon grapat de vots. Preguem perquè no guanyi. O, el que és més probable, preguem per no estar vivint aquí.

No evolucionar

Viure de rendes. Aquesta és la màxima que governa gran part de la "nostra" societat. Sembla que tothom vulgui seguir amb models de negoci que tenen dècades de vida, tot i que s'hagin quedat enrerre gràcies a les noves tecnologies. Els comunistes de la SGAE volen seguir guanyant diners per fer còpies i vendre-les a 15 euros, tot i que el cost sigui inferior a 50 cèntims. I si algú no els fa cas, se'ls acusa de pirates i de carregar-se la cultura. Molt comunista, sí senyor. Però ara venen els senyors de la premsa. Com que hi ha una empresa, Google, que està innovant i fent diners a més no poder, cal treure-hi suc de qualsevol manera. I aquesta manera és denunciant Google News. Aquest portal es dedica a buscar les paraules clau que s'hagin introduït entre les notícies indexades d'altres portals de notícies. Acte seguit, presenta a l'usuari els titulars i, com a molt, un petit text, i quan l'usuari clicka, se'n va al portal corresponent. Dit d'altra forma, els diaris trien ser indexats, i Google News condueix a la gent fins allí. Com que Google guanya diners en publicitat fent això, ja hi ha queixes: que si sense els continguts això no seria possible, que si no es respecten els drets d'autor... El que no diuen, òbviament, és com els ha augmentat el tràfic i, per tant, els ingressos a les pàgines de notícies. Això no toca. El que toca és treure diners a Google de qualsevol forma, per tal d'allargar com més possible la vida d'aquest model de negoci moribund. La campanya contra els continguts d'internet està servida: per una banda, els drets d'autor, i per altra, la crítica a la poca fiabilitat de les dades que apareixen a la xarxa. Aquesta última fa molta gràcia, més quan els mitjans tradicionals, en les seves edicions digitals, es dediquen a copiar i enganxar notícies d'agències de publicitat. Sí, els mateixos que es queixen de que no es respecten els SEUS "drets d'autor". En resum: viure de rendes, i no canviar encara que el consumidor canvïi.

Justícia

Curiosa la frase de l'editorial d'avui del Periódico: "En tiempos de crisis, subir los impuestos a quienes más tienen, para mantener las políticas sociales, es un acto de estricta justicia". Més i més tòpics...

Fracassar

Fracassar és una merda. Molta gent et parla de "veure el costat positiu", "aprendre dels errors", "fracassar et fa créixer"... Però fot un munt. A més, quan m'ho diuen em dóna tota la impressió de que ho fan per animar, cosa que empitjora el meu humor de forma considerable. Però hi ha diverses coses que són certes. Primer, fracassar és culpa meva, de tal forma que saber què no he fet bé és important. Segon, revolcar-se en la ràbia és bastant inútil. De fet, crec que és la definició perfecte d'inutilitat. Així doncs, encara que foti, cal deixar-hi de pensar. I ja que no es pot anar per un camí, caldrà anar per un altre. És pura llògica, no és cap cantinella per fer sentir millor al personal. De fet, no fa sentir millor. Però bé, com diu el Risto, cal aprendre a disfrutar fracassant. I podriem dir que l'experiència de viure a una ciutat meravellosa com Londres, d'assistir a la LSE i de compartir opinions amb gent molt diversa, tot i haver estat un fracàs, l'he disfrutada. Bé, fracàs fracàs del tot no, que almenys tinc un Master... I la gran pregunta és... i ara, què?

Objectivitat

Estatut:
Article 206.5: "L'Estat ha de garantir que l'aplicació dels mecanismes d'anivellament no alteri en cap cas la posició de Catalunya en l'ordenació de rendes per capita entre les comunitats autònomes abans de l'anivellament."
Article 206.6: "S'ha de tenir en compte, com a variable bàsica per a determinar les necessitats de despesa a què fa referència l'apartat 1, la població, rectificada pels costos diferencials i per variables demogràfiques, en particular per un factor de correcció establert en funció del percentatge de població immigrant. Així mateix, s'han de tenir en compte la densitat de població, la dimensió dels nuclis urbans i la població en situació d'exclusió social."

Proposta d'acord de finançament:
"se mejorará la adecuación de la financiación a las necesidades reales de gasto mediante la revisión de los criterios de ajuste de la población, dando una mayor ponderación a factores no poblacionales como la dispersión, la insularidad y la superficie, así como un mejor reconocimiento a factores como la edad en la atención sanitaria o el envejecimiento y finalmente incluyendo de manera expresa la población en edad escolar".
Res sobre garantir el principi d'ordinalitat (article 206.6 de l'Estatut - el que ahir em temia).

Ara ens preguntem: compleix amb l'Estatut? Qui digui que sí, menteix.

Homosexuals, masclisme i Neira

Hi ha poques coses tan entretingudes com passejar per alguns blogs, llegir algun post i veure la quantitat de comentaris imbècils que surten a continuació. Un exemple d'això és el blog del meu (ex)company Jordi de la Torre, que monta una argumentació contra els motius que donava López Casasnovas per mantenir l'impost de successions i els "crítics" només saben atacar-lo per una falta ortogràfica: cap d'ells intenta desmuntar l'argument. És divertidíssim veure la quantitat de gent que té una idea al cap i que quan veu arguments en contra s'estressen tant que no poden reprimir les ganes d'insultar a qui els ha superat intel·lectualment. Seguint amb la tendència, altres utilitzen posts per extreure conclusions que no surten de l'article per reafirmar-se en les seves opinions. Tot va començar amb un article de Beatriz Gimeno contra Jesús Neira, aquell que va quedar en coma per intervenir en un episodi de violència de gènere, dient que era un masclista (argumentant que era dels que creia que calia obrir la porta a les dones, tractar-les diferent i bla bla bla). L'article en qüestió és bastant infumable, i el blog INTELIB el critica de forma més o menys encertada. Però la diversió ve després, amb els comentaris: el primer ja considera que els homosexuals són "aberraciones pornográficas" i "pervertidos liberticidas". Més endavant, un comentari encertadíssim nota que "Una consecuencia del argumento de doña Beatriz es que la discriminación positiva es machista, pues muestra “deferencia”por razones de sexo hacia la mujer. ¿Se le conoce alguna crítica tan sutil como a Neira a esa evidente antiigualitaria discriminación?". Repeteixo que aquest comentari m'ha encantat ja que desmonta tot el fluixíssim argument de la senyora Gimeno en una frase. Després, un tal Javier ataca el primer comentari preguntat-se per què no s'ha de considerar a un homosexual com a ciutadà (cosa que negava el primer comentari). Contestant a Javier, apareix un altre subjecte que fa un malabarisme argumentatiu genial: "No Javier: lo que ocurre es que muchos homosexuales, con presiones del lobby homosexual, quieren imponer deberes a los demás: deberes como la obligación de que gente como yo les acepte cuando jamás les aceptaré como iguales, jamás." Així que ens han imposat un deure: acceptar un homosexual com a un igual. Aquesta és la retallada de llibertats... Brutal. El que m'impressiona més és que de fet es creuen aquest tipus d'arguments. Com ja he dit, és divertidíssim.

Finançament

Ja tenim finançament. No sé de quanta pasta estem parlant, però sembla que s'aproparà als 4.000 milions d'euros extres el 2012. ERC diu que SÍ, CIU diu que NO, i la resta ja se sap. Però el govern central no ha donat cap xifra. Per tant, entrar a fer valoracions és prematur. No obstant, aquí el que cal veure és si cumpleix l'Estatut. Si no es contradiu el principi d'ordinalitat, cosa que no he sentit mencionar a ERC avui, endavant. No és el millor sistema - aquest seria el concert - però la Cambra de Comerç havia parlat d'una xifra similar, i si ens la creiem doncs hem de pensar que el model pactat és correcte. Tot i això, com he dit, em xoca que ERC digui que rebem més que la mitjana però no digui res sobre el famós principi d'ordinalitat. A primera vista, un pensaria que el sí d'ERC avala el pacte. El cap i a la fi, un partit independentista no trairia el seu pais! Després em ve el cap que són els mateixos que van fer Montilla president, i ja no estic tan segur. Esperarem, doncs, fins dimecres, quan la vicepresidenta segona Elena Salgado expliqui el nou model amb detall. Fins llavors, que ningú obri el cava (català), que encara ens la poden colar.

Camps, dimissió?

Crec que el president de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, hauria de dimitir. No perquè hagi d'anar a judici, ja que això no el fa culpable; sinó perquè ha mentit descaradament en tot l'assumpte. Al principi desmentia que li haguessin regalat els trajos, però a l'hora de declarar va canviar la versió. La pròpia alcaldessa de València deia que hauria d'haver dit la veritat des del primer moment. Ara bé, això obre bastantes possibilitats: ha de dimitir per haver mentit? Per mi sí, és clar, però seguidament la resta de polítics que també hagin mentit han d'anar darrere. Comencem amb tots els que diuen que la crisi que vivim és culpa de la desregulació massiva: ja no tenim esquerres (visca!!). Podem seguir amb els que diuen que el castellà es persegueix a Catalunya, o amb qui diu que es catalanitzar-se el nom quan ho va fer no té res a veure amb motius electorals. Si algú vol que Camps dimiteixi per haver mentit descaradament, entenc que acte seguit li ho ha de demanar també al president del govern espanyol.

Revel i Bolívar

Llegir a Revel és un plaer, sobretot en una època on el nivell dels "intel·lectuals" que apareixen als mitjans és tan baix. El filòsof francès reflexiona sobre la informació a El Conocimiento Inútil, i ens deixa cites de Simón Bolívar com aquesta:
"Es, pues, en primer lugar, contra la opinión pública, o, dicho de otro modo, contra la humanidad en su conjunto, y no sólo contra los gobiernos, como actúa la mentira o la privación de la verdad, que es su forma elemental. ¿Por qué? <>, dijo Simón Bolívar. Ésa es la razón por la cual los que temen que la opinión pública esté demasiado bien informada están interesados en actuar de manera que la primera de todas las fuerzas que pesen sobre ella sea la mentira."
Sembla com si estigués parlant de cert governant que es creu la reencarnació de Belívar...

Teleporqueria

Article sobre la teleporqueria, de Sostres.
La teleporqueria en qüestió. Sort dels senyors Schwartz i Culla. La resta, retòrica del pitjor tipus. La Vintró i la Regàs són especialment patètiques.

Qui ha guanyat?

Resultat de les eleccions al Parlament Europeu a Espanya el 2009:

Contra Europa

La campanya europea és tremendament repetitiva. Que si Europa no s'ha sabut explicar, que si les dretes no volen que les mares tinguin més setmanes de baixa per maternitat, que si cal més poder pel Parlament Europeu... Estupideses. Mirat en fred, el que s'està demanant per part de tots els candidats és que el PE decideixi més sobre les nostres vides. A algú li pot agradar. Però cal tenir clar que només hi ha 50 eurodiputats espanyols per 700 i pico en total. Dit d'una altra manera, els eurodiputats d'altres països poden decidir sobre nosaltres. Ja ho he dit: a algú li pot agradar, però cal que se sàpiga. Per exemple, si des d'Europa es decideix que cal abaratir l'acomiadament, s'ha de fer. Punt. Cal explicar, també, sobre el tema de la baixa per maternitat: els governs poden augmentar el número de setmanes! No és que el PE hagi tumbat la possibilitat d'un augment del periode de baixa (es pot augmentar igualment), sinó que ha rebutjat FIXAR UN MÍNIM A TOT EUROPA, que era superior al cas espanyol, apart d'altres aspectes que volien colar els comunistes. Si voleu que el PE, per definició molt intervencionista, reguli aspectes de la vostra vida, endavant. Però que quedi clara una cosa: si es decideix alguna cosa que no t'agrada, a qui protestes? Perquè potser tots els eurodiputats del pais hi han votat en contra, però igualment s'ha aprovat. Repeteixo: a qui et queixes?

Debat entre els candidats a les Europees

Avui a la nit, TV3 emetrà el debat entre cinc dels candidats a les Eleccions Europees. Jo el veuré perquè sóc massoquista, però no ho recomano. El nivell és molt baix. Només Tremosa i Junqueras poden aportar alguna cosa diferent (són, "curiosament", els menys polítics). Romeva i Badia parlen tota l'estona de quant dolent és el neoliberalisme, de Berlusconi, Bush i altres dimonis, i de com la socialdemocràcia ens salvarà (perquè ara no hi ha socialdemocràcia a tot arreu, of course). A Vidal-Quadras ja el coneixem. Junqueras és massa esquerranós pel meu gust (va treure el tema de la baixa de maternitat sense comentar-la tota). Si hagués de votar, votaria a en Tremosa. Però com que no sé què he de fer per votar des de London, m'abstendré (guanyarem per majoria absoluta!). Igualment, després del debat comentaré una mica què em sembla cada candidat. Em jugo el que sigui a que avui sortirà la paraula "neoliberalisme" i el tema de la baixa per maternitat. Si és que són tan previsibles...

Alegria alegria

No hi ha res com decidir sobre els diners dels altres: article d'Enrique Dans sobre les primeres decisions de la nova ministra de cultura.

Democràcia de qualitat

Ahir, Sarkozy va donar una llicó excelent del que és la democràcia de qualitat: va tornar a votar una llei que ja havia estat desestimada pel parlament francès. Es tracta de la llei contra les descàrregues. Fa un parell de mesos, es va votar i va sortir rebutjada ja que alguns diputats del partit del president no hi eren. Aquesta forma de democràcia em recorda la de Chávez, preguntant en referèndum la mateixa pregunta fins que surt el sí. Un podria pensar que bé, no hi ha res dolent en preguntar. En la teoria, no. Però a la pràctica, només es pregunta reiteradament fins que surt el sí: una vegada ha sortit, no es pregunta de nou per si la gent ha canviat d'opinió. Un altra exemple el tenim a Irlanda amb el tractat de Lisboa. Preguntem, ja sigui en referèndum o al parlament, tantes vegades com sigui fins que surti el que volem (normalment, el sí). Una vegada ha sortit, ho apliquem i a sobre treiem pit per una mesura tan democràtica. Excelent exemple, pels qui no ho sabien ja, que els mandataris populistes no cal anar-los a buscar a l'Amèrica del Sud, sino que també es troben molt aprop nostre.

Economistes VS UGT

Més sobre les formes d'argumentació que fan aigües per tot arreu. Un grup d'economistes espanyols ha fet un seguit de propostes per reformar el mercat laboral, i la UGT ha respòs ràpidament. Noti's que la primera frase de la proposta és "la crisis económica no tiene un origen laboral", mentre que la UGT, per desacreditar les propostes, recorden que "el origen de la crisis económica no es laboral". Postures totalment enfrontades. L'argumentació del sindicat parteix de que aquestes reformes igualarien a tots en la precarietat; com arriben a aquesta conclusió? No se sap, per què decideixen no posar-ho a l'article i deixen a les ments inferiors com la meva sense entendre-ho. El segon punt de lluita és que els empresaris "abusen" dels contractes temporals. De fet, això és el que diu el grup d'economistes. Però l'UGT ho diu en un sentit de reprobació: el problema és que els empresaris són dolents per actuar maximitzant beneficis i per tant han de pagar d'alguna manera (apart de l'IRPF i l'impost de societats, és clar). El tercer punt de batalla per la UGT és el tema de la flexibilitat laboral. Per ells, la destrucció de llocs de treball que té Espanya mostra l'excessiva flexibilitat del mercat de treball; de fet, aquesta intel·ligentíssima argumentació també l'utilitza el ministre de treball. Per acabar, la UGT explica què cal fer: "...renovar el tejido empresarial, pues se necesita para apostar por empresas más competitivas, con mayor grado de innovación y con un mayor valor añadido". Fa bastanta gràcia que sindicalistes marxistes parlin d'innovació i valor afegit.

Falàcia llògica del dilema fals

Llegint, com un autèntic freak, a Wikipedia sobre les falàcies, m'he trobat amb el següent tipus: la falàcia llògica del dilema fals. Consisteix en fer veure que hi ha menys alternatives, o menys punts de vista, de les que hi ha. En parlava l'altre dia, tot i que no li vaig donar el nom concret. L'exemple era el següent: "la dreta europea contra el dret de les dones a ser mares". Quines són les dues alternatives que presenta? Doncs que o bé recolzes el dret a ser mare i per tant votes a favor, o bé no el recolzes i per tant votes en contra. Es tracta d'una equivalència: no existeix altre motiu (altra alternativa) pel qual un pugui votar que no. Amb anotació llògica, "recolzar dret"<=>"votar a favor", "no recolzar dret"<=>"votar en contra". Clarament aquestes equivalències són falses i, a més, no s'ha utilitzat cap argument per construir-les: directament les assumeix com a vàlides. D'aquí s'arriba a la conclusió (que no és tal ja que la conclusió està present en els supòsits). També podria tractar-se d'una altra falàcia, aquesta formal, anomenada afirmació de la conseqüència, ja que si partim de que "no recolzar el dret"=>"votar en contra" (aquesta suposició s'acosta més a la realitat tot i que no és vàlida), el senyor Romeva pot caure en aquesta falàcia formal i dir que "votar en contra"=>"no recolzar dret". Seria el típic error de creure que si A implica B, llavors B implica A. Tot el que podem dir seguint la primera suposició és que "votar a favor"=>"recolzar dret" (No B implica No A). Mira que bé, una classe sobre falàcies i raonaments llògics gratuïta.

Esperant

Espero que surtin els intel·lectuals espanyols a manifestar-se per una massacre terrorífica. Realment els estic esperant. Sortiran? Ni Israel ni EEUU hi estan ficats... però seguiré tenint fe de que sortiran a protestar.

Drets

Aquesta setmana s'ha pactat la nova Llei d'Educació. No parlaré sobre la negativa d'ICV a recolzar-la, sino sobre la reacció del nacionalisme espanyol. Han utilitzat un principi propagandístic bàsic: han equiparat aquesta llei a una retallada de drets. En concret, del dret a ser educat en castellà. I, a més, han elevat aquest dret a la categoria de "dret bàsic". Ja no parlen del "dret a ser educats en la llengua materna", perquè òbviament aquest dret no existeix. Però insisteixen en mostrar l'aprovació de la llei com a vulneració de drets bàsics. No es queden aquí, sino que es pregunten com pot ser que a Catalunya es negui l'escolarització en el tercer idioma més parlat del món. Aquest últim punt, com es pot comprovar, no té relació amb el primer (igualment podriem preguntar-nos per què França també ho fa); no obstant això, l'utilitzen per a reforçar la seva posició. El problema que tenen és el següent: el nivell de castellà dels alumnes a Catalunya és el mateix que a la resta d'Espanya. A més a més, les proves de selectivitat dels catalans obtenen les mateixes notes que les dels espanyols. Això desmenteix dos dels "possibles" problemes que podia tenir l'immersió lingüística: no fa que els catalans sàpiguen menys castellà i no fa que els castellanoparlants catalans tinguin dificultats en aprendre. Si a això li sumem el fet que pràcticament no existeix ningú que tan sols sàpiga català, la conclusió és que, a la pràctica, la immersió (que aquesta llei se suposa que blinda) no té cap impacte negatiu en els nens, i que en canvi proporciona un coneixement del català difícilment obtingut d'altra manera. L'explicació és òbvia: amb la presència que té el castella a tot arreu de Catalunya, ensenyar o no en aquesta llengua no té cap impacte significatiu en el seu aprenentatge. Per tant, l'exigència d'aquest dret és bàsicament una qüestió de preferències: no té cap repercusió (negativa) a la pràctica, però potser els pares d'algú prefereixen que se l'ensenyi en aquesta llengua. Sincerament, no crec estar capacitat per rebutjar amb arguments convincents que aquest dret existeixi, tot i creure-ho. El que sí que puc és plantejar la següent pregunta: per què aquest dret hauria d'estar per sobre del dret a la independència d'una regió (i dic regió perquè no es pugui discutir que si s'és o no nació)? Quan algun nacionalista espanyol (o no nacionalista) em pugui contestar a això des d'un punt de vista de llibertats (més que res perquè són llibertats el que exigèixen amb l'educació), aleshores podrà defensar perfectament la supressió de l'immersió lingüística. Però fins ara, l'únic que he trobat han estat frases com "la sobirania nacional resideix en el Congrés i el Senat". Traduït: qui ha de decidir sobre la independència no és només Catalunya, sino tota Espanya. Però aquest debat és estèril: jo puc dir que les competencies en educació necessaries per aquesta llei les té la Generalitat, i que per tant la sobirania per decidir-la està en el Parlament. I ja hem acabat. Però el debat, crec jo, està a un altre nivell; en el nivell de drets i llibertats. I per tant caldria que fos amb arguments en aquest nivell que es respongués la meva pregunta. Cosa que, d'altra banda, mai he vist.
P.D.: senyor del Muro, si llegeix això, espero amb molt interès algun comentari ja que sé que en particular en aquest tema no estarà d'acord amb mi.

Estupidesa màxima

L'odi visceral, la rivalitat sense sentit d'esquerra contra dreta, la desfassadíssima retòrica de la lluita de classes, la ràbia acumulada que busca un objectiu cap a on ser dirigida... tot això es va donar cita ahir a l'Assamblea de Madrid: treballadors afectats per EREs van arribar a apedregar l'Assamblea. Se suposa que el motiu va ser l'expulsió del seus representants de la cambra (expulsió lògica quan es veuen les imatges de com no deixaven de cridar...). En una crisi com la que vivim, amb un atur a nivells récords, un govern que ha negat la situació fins que no ha pogut amagar-ho més... i les úniques protestes són contra la senyora Aguirre! I això que la Comunitat de Madrid és de les que millor es comporta en qüestió d'atur: la taxa és de 13,61% (A Catalunya, un 16,25%...). Però què esperàvem, en un pais on el govern es manifesta amb els sindicats contra la crisi, on el ministre de treball no sap ni el que es diu (en dos meses la crisis está finiquitada!), i on el pla d'estímul de l'executiu central inclou una despesa de 50 milions d'euros en cartells per deixar clar quines obres les ha financiades ell. Això sí: "no es retallaran drets socials"!

Romeva

Que Raul Romeva, eurodiputat d'ICV, és dels pitjors polítics de casa nostra fa temps que ho sabia. Ell encarna perfectament l'etiqueta de pijo-progre. Tot i que no sóc gens partidari de posar etiquetes, a ell li queda que ni fet a propòsit. Llegint el blog de la Dolors Camats vaig saltar al blog del personatge en qüestió. Després d'un llarg dia d'estudi, no sé per què m'ha donat per llegir a veure què deia. Començava fort: el títol diu "La dreta europea contra el dret de les dones a ser mares" amb un dibuix molt simbòlic d'una dona embarassada i una gran mà que li impedeix arribar al seu lloc de treball. Durant el primer paràgraf, es dedica a atacar aquesta dreta europea, on hi ha lloc també pel partit liberal (que, d'altra banda, ha demostrat en el passat que de liberal, en el bon sentit, no en té gaire...). D'una lectura ràpida del seu escrit se'n desprèn que la "dreta" ha votat en contra d'una proposta per augmentar la baixa per maternitat. Però hi havia un punt que no em feia el pes: es deia molt ràpid, però es parlava de "la implicació dels pares en la responsabilitat de tot el procés pospart". Si no ho hagués dit un comunista, ni m'ho hagués mirat. Però m'ha picat la curiositat. Un enllaç del mateix post m'ha confirmat la sospita: "Y es que soy de los que defienden que la verdadera igualdad sólo llegará cuando consigamos establecer los marcos adecuados para que las mujeres no sean discriminadas en la esfera pública ni en el ámbito laboral, pero también cuando dichos marcos permitan, o incluso obliguen, a los hombres a asumir sus responsabilidades en el ámbito privado y doméstico". Sí senyors, aquell projecte que volia colar el grup comunista resulta que parla d'obligar a l'home a assumir les seves "responsabilitats", les que decideixi l'Eurocàmara, of course, en l'àmbit privat. Com sempre, la igualtat que defensen es tracta d'augmentar la baixa per maternitat (i fer-la molt més alta que la de paternitat) i obligar l'home (que no la dona) a gastar temps cuidant els fills. En diuen "discriminació positiva". I després volen que votem a les eleccions. Però tranquils... sempre quedarà Estats Units!

Tonteries de la UGT

No deixen de sorprendre'm aquests sindicalistes que en cap moment parlen dels increments en les subvencions que reben. Josep Mª Álvarez, el de la UGT de Catalunya, fa una reflexió d'un nivell intel·lectual digne de la totxana més mediocre. Ja al començament havia afirmat que ell "no creu" que el sistema de pensions estigui en perill. Perquè com sabem tots, això és qüestió d'opinions, no d'estudis rigorosos. Però al tema. L'entrevistadora li pregunta al nostre amic què pensa quan escolta gent com Josep Piqué dient que la solució a la crisi són els acomiadaments. I comença la gran reflexió: els culpables de la crisi són la globalització, el "pelotazo" i el diner fàcil, que per cert és el que defensaven Aznar i Piqué, que formen part del trio de les Azores, que són els que realment ens han ficat en aquest lio amb la invasió d'Irak, el dèficit americà que estem pagant tots i la pujada del preu del petroli en el seu moment com a conseqüència d'això. Finalitza dient que li fa "fàstig" perquè tots aquests senyors estan totalment desautoritzats perquè han ficat a la humanitat en aquest embolic. Acaba matitzant que Piqué no té molta culpa ja que no tenia molta responsabilitat... Increible. En cas de que algú vulgui escoltar-ho, aquí està. Però no ho recomano. Aquest tipus de discurs és el que domina els mitjans catalans (una de les raons per les quals no els segueixo més que puntualment). I davant això, què? Bé, jo de moment estudiar com si s'acabés el món i esperem poder contrarrestar en un futur la hegemonia dels "socialdemòcrates", en el fons comunistes, als mitjans de comunicació i a la política.

Atur, diners públics i més desastres

Aquesta setmana s'ha sabut que aviat arribarem a la tant temuda xifra de 4 milions d'aturats. Ja ningú amb dos dits de seny afirmava que no hi arribaríem, però com és costum des del govern anaven deixant frases sense sentit quan se'ls preguntava pel tema. Fa menys de 6 mesos el ministre de treball negava categòricament la possibilitat de tenir tants aturats. De fet, a finals d'octubre preveia la fi de la crisi en dos mesos. Una persona totalment negada pel càrrec, vaja, que no se sap per què no ha estat relevada a l'última crisi de govern. Culpa a l'oposició de "tenir pressa per arribar als 4 milions". Ara diu que crearà un altre subsidi que permeti seguir cobrant fins i tot quan l'atur s'acabi. Tan ell com la ministra d'economia, Elena Salgado, veuen la ràpida destrucció de llocs de treball com la mostra de que l'acomiadament és barat i que el mercat de treball és flexible. Fa una setmana, Zapatero va compareixer al Congrés per explicar els canvis de govern; la seva intervenció es va basar en desqualificar Rajoy dient-li, entre altres coses, que no tenia autoritat moral per qüestionar segons quins ministres (al seu cap, ZP va pensar que com Cháves ha guanyat 6 eleccions i Rajoy cap, aquest últim no pot dir res...). I per rematar una setmana de grans actuacions, el dia dels 4 milions surt Bibiana Aído i explica que Espanya és ara un pais de colors. A més a més, li donen a ella la feina de parlar de la nova llei d'abortament, quan entraria clarament en les competències del Ministeri de Sanitat. No obstant, el simbolisme de presentar-la a través del Ministeri d'Igualtat és clar. Tot i que, òbviament, signifiqui més despilfarro de diner públic. I sobre el diner públic va parlar el Conseller Castells a Els Matins el divendres. Em va fer gràcia una reflexió que feia sobre per què era necessari el finançament. Segons ell, el model que hi havia fins ara ha anat tirant perquè el boom de la construcció ha permès l'entrada de molta pasta. Ara bé, una vegada acabat això ja no funciona. M'ha fet molta gràcia, dic, perquè afirma implícitament que el govern té una despesa ineludible, que es fa el possible per controlar-la però que, tot i així, són necessaris més diners. La veritat és una altra: com que els ingressos ha anat pujant inesperadament, tots els governs, inclòs el català, han anat gastant en més coses. Quan això ha acabat s'han trobat amb el problema: sembla que el sector públic és molt més flexible a l'hora de gastar més que de reduir la despesa. Sí, jo també prefereixo que els diners es quedin aquí que no que se'n vagin a Madrid (el cap i a la fi ens els treuen igualment), però aquest raonament del senyor Castells és fals. De fet, en general els governs MAI necessiten més diners; això sí, sempre en volen més.

"Imprevisible"

La secretaria general de treball d'Espanya, Maravillas Rojo, veu molt probable que aquest any s'arribi als quatre milions d'aturats. Diu que la situació ha empitjorat "de forma imprevisible". La consigna és ara repetir aquesta paraula: IMPREVISIBLE. No importa que ho diguessin estudis de diferents entitats bancàries, d'universitats i fins i tot d'organismes internacionals. La situació no es podia preveure. Indignant, eh? I amb els nostres diners...
Per cert, curiosa la notícia de que l'Ajuntament de Girona multarà a qui no tregui el gos a passejar. I quan dic curiosa vull dir absolutament fastigosa. I òbviament el comunista Herrera ja ha dit que "s'ha d'obrir una reflexió sobre les obligacions de les persones que tenen gossos". Per què ens ha tocat això?

ZP en acció

Impagable.

Odi irracional al PP

L'existència d'una ràbia, d'una animadversió cap al PP ha quedat molt palesa a la tertúlia d'Els Matins. L'escena ha anat més o menys així:
J. C. Girauta: - el que ha quedat clar és que el govern d'Aznar sí que complia els compromisos amb Catalunya i amb tothom.
Mar (no he vist el nom complert): - bla bla bla ens va portar a la guerra d'Irak.
Magnífica argumentació. Enlloc de buscar alguns casos on Aznar no complís amb Catalunya els acords, per defensar la posició contrària que Girauta, treu el tema de la guerra d'Irak. Com fa ZP quan li critiquen la forma de marxar de Kosovo. És gent que seria incapaç de votar el PP tot i que fos clarament la millor opció. I per què? Odi irracional. No té cap sentit. És escoltar el nom d'Aznar, escoltar 'PP', i senten una espècia de fàstig. Si algú defensa alguna política d'Aznar, aquesta gent senten que el cos els demana mencionar la guerra d'Irak o el Prestige. Ho sé molt bé perquè a mi em passava. I també sé perfectament que TÉ cura.
Per cert, pels qui dubten de la punyalada de ZP amb la remodelació de govern: la nova ministra de cultura, González-Sinde, va recolzar -tot i que no firmar- el manifest per la llengua comuna. 'Zas, en toda la boca'.

L'alegria dels artistes

Coincidint amb la nomenació de la nova ministra de Cultura, molt criticada a la xarxa, he tornat a visionar el vídeo de PAZ, els artistes que recolzaven (i previsiblement, segueixen fent-ho, tot i que prefereixen no sortir no sigui que els aturats s'enfadin i no els comprin discos) a ZP. El lema era "Defendemos la alegría frente al catastrofismo, la intolerancia y el retroceso". Això va sortir al mateix temps que el PP avisava de la que se'ns venia al damunt. Els artistes, en el seu món sense hipoteques o possibilitats de perdre la feina (de fet, quan va començar el fenomen OT recordo algun d'aquests criticant el programa... si és que la competència els aterra), demanaven alegria; no serietat, no realisme, no polítiques destinades a aminorar l'impacte de la crisi. Espero que ara estiguin contents... quan va ser l'última vegada que van parlar? Ah, sí, per despotricar contra Israel. La gran sort és que cada cop hi ha més gent, gràcies a la feina de bloggers, que detesta la campanya per mantenir l'statu quo d'aquest grup amb la col·laboració del PSOE. Esperem que això es noti a les següents eleccions...

Remodelació de govern

Estic veient la compareixença de ZP per explicar les reformes al seu govern: Salgado ministra d'economia i vicepresident segon, Chaves ministre de cooperació territorial i vicepresident tercer, Blanco ministre de foment, Ángel Gabilondo ministre d'educació, González Sinda ministre de cultura, i Trinidad Jiménez ministra de sanitat. Notícies positives: la Madeli, el Molina i el Solbes estan fora. Notícies negatives: Blanco i Chaves. Però vaja, això ja se sabia. I realment me la porta fluixa. Però les coses més destacables han estat altres: com babeja la Sexta amb el president; les parides que ha dit ZP per justificar l'entrada de Blanco a Foment; la importància que li ha donat a l'educació; i la justificació del canvi de govern per haver entrat a una nova fase de la crisi (??). Tonteries, vaja, menys el tema de l'educació: potser algú li ha comentat que millorar el sistema educatiu és clau pel futur del pais. Però no cantem victòria: cal veure quines idees brillants tenen per millorar-lo. Ara bé, quina tonteria de compareixença: podria haver enviat un breu comunicat que hauria estat igual. I és que això de voler donar un nou impuls, d'agraïr a Pedro Solbes i dir que tots hem après d'ell no sé què i no sé quantos, en fi, tot el que ha sortit per la seva boca per justificar la remodelació és fals. Ho ha fet perquè la seva imatge estava quedant malmesa. Si realment li importés sortir de la millor forma de la crisi, hauria canviat també a Corbacho i a Sebastián i hauria col·locat de ministres gent amb un perfil menys polític. Però ha fet tot el contrari. Espero de tot cor que el PSOE es foti una bona òstia a les Europees (per cert, que són el 7 de juny, que resulta que el 90% de la població no ho sabia... i no m'extranya!). A veure si així, amb una mica de sort, es veuen obligats a convocar eleccions anticipades i ens desfem d'aquest suplici...

Defensant els mossos

Avui, el vicepresident de Catalunya, Carod-Rovira, ha defensat amb decisió el cos de policia catalana. Sobta veure quelcom semblant, més quan el propi conseller d'interior, l'ecosocialista Saura, ha estat molt més subtil i, de fet, s'ha mostrat dur amb ells, quasi com si no fos ell el seu cap. Ara s'exclama perquè es suggereix que ell no pot dirigir aquesta conselleria. Diu que és "antidemocràtic". Curiós que els reciclats comunistes, admiradors de la Cuba de Castro, els surti tan ràpidament la paraula antidemocràtic. Però és òbvi que el president d'ICV té un problema a la conselleria d'interior: part dels seus votants són declarats "antisistema", que es tanquen i no permeten l'accés a la universitat, tallen la ronda i aquestes coses. Coses il·legals, en resum. No entro a valorar si dono suport o no (que no) però això és un fet. Llavors tenim una persona responsable d'actuar contra qui infringeix la llei... però que això és contrari als seus interesos electorals. Per tant, senyor Saura, objectivament vostè no és ni idoni ni recomenable que dirigeixi interior.

Contradiccions

Contradiccions. Sempre, una i altra vegada, surten a la superfície les grans contradiccions de la progressia en general. Sí, és clar, la dreta també en té. No obstant, l'esquerra fa més ràbia en aquest sentit, ja que tot ho barnissa d'una superioritat moral decididament hipòcrita. L'últim exemple el llegeixo a El Mundo: Le Pen podria ser president del Parlament Europeu durant uns dies, ja que la normativa diu que, després d'unes eleccions, com les de juny, l'etapa de "transició" estarà presidida pel diputat més veterà. I, coses de la vida, és probable que aquest fos Le Pen. I on està la contradicció? Molt senzill: la progressia ja ha posat el crit al cel, ha recordat les declaracions d'aquest personatge i han començat a proposar modificacions de la normativa per a evitar-ho. Exactament els mateixos que es queixen de que s'il·legalitzin partits polítics per simpatitzar amb terroristes. Si vols acceptar a partits no democràtics en el parlament, no pots intentar a correcuita canviar la normativa per a que Le Pen, democràticament escollit, no presideixi el PE. Però no ens enganyem: l'esquerra no hi veu cap contradicció, ja que ETA s'ha equivocat en els mètodes però el seu ideal és correcte, mentre que Le Pen és un nazi cabró. La mateixa visió que endolça els pecats de Stalin o Castro. Doncs no: aquests, antiliberals ho són tots, així que per a tots el mateix tracte.

Fora de Kosovo

La ministra Chacón, la del "si tu no vas, ells tornen", la que ara es fa la despistada amb la negociació del finançament, ha decidit retirar els 630 i pocs soldats espanyols que estaven a Kosovo. A més tal com ho ha anunciat ho ha fet. Espanya realment es guanya a pols que se'l consideri un pais governat per ineptes. La decisió, segons el govern espanyol, és llògica, ja que s'oposaven a la independència de Kosovo. I EEUU sembla que sigui la única amb voluntat de quedar-se a la zona de conflicte. Zona que, per cert, està a Europa. Fins i tot els militars espanyols han protestar per haver-se fet tot depressa i corrents.
Un nou exemple (i he perdut el compte) de la incompetència general dels que governen Espanya. No sé si era millor enretirar-se de la zona o no. No sé si calia, si s'havia fet tot el que calia fer. No ho sé. Només sé que es fan les coses de la pitjor manera possible i es justifiquen de forma encara més patètica. Que bé que s'està a 2000 quilòmetres...

Pensaments

Obro el meu portàtil. Repasso els principals titulars dels mitjans catalans. A LV parlen del desallotjament dels estudiants anti-qualsevolcosa, que ja duien des de novembre a la UB. Tres (només tres!) estudiants detinguts i un agent ferit greu. D'aquest últim no se'n parlarà, és clar. Les agrupacions anti-tot, que reclamen diàleg amb el rectorat però no permeten que polítics i gent relacionada amb el PP s'expressi lliurament a la universitat, exigeixen dimissions. A la UPF van durar dos dies; a la UB, quatre mesos. És veritat: el rector de la UB hauria de dimitir. I de pas el conseller de l'Interior, per trigar tant a intervenir. Resulta que ha comentat alguna vegada que no era el moment "idoni" per a fer-los fora. Fantàstic.
Me'n vaig a la pàgina de TV3 a veure a qui ha entrevistat el Cuní avui: després de que ahir parlés un més que correcte Artur Mas, avui baixen el llistó i porten el president del govern a l'ombra, José Zaragoza. No tinc ganes de perdre el temps. Baixo una miqueta la mirada i em començo a trobar malament. A Hora Q, que volien entrevistar a l'estafador de bancs i per tant delinqüent Enric Duran, porten enlloc d'aquest al seu advocat. Fins aquí passa, ja que total el programa no el veu ningú, i no m'extranya. L'únic que val alguna cosa és el David Bassa, i la presentadora el talla cada dos per tres... però bé, el que m'ha semblat fastigós no és això, sino com han titllat al delinqüent: "el Robin de la banca". Genial. Espero que a l'HGM no l'importi que li robi la meitat del que cobra per a donar-ho a... mi mateix, que sóc més pobre que ella. En què ens hem convertit?
Algú va dir que quan s'abandona la teva terra, el teu pais, et tornes més patriota. I una merda.

Derrota de Pepiño/ZP

No puc ocultar la meva satisfacció pel resultat a Galícia. Rajoy es veu reforçat, i el PSOE se'n duu una derrota abultada. Pepiño Blanco, que s'havia volcat a la campanya, i ZP, que també havia tingut una gran presència l'última campanya, queden en entredit. I Rajoy es veu reforçat. Touriño, que davant dels escàndols de la despesa en reformar el seu despatx no s'ha atrevit a presentar les factures, se'n va cap a casa. I bravo per Feijoo, que en només 3 anys des de que va assumir la presidència del PP gallec ha arribat al govern. Respiro més tranquil sabent que ZP ha quedat avisat de que no té llibertat absoluta.
I al Pais Basc, ja veurem perquè queda saber la distribució final d'escons. La sortida del govern d'Ibarretxe pot ser una bona notícia perquè hi hagi certa regeneració al poder. Però tot està per veure... i no oblidem que l'esquerra abertzale ha obtingut 100.000 vots nuls. La situació d'excepció del Pais Basc (amb l'exemple del noi que ha de demanar perdó i marxar-se del poble per haver destrossat una herriko taberna... després de que li haguessin posat una bomba sota casa seva) no justifica deixar tantes persones sense representació parlamentària. Dit això, potser des d'un punt de vista pragmàtic tingui alguna utilitat per a resoldre el conflicte. Però tot està per veure.

Eleccions claus

Avui voten els gallecs i els bascos. A Galícia, el PP guanyarà però si no treu majoria absoluta es reeditarà el pacte Touriño-Quintana. Al Pais Basc, no se sap quins pactes hi haurà tot i que s'intueix que si PSE-PP-UPyD sumen, faran Patxi López lehendakari. No obstant, crec que les eleccions claus són a Galícia. I per no quedar-me sempre al marge parlant de que jo votaria en blanc, diré que vull que guanyi el PP. Podria donar diferents motius, com que Fraga no és Feijoo, que el bipartit no ha fet res, que Quintana es dedica a fer mitins en viatges del INSERSO, que Touriño es gasta una bona pasta dels contribuients a redecorar el despatx, que m'agradaria veure la cara de Pepiño després de fracassar, ... Però el cert és que no vull que el PP ara mateix entri en una gran crisi interna. És necessari, en moments de crisi com aquests, que els socialistes tinguin una oposició que realitzi un marcatge cos a cos. Si a Galícia Feijoo no pot governar, el lideratge de Rajoy es veurà molt debilitat i el PP estarà més pendent de lluites internes que de les tonteries que fan els socialistes. En canvi, una majoria absoluta dels populars reforçaria el seu president i podria centrar-se en vigilar a Zapatero. El que els passi als gallecs m'importa poc (em refereixo a les conseqüències per ells dels resultats electorals), però que el PSOE se senti relativament lliure de fer el que vulgui és perillós.

Garzón emprenya la Fiscalia Anticorrupció

Bona explicació del que està passant amb la investigació del cas de corrupció i a què juga Garzón avui a El Mundo. Trobo curiós que algunes persones amb les que he parlat tracten d'exculpar el jutge en aquesta patranya de cas. Ex número 2 del PSOE a les llistes de Madrid fa uns quants anys, fins i tot el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg va dictar una sentència l'any 2004 sobre unes pràctiques poc riguroses del jutge en qüestió en segons quins casos. I tot i això, aquest home segueix exercint com si res. Sí, molt bé, va anar a per l'assassí Pinochet; i què? Amb una bona acció tens carta blanca la resta de la teva vida? Doncs jo ahir vaig ajudar a una velleta a creuar el carrer...

Politització de la justícia i algunes reflexions

He estat repassant els meus posts, i resulta que ja fa un temps que no critico al PP. Com que vivim en una societat d'etiquetes (si portes la contrària a un progre ets un "fatxa" o un pepero), atacaré un dels eixos fonamentals (i més contradictoris) dels populars, no sigui cas que m'encasillin. Bé, això és només una excusa, perquè em rellisca bastant si algú és tan curt que pensa que tothom qui no estigui d'acord amb ell és un feixista.
El PP es posa les mans al cap per tota la maquinària que han embestit contra ells. Crec que tenen tota la raó: les maniobres de fer anar a polítics o gent relacionada pels jutjats per després deixar-los lliures són del tot reprovables. Quan a més el que ho fa és un exdiputat del partit contrari que casualment es troba al govern, resulta indignant. I si hi sumem unes filtracions oportunes al diari més llegit i proper al PSOE, cal ser molt ingenu per no veure-hi la relació. No obstant, el PP no és qui per demanar la independència del Poder Judicial. Un dels eixos de la política del PP és il·legalitzar qualsevol partit que pugui estar relacionat amb l'esquerra aberzale. Per aquest motiu el congrés va fer una llei en aquesta direcció. Però resulta que qui decideix si il·legalitzar un partit o no és el propi govern. De fet, el mateix PP ha estat demanant que el govern del PSOE il·legalitzi ANV i el PCTV. Recapitulem: els mateixos que demanen independència del Poder Judicial, defensen que sigui el propi govern qui digui a quin partit il·legalitzar. Senyors del PP, em sap greu però això no s'aguanta per enlloc.

Vaclav Klaus

Vinga, vaig a aplaudir les declaracions d'un polític. Aquest polític és ni més ni menys que el president de la República Txeca, Vaclav Klaus. Amb un parell, s'ha anat al Parlament Europeu a criticar el pensament únic entre els estats membres i les institucions comunitàries de que cal avançar en la integració i que qui no pensi així és etiquetat com a enemic. Així ho explica LaVanguardia i així ElPeriódico. M'agrada no tant pel seu euroescepticisme com per dir coses bastant òbvies i que ningú s'atraveix a dir. El mateix Sarkozy, de la França que es considera tan europea, demanava que les plantes d'automòbils a l'extranger (a la República Txeca) tornessin a la pàtria francesa per a crear llocs de treball. Si això no és euroescepticisme... Klaus no és que no cregui en cap projecte europeu, sino simplement creu que hi ha altres formes de fer-ho i que se sorprèn que no es puguin debatre. El dogma és que estar a Europa és el millor que ens pot passar, que l'euro ens protegeix de tot i que si no el tinguéssim estaríem molt pitjor, i que cal seguir cedint sobirania per afrontar problemes que cada cop són més globals. Això hauria de ser una opinió, però no ho és: és un dogma.

Manipulacions

Aquest és el post número 100. No està malament. 100 posts en 9 mesos. Però anem per feina. Fa poc el meu bon amic Pau Pujolàs em va passar un link esfereïdor: un càrrec del PSC va ser arrestat per una presumpta col·laboració amb terroristes. El pitjor no va ser això, sino l'intent d'esborrar qualsevol rastre de la veritat: el ministeri de l'interior li va canviar els cognoms perquè no se'l reconegués, a la vegada que la web del PSC de Ciutat Vella n'esborrava qualsevol rastre. Per sort, el gran Google guarda pàgines a la seva memòria, de tal forma que es va poder recuperar la informació esborrada. Repeteixo: el punt clau no és que el detinguin com a sospitós, sino tota la manipulació posterior perquè no se sabés la veritat. Duta a terme, és clar, pel partit que ens governa a tot arreu (municipi-diputació-generalitat-estat). Un altre link, el documental "Palliwood" en castellà. Altra vegada aquest afany per a manipular la veritat. Aquest cop, però, amb conseqüències catastròfiques. Clar que no m'extranya, ja vam veure que la notícia de l'atac d'Israel a una escola de l'ONU (que va obrir portades i telenotícies) esdevenia falsa (amb la rectificació, quan n'hi havia, bastant discreta). L'objectiu dels periodistes ja no és observar què passa i transmetre-ho tan objectivament com poden. Ja no és l'honestitat. Com feia William Randolph Hearsh, el "protagonista" de Citizen Kane, de la realitat només n'extreuen imatges: la història ja la fabriquen ells.

Més de Venezuela

Em llevo avui, i el primer que he fet ha estat consultar el resultat del referèndum de Chavez. L'ha guanyat. Ja havia dit que no pararia de preguntar (ni de dilapidar diners públics) fins que no sortís el sí. Molt democràtic. Ara sortiran els esquerranosos dient que com que s'ha votat en referèndum, és democràtic. Llàstima que ja s'havia dit que no anteriorment... però això no els importa. La veritat no els importa. L'eurodiputat Luis Herrero, per dir "dictador" a Chavez, és fet fora del pais per la força. I el seu colega, Raul Romeva, decideix que Chavez "té dret a expulsar-lo, ja que el va insultar". Clar que no m'extranyen les seves declaracions: al cap i a la fi, tant el mandatari veneçolà com l'eurodiputat d'Iniciativa suspiren per un model d'estat feixista. Per què no haurien de coincidir? Ara bé, si algun membre d'Iniciativa fos expulsat d'EEUU pels adjectius, molt pitjors que "dictador", que han dedicat als americans, clamarien al cel perquè no es respecta la llibertat d'expressió. Per sort al món civilitzat es respecte una miqueta. I, mentre així sigui, podré seguir escribint aquí el que em doni la gana. Aquests escrits no tenen gaire qualitat, ni literària ni periodística. Però sí que tenen quelcom que manca a la premsa espanyola: sinceritat.

Amb l'Euro, tot millor?

Últimament, la postura dels defensors de l'euro s'ha vist reforçada. Els problemes de Gran Bretanya, on hi ha rumors sobre una voluntat d'entrada a la moneda única, es mostren com la prova palpable de la importància de compartir una modena forta com és l'euro. Més encara, un altre païs fora de l'euro, Islàndia, ha sofert una caiguda espectacular del valor de la seva moneda fent encara més cara la deuda exterior que té, deixant l'illa en suspensió de pagaments. Una de les frases més repetides avui en dia pels euròfils és la de "imagineu on estariem si no tinguéssim l'euro". No obstant, aquesta frase comet un error de base: suposa que, sense l'euro, haguéssim arribat al mateix punt just abans de la crisi. Em temo, però, que no és així. I no és així per una raó molt senzilla: la política monetària comú. La teoria de l'euro deia que, amb la moneda única, els cicles econòmic es sincronitzarien en tots els Estats membres, i que per tant una política monetària única no portaria problemes. Llàstima que, almenys de moment, això no ha estat així. Espanya, des del moment que vam tenir euros a les nostres mans, el 2002, ha estat creixent per sobre del 3% . No obstant, la desastrossa marxa de l'economia alemanya va fer que a finals de 2002 el Banc Central Europeu fixés el tipus d'interès oficial per sota del 3%... deixant-lo al 2% pràcticament des de 2003 fins a 2006. Per fer-se una idea, la inflació espanyola durant el mateix periode va ser, cada any, superior al 3%. Dit d'una altra forma, l'estalvi significava pèrdua de poder adquisitiu. En una fase alcista del cicle, amb altes expectatives, i amb un tipus d'interès real negatiu (o molt pròxim a zero), el consum resultava més barat que mai. He sentit a alguna gent dir que ara no té sentit estalviar: res més lluny de la realitat! Fins i tot si no tinguéssim en compte la incertesa sobre la situació futura, amb una inflació per sota de l'1% i uns tipus d'interès del 2% (o superiors en algunes Caixes d'Estalvi o en lletres del tresor), per fi tenim després d'uns quants anys tipus d'interès real (clarament) positius. Ergo, estalviar té molt de sentit. Però seguim on estavem. La política monetària única va centrar-se en reactivar Alemanya, fent que la resta encarés un preu del diner molt baix. Si haguéssim tingut una política monetària a Espanya, amb un Banc Central independent i amb l'objectiu d'inflació del 2% (el que tenia el BCE), l'orgia creditícia viscuda no hagués estat tal. Potser haguéssim tingut altres problemes, o potser no. Però és bastant segur afirmar que la política monetària duta a terme pel BCE ha participat de forma decisiva en la bombolla immobiliària/creditícia espanyola. Els tipus d'interès al 2% han recalentat l'economia. I això ara ho paguem. Aquests que culpen als bancs de la crisi (i també a l'"excessiva" flexibilitat laboral) semblen ignorar que la banca no presta per sota del tipus d'interès oficial (cosa que fa la política monetària útil). Sense la moneda única, no ens haguéssim anat tan lluny de les nostres possibilitats. Així doncs, no és veritat que la caiguda que estem patint hagués estat molt més forta sense l'euro... simplement perquè no hauriem arribat tan amunt!

Menys sovint

Últimament la meva adicció a la política està pels núvols, i per aquest motiu he decidit prendre-m'ho més tranquilament. A partir d'ara, i almenys mentre duri el master, escriuré tan sols una vegada al mes, intentant que siguin articles més complets dels que faig habitualment. La situació actual, on es posa de manifest el poc nivell polític de l'estat, fa que estigui permanentment mirant que diuen els uns i els altres... i això no pot ser. Així doncs, em despedeixo... fins d'aquí a 30 dies!

Goodbye, Mr. Bush

Adéu, president Bush. No has estat un gran president, és veritat, però tampoc el pitjor de la història. Se t'ha acusat de moltes coses. Per exemple, se t'acusa de la crisi financera internacional que vivim actualment. Es diu que és culpa teva perquè vas desregular els bancs en excés. Els que defensen això, però, no saben que la gran llei desreguladora, la Gramm-Leach-Bliley Act, es va aprovar el 1999, amb els vots, entre d'altres, de la demòcrata Nancy Pelosi. Tu, si alguna cosa has fet, ha estat posar més regulació, i en tot cas van ser congressistes del teu partit qui, fa 5 anys, alertaven sobra l'excés en la concesió de crèdit... mentre els demòcrates deien que aquí no passava res. Alguns et volen jutjar per crims contra la humanitat. I és que la guerra d'Irak va ser un gran error, ja que ha quedat palès que no era cap amenaça immediata. Ara bé, aquests que, majoritàriament des d'Europa, volen donar-vos lliçons morals, després no diuen res sobre agressions de Rússia a Georgia o sobre dictadures que duren mig segle com a Cuba. Quan, des d'Europa, s'acusi a la societat americana de doble moral, riu-te'n. Riu-te'n perquè no es pot ser més hipòcrita. Aquí tenim la vergonya de tenir manifestacions on es criden visques a Hamàs. Sí, aquells que volen la destrucció d'Israel i que fan el possible per aconseguir-ho, fins i tot sacrificant a la pròpia població civil. Tampoc se'ls demana, a ells, ser jutjats per crims contra la humanitat. Té de felicitar, per cert, pels grans reflexos que vas tenir esquivant les sabates que et va tirar aquell periodista. Has de reconèixer que era quelcom que podia passar, tot i que no per això no cal condemnar l'atac. Crec que a Europa els ha fet gràcia perquè no et va donar. Si t'hagués donat, ho podrien defensar com fins ara? És correcte llençar una sabata, o donar un cop de puny (és similar) com a protesta? Això sí, si el rei li diu a un governant "¡por qué no te callas!" està insultant la democràcia i bla bla bla. Sí, George, es torna a demostrar la doble moral europea. I per acabar el teu mandat, com a societat heu demostrat que les velles històries de racisme són aigua passada. Vosaltres, a qui els medis europeus us mostren com una societat bastant recista, escolliu un president negre. I tapeu la boca a tothom. Us envejo. Aquí, al vell continent, tothom s'omple la boca però ningú mou un dit. Per això, 43, descansa ara que pots i desitjem que el nou president ho faci millor que tu. Adéu, George, i sort, Obama.

Sobre la baixa per maternitat

Després del cas Chacón, fa poc hem sabut que la ministra de justícia francesa, Dachida Dati (la que té un fill de no se sap qui), ha tornat al treball només 5 dies després de donar a llum. No cal dir que una part de la societat s'ha esgarrifat davant tal gosaria. Desconec si ella se sentia amb forces físicament per a tornar: si així era, no veig quin és el problema. Els ministres homes tenen un fill i ningú s'entera perquè falten potser un dia a la feina. Les dones poden gaudir de 16 setmanes de baixa per maternitat, però també poden escollir no fer-ho. Sembla que una part de la població no entén que això és igualtat. Poder decidir per elles mateixes és el que abans no tenien i ara sí. Clar que es parla de "pressions" per a que torni, comparant-la amb la situació d'altes directives que tampoc gasten tot el permís de baixa. I la meva pregunta és: algú ha mirat si els alts directius gasten o no el seu permís de paternitat? Perquè si estàs a un lloc de molta responsabilitat (cosa que has escollit tu voluntàriament), el món no para perquè tu hagis tingut un fill. Un no pot pensar, sigui home o dona, que estant 16 setmanes de baixa no tindrà cap efecte. Collons, que són 4 mesos! Però no, el que semblen demanar alguns "progres" és un status especial per a la dona, que li permeti fer allò que l'home no pot fer. Si obliguéssim a les empreses i al mercat a que fessin el possible perquè la dona pogués gaudir de tota la baixa per maternitat, el resultat seria genial: les dones podrien disfrutar del seu fill a l'hora que mantenen el seu lloc de treball intacte... doncs no. No es contractarien més dones i punt. Tan difícil és d'entendre que l'alliberació de la dona significa que tingui llibertat per escollir? Tan difícil és d'entendre que NO significa que hagi de viure com una part del moviment feminista vol que visqui?

Ministres sociates

La Vanguardia publica avui una entrevista al ministre de sanitat Bernat Soria. Al titular ja mostra per on va la cosa: "el copago dañaría a los desfavorecidos". Quan li pregunten sobre com estimular un ús responsable del sistema sanitari, la resposta és fulminant: "es preciso incrementar la responsabilidad del ciudadano"... i ja està. El ministre esperava que no li preguntessin més sobre el tema, però l'entrevistador ha insistit. Finalment, la resposta ha estat la típica de la progressia espanyola: "con educación y promoción de la salud". Dit d'una altra forma, fent més i més i més campanyes publicitaries per concienciar a la gent. És curiós com aquest govern sociata defuig qualsevol mesura efectiva per perdre's en retòrica una i altra vegada. Aquest ministre també es troba totalment en contra de pagar un euro per a cada visita. No dóna cap raó, evidentment, però està en contra. Està en contra de qualsevol mesura que pugui mostrar resultats immediats, i prefereix de parlar sobre "educació" i totes aquestes coses l'impacte de les quals és complicadíssim d'evaluar. Així està el pati.
El pitjor de tot és que no és l'únic. Tenim una ministra de foment desastrossa i que a més s'hi recrea. Un ministre d'economia al que li fa mandra fer uns nous pressupostos quan els que encara s'han d'aprovar estan desfassadíssims. Un ministre de treball que menteix de forma descarada sobre l'atur i encara ara es mostra convençut de que no arribarem als 4 milions. Una ministra de defensa que es va passar les eleccions avisant del desastre que tindriem a Catalunya si guanyava el PP i que quan ha d'intercedir pels interesos catalans es col·loca al costat del PSOE. Una ministra de vivenda que a l'única cosa que es dedica és a dir que els preus ja no baixaran més i que cal comprar ara. Una ministra d'igualtat que... bé, que no fa res. Una vicepresidenta que tampoc se la veu gaire. El ministre Sebastian està obsessionat en regular la temperatura de tot arreu, i en això basa tota la seva acció. I del president millor no en parlem. És la mostra clara de com governa el PSOE: s'intenta tapar la ignorància i la inutilitat dels dirigents a base d'una retòrica buida i d'atacar els rivals permanentment. Rivals que van més enllà del partit a l'oposició. Aquests sociates, que demanen que es depurin responsabilitats per la crisi financera, s'ho haurien d'aplicar ells mateixos. La responsabilitat és la base de qualsevol sistema liberal: ser lliure vol dir assumir les conseqüències dels teus actes, siguin bones o dolentes. Els ministres fan aigües per tot arreu, així que els correspon assumir responsabilitats i anar-se'n. Però no ho fan. Perquè apliquen al peu de la lletra l'eslògan de Montilla, però a l'inrevés: Paraules, no fets.

Una mica d'optimisme

Ahir a la tarda, juntament amb quatre estudiants catalans més de la LSE, vaig tenir el plaer de conversar uns moments amb el Conseller d'Economia, Antoni Castells. L'experiència va ser molt satisfactoria. Entre d'altres coses, va negar que la desafecció dels ciutadants vers la política vingui perquè els polítics no s'expliquen bé (l'autocrítica que més es fa): no és que no s'expliquin bé, sino que no fan el que han de fer prou bé. No va acabar aquí. Una frase molt significativa: "fa cinc anys que estic al govern, i per tant fa 5 anys que em torno una mica més tonto cada dia". Explicava que durant la vida vas acumulant capital, en el seu cas com a acadèmic (tot i portar en la política des dels 17 anys), però que quan arrives a un càrrec de tal importància no tens temps ni per anar actualitzant aquest coneixement acumulat, i que per tant en vas perdent una mica cada dia. L'Antoni Castells sembla una bona persona, algú que mostra com és i el que pensa. De fet, es queixava de que la política en el nostre pais a vegades això no ho permet, que està mal vist. No obstant això, crec que era molt franc amb nosaltres en tot el que deia. Va allargar més del previst la seva (curta) reunió amb nosaltres, tot i la insistència de la seva ajudant. I ens va deixar un missatge d'optimisme: un de nosaltres li va dir que és una mica decepcionant que un polític opini malament del joc de la política, però ell va contestar que no, que això és positiu, que significa que hi ha gent allà dins que sap que les coses no s'estan fent bé. Em quedo, doncs, amb aquest missatge d'optimisme, tan necessari crec jo en un moment com aquest.

Noto aire liberal a la política catalana?

Semblava que no es podia canviar res. Estàvem dins d'un forat negre, incapaços de sortir-ne. El conseller de l'interior va a una manifestació de suport (indirecte) a Hamàs i s'excusa dient que "altres ministres ja havien anat a manifestacions antiterroristes" (Saura dixit, en una nova mostra - i ja en van masses - de la ignorància i el sectarisme d'aquest "senyor"). El conseller Nadal opina que caldria que la velocitat variable també s'apliqués cap a dalt i, de nou, els comunistes d'ICV se li tiren al coll. Quan semblava que en això s'havia convertit la política al nostra pais, arriba una petita esperança: Mas nombra Ramon Tremosa, professor d'Economia de la UB, candidat de CIU a les eleccions europees. Si un es passeja per la seva web, i es mira els articles a diferents diaris, troba que se surt de la línia típica de culpar de la crisi a la desregulació. I, el que per mi és més important, adverteix de forma notable dels riscos de caure en l'intervensionisme. Cal mencionar, també, les ressenyes que hi ha sobre Von Mises i Hayek, dos dels liberals més importants del segle XX. Ja sé que la meva alegria pot ser excessiva. Ja sé que només són unes eleccions al parlament europeu. Però és un avenç, encara que sigui petit. Si no veig un canvi de discurs del candidat, tornaré a votar a un partit després de 4 anys fent-ho en blanc. No ens decepcioni, profesor Tremosa.

Què importen les xifres?

Avui, a El Pais, Almudena Grandes publica un article que titula "Experimento". Aquesta dona és escriptora, i, per variar, està dins del grup d'intel·lectuals pseudoprogres que surten al carrer disparats quan alguna imatge de les notícies els remou una mica l'estòmag després dels grans àpats que es cruspeixen. És molt corrent que gent que no té ni idea de com funcionen el sistema financer americà afirmi que la culpa de la crisi és de la desregulació del sector. Com el politòleg Josep Maria Colomer, que després de passar-se mig programa de l'Àgora acusant les polítiques neoliberals de Bush de tots els mals no va poder respondre a la simple pregunta "quines regulacions ha eliminat Bush que han provocat la crisi?" que li va formular el gran professor Sala-i-Martín. A l'article, Almudena Grandes afirma que la culpa de tot la té el capitalisme. Que aquest només serveix per fer-nos més pobres (clarament, si no compareu la situació espanyola actual a la de fa 30 anys!). Un podria tenir la gosaria de pensar que aquesta dona ha contrastat xifres, que ha treballat algunes dades per arribar a la seva conclusió. Òbviament, la resposta és no. I no només això: afirma de forma rotunda que, amb el pla de rescat econòmic nordamericà, es podrien repartir més de 100 milions de dòlars a cada habitant del planeta! La fórmula és senzilla: 700.000 milions de dólars dividit per una mica menys de 7.000 milions de persones. Upps, si només surten 100 dòlars... Dec tenir la calculadora averiada... Ah no, si l'he fet de cap. Però això no acaba aquí: la senyora de l'article està tan capficada en que això és així (en que la seva idea preconcebuda és real, encara que la realitat la contradigui) que falla també la comprovació! Multiplica els més de 100 milions de dòlars per quasi 7.000 milions de persones, i li surt 700.000 milions! Visca! I per acabar, extreu dels seus resultats equivocats unes "sombrías conclusiones". El més divertit, però serà que quan algú li digui que ha fet malament la divisió, estic segur que la seva resposta serà "d'acord, però això no canvia les meves conclusions". Vet aquí la diferència entre gent amb "esperit científic", que contrasta els seus pensaments amb la realitat, i altres xarlatans, que només saben repetir una i altra vegada les mateixes consignes sense saber realment de què parlen.

Oh grans intel·lectuals il·luminats

Què orgullós estic dels nostres intel·lectuals i artistes. Ells, tan savis com són, il·luminen a la societat i ens expliquen a qui hem de recolzar, a qui hem de donar l'esquena i contra qui hem de protestar. Què fariem sense ells? Aquest diumenge han convocat una manifestació per protestar contra la matança de palestins a Gaza. És un xic curiós que no sortissin amb tanta força quan Hamàs matava membres, també palestins, de la OLP. Però ells són els superiors, jo sóc un simple ignorant. Si no van dir res, ha de ser perquè els del partit d'Abbas eren dolents i ho mereixien. Tampoc culpen als membres de Hamàs de la matança de civils en la invesió de l'exèrcit israelià. No dic que els nostres artistes i intel·lectuals s'equivoquin; no gosaria! Deu ser, evidentment, que Hamàs té tot el dret d'utilitzar civils com a escuts humans, amagant-s'hi darrere quan mata a objectius civils d'Israel. Si és que, a més a més, els cohets llançats per Hamàs cap al pais veí, i les morts que han causat, no són més que un simple pretext per Israel: no hi ha res reprobable en aquestes morts. Gràcies, une vegada més, als intel·lectuals i artistes espanyols per explicar-nos a la resta de mortals qui són els bons i qui els dolents; seguirem pagant, gustosos, tots els cànons i les subvencions que ens demaneu... ¡faltaria més!

Raons per marxar

Avui trobem a l'estat espanyol una bona raó per a la independència: s'asseuen a la banqueta dels acusats tres dirigents polítics, el lehendakari Ibarretxe, Patxi López, Rodolfo Ares, per haver parlat amb el dirigent de la il·legalitzada Arnaldo Otegi (aquest també està entre els acusats). Simplement per haver-s'hi reunit. És altament improbable que els declarin culpable: dit d'una altra manera, és difícil que es consideri que dialogar amb el dirigent d'un partit il·legalitzat vulnera la llei de partits. No obstant això, és patètic que la justícia hagi acceptat a tràmit l'acusació particular del Foro Ermua i que el fet de parlar amb un altre dirigent tingui alguna possibilitat de ser punible. Quan marxem d'aquí?

De víctimes i culpables

La campanya informativa que estem vivint a Espanya per a presentar Israel com a únic culpable està arribant a dimensions preocupants. Sembla que els de Hamas siguin sants. Els mateixos que van reventar l'últim gran intent d'acord entre ambdós pobles a base d'atemptats suicides. Els mateixos que s'amaguen darrera la població civil per atacar a l'exèrcit d'Israel. Alguns, com El Intermedio d'ahir, opinen que això és mentira dient més o menys que "la teoria que ens volen fer creure de que Hamas utilitza la població com a escut humà cau pel seu propi pes amb notícies com la de que Israel ha matat a 40 persones que es trobaven a una escola de la ONU". Cap menció, per variar, dels testimonis palestins que afirmen que es van llançar primer atacs des de la mateixa escola. Per què s'amaguen aquests fets? La palma se l'endú el Público, que quan va començar afirmava que "no seremos neutrales, pero sí honestos" i ara es dedica a amagar fets. Quina gran definició d'honestitat! No obstant, quelcom està canviant. Sembla que aquesta vegada no es poden controlar tots els mitjans d'informació. Potser és internet. Potser és que estem farts de que ens arribin informacions manipulades. Però el cert és que, tot i ser delicadament amagat dels grans titulars, la gent comença a entendre que aquí no hi ha més víctimes que la població civil. I que Hamas també se n'aprofita. Com a mostra, el resultat de l'enquesta de La Vanguardia sobre si es justifica la invasió de Gaza i un parell de cartes dels lectors (aquí i aquí). Jo no puc anar tan lluny com per justificar una matança de civils per acabar amb algun terrorista, però em tranquilitza veure que hi ha bastanta gent que opina en contra de la línia que marquen els grans mitjans de comunicació espanyols.

Què és la demagògia?

A Libertad Digital TV fan un programa anomenat "La tertulia de los catedráticos". La idea és que els espectadors proposen un tema, un concepte, i els catedràtics parlen sobre això. Tocava el tema de la demagògia. I Agapito Maestre (als 2 minuts 25 segons de vídeo), un d'ells, no va poder donar un exemple més clar... en intentar explicar què és la demagògia va caure en una demagògia brutal: "hay gente que firma el manifiesto en favor del castellano y, a su vez, piden que negociemos con los nacionalistas que niegan en castellano, eso sería otro ejemplo de demagogia". Firmar un manifest a favor del castellà vol dir que no es pot arribar a acords amb nacionalistes? Queda clar que ser catedràtic, almenys a Espanya, no és garantia de res. Per si ens quedava algun dubte, aquest intent de filòsof la torna a deixar anar, aquesta vegada posant a la mateixa altura grups que, vaja, llegeixin vostés mateixos: "veo que hay mucha gente que dice 'negocien ustedes con los terroristas', 'negocien custedes con los nacionalistas', y también han firmado el manifiesto". Gran exercici intel·lectual col·locar el fet de negociar amb terroristes i amb nacionalistes a la mateixa alçada. Quan podrem tenir un diari verdaderament liberal? Un que no digui que no es pot ser liberal i nacionalista i després clami per què "España se rompe"?

Distorsions sobre el conflicte

No cal afegir res més a la notícia de El Público: Israel mata a un dirigent de Hamas. Especialment gustosa és la part on, sense pudor, s'afirma que "los militares... ayer decidieron poner fin a su vida aun a sabiendas de que la residencia de Rayan se encontraba ocupada por otros muchos civiles". Es repeteix diverses vegades a la notícia com Israel va matar als seus quatre fills menors d'edat. Si ens mirem un diari una mica més seriós (l'article va aparèixer a La Vanguardia), ens n'adonem que "Los vecinos del jefe de la fuerza ejecutiva de Hamas, el jeque Nizar Rayan, que perdió la vida el jueves en un bombardeo israelí junto a sus cuatro mujeres y nueve hijos, fueron advertidos de antemano sobre el ataque. Algunos se fueron de inmediato, pero otros aceptaron la petición de Rayan y subieron al tejado de la casa. Un helicóptero lanzó un misil de advertencia contra una pared de la casa. Cuando todos huyeron, lanzaron una bomba de una tonelada que mató a la familia de Rayan". No en sortia res a l'anterior notícia. Què extrany, veritat? Ara, de nou: qui va matar als fills?

El mite del Che

Hauria d'estar estudiant, però la veritat és que amb això dels 50 anys de revolució s'ha escrit molt i no ho he pogut resistir. El típic article que s'escriu es titula més o menys així: "Che Guevara: ¿mito o asesino?". És un exemple de la dèria que tenim les persones en simplificar les coses. O era un sant, o era un dimoni. O el posem a un grup o a un altre. Sembla que la veritat no sigui tan important: el que necessitem és classificar-lo. Ernesto Che Guevara va ser un assessí. Ell lluitava pel que creia que eren injustícies. El motiu va quedar a la seva ment. Però els fets són que, quan podia "relaxar-se" i quedar-se a Cuba fent companyia als Castro, va decidir seguir lluitant a altres llocs. Això podria indicar que realment volia acabar amb les injustícies. També indica cert gust per la lluita armada. I en aquesta lluita contra la tirania, ell mateix es va convertir en tirà. Els homosexuals no li agradaven: els feia presoners. Va executar, tant a través d'ordres com amb les seves pròpies mans, a desenes de persones. Alguns menors d'edat també. En la seva ment, ell lluitava per un bé superior: què importen unes quantes vides? I no estem parlant de baixes en combat: estem parlant d'execucions de presoners.
Pel que sembla, dels testimonis que hi ha, això va ser així. Si algú l'admira i el veu com un mite, perfecte. No seré jo qui el jutgi. Ara bé, que l'admiri sabent la veritat. La gent escull ser ignorant. Si jo em compro una samarreta on surt la cara d'algú, m'informo bé de la seva vida. Si la gent compra samarretes d'un "assessí idealista" hauria de saber que ho és. Malauradament, normalment no ho sap. I no només això: si els ho expliques, et contesten amb una paraula: feixista!

50 anys de misèria

El 2009 es compleixen 50 anys de l'arribada al poder de Fidel Castro. No hi ha cap motiu d'alegria. Tret del precari estat de salut del líder, res fa pensar que els seus governants vulguin canviar res. Castro ha empresonat periodistes per opinar contra el règim. Ha realitzat més de 8.000 execucions, segons l'"Archivo Cubano". Tan sols el 2% de persones tenen accés a internet. I pobre de tu que t'atrapin amb un llibre tan marcadament proEEUU com 1984, de George Orwell. Ara bé, des d'aquí tot es veu bonic. Amb Cuba passa quelcom extrany. Si ve alguns "intel·lectuals" callen sobre diverses injustícies que no tinguin a EEUU com a protagonista (per exemple, Txetxenia), en el cas Cubà expressen, fins i tot, admiració! "La revolución ha conseguido implantar sistemas de salud y educación, universales y gratuitos, sin igual en la región" deia la diputada socialista Elena Valenciano (ull! que consti que no l'he posada com a exemple d'intel·lectual!), per després parlar de les coses negatives: "es urgente que sus dirigentes impulsen los cambios que sitúen a Cuba en el siglo XXI y respondan así a las necesidades del pueblo en el terreno de los derechos y de las libertades"... això és la part negativa? Res sobre les execucions? Res sobre els presos polítics? Res de res? Com sempre, a l'hora de criticar el règim cubà, quant més suau millor. D'altres, en parlar de Cuba, culpen directament EEUU. Pel tema de l'embargament, s'entén. Si bé és cert que cal acabar amb aquesta política, també ho és que té més forats que un colador. No busquem culpables quan els autèntics estan davant. I no, tampoc va ser el problema que el Che morís. Si hagués estat viu a Cuba, no crec que les coses haguessin estat diferents. Quan la gent posa una idea per sobre de la gent, queda incapacitada per governar. I el Che ja ho va fer durant la guerra: aquell home, amb rostre tan semblant a Jesús, no es dedicava precisament a perdonar. Més aviat va dur a terme un bon grapat d'execucions, també d'algun menor d'edat. Així que està molt bé dur-lo a la samarreta: ara bé, que ningú s'exclami si jo en duc una d'Augusto Pinochet.
Cal acabar amb això. No només ho de Cuba, sino també aquesta fascinació malaltissa per qualsevol "revolucionari", encara que mati i mati i mati, que tenim els europeus. Els mateixos que, cada cop que parlen, mostren la seva superioritat moral als americans (pena de mort? quina salvatjada!), condenen amb moltes menys fortes que s'executi a algú per robar una barca i intentar fugi de l'illa. Bravo. Així anem.