Menys sovint

Últimament la meva adicció a la política està pels núvols, i per aquest motiu he decidit prendre-m'ho més tranquilament. A partir d'ara, i almenys mentre duri el master, escriuré tan sols una vegada al mes, intentant que siguin articles més complets dels que faig habitualment. La situació actual, on es posa de manifest el poc nivell polític de l'estat, fa que estigui permanentment mirant que diuen els uns i els altres... i això no pot ser. Així doncs, em despedeixo... fins d'aquí a 30 dies!

Goodbye, Mr. Bush

Adéu, president Bush. No has estat un gran president, és veritat, però tampoc el pitjor de la història. Se t'ha acusat de moltes coses. Per exemple, se t'acusa de la crisi financera internacional que vivim actualment. Es diu que és culpa teva perquè vas desregular els bancs en excés. Els que defensen això, però, no saben que la gran llei desreguladora, la Gramm-Leach-Bliley Act, es va aprovar el 1999, amb els vots, entre d'altres, de la demòcrata Nancy Pelosi. Tu, si alguna cosa has fet, ha estat posar més regulació, i en tot cas van ser congressistes del teu partit qui, fa 5 anys, alertaven sobra l'excés en la concesió de crèdit... mentre els demòcrates deien que aquí no passava res. Alguns et volen jutjar per crims contra la humanitat. I és que la guerra d'Irak va ser un gran error, ja que ha quedat palès que no era cap amenaça immediata. Ara bé, aquests que, majoritàriament des d'Europa, volen donar-vos lliçons morals, després no diuen res sobre agressions de Rússia a Georgia o sobre dictadures que duren mig segle com a Cuba. Quan, des d'Europa, s'acusi a la societat americana de doble moral, riu-te'n. Riu-te'n perquè no es pot ser més hipòcrita. Aquí tenim la vergonya de tenir manifestacions on es criden visques a Hamàs. Sí, aquells que volen la destrucció d'Israel i que fan el possible per aconseguir-ho, fins i tot sacrificant a la pròpia població civil. Tampoc se'ls demana, a ells, ser jutjats per crims contra la humanitat. Té de felicitar, per cert, pels grans reflexos que vas tenir esquivant les sabates que et va tirar aquell periodista. Has de reconèixer que era quelcom que podia passar, tot i que no per això no cal condemnar l'atac. Crec que a Europa els ha fet gràcia perquè no et va donar. Si t'hagués donat, ho podrien defensar com fins ara? És correcte llençar una sabata, o donar un cop de puny (és similar) com a protesta? Això sí, si el rei li diu a un governant "¡por qué no te callas!" està insultant la democràcia i bla bla bla. Sí, George, es torna a demostrar la doble moral europea. I per acabar el teu mandat, com a societat heu demostrat que les velles històries de racisme són aigua passada. Vosaltres, a qui els medis europeus us mostren com una societat bastant recista, escolliu un president negre. I tapeu la boca a tothom. Us envejo. Aquí, al vell continent, tothom s'omple la boca però ningú mou un dit. Per això, 43, descansa ara que pots i desitjem que el nou president ho faci millor que tu. Adéu, George, i sort, Obama.

Sobre la baixa per maternitat

Després del cas Chacón, fa poc hem sabut que la ministra de justícia francesa, Dachida Dati (la que té un fill de no se sap qui), ha tornat al treball només 5 dies després de donar a llum. No cal dir que una part de la societat s'ha esgarrifat davant tal gosaria. Desconec si ella se sentia amb forces físicament per a tornar: si així era, no veig quin és el problema. Els ministres homes tenen un fill i ningú s'entera perquè falten potser un dia a la feina. Les dones poden gaudir de 16 setmanes de baixa per maternitat, però també poden escollir no fer-ho. Sembla que una part de la població no entén que això és igualtat. Poder decidir per elles mateixes és el que abans no tenien i ara sí. Clar que es parla de "pressions" per a que torni, comparant-la amb la situació d'altes directives que tampoc gasten tot el permís de baixa. I la meva pregunta és: algú ha mirat si els alts directius gasten o no el seu permís de paternitat? Perquè si estàs a un lloc de molta responsabilitat (cosa que has escollit tu voluntàriament), el món no para perquè tu hagis tingut un fill. Un no pot pensar, sigui home o dona, que estant 16 setmanes de baixa no tindrà cap efecte. Collons, que són 4 mesos! Però no, el que semblen demanar alguns "progres" és un status especial per a la dona, que li permeti fer allò que l'home no pot fer. Si obliguéssim a les empreses i al mercat a que fessin el possible perquè la dona pogués gaudir de tota la baixa per maternitat, el resultat seria genial: les dones podrien disfrutar del seu fill a l'hora que mantenen el seu lloc de treball intacte... doncs no. No es contractarien més dones i punt. Tan difícil és d'entendre que l'alliberació de la dona significa que tingui llibertat per escollir? Tan difícil és d'entendre que NO significa que hagi de viure com una part del moviment feminista vol que visqui?

Ministres sociates

La Vanguardia publica avui una entrevista al ministre de sanitat Bernat Soria. Al titular ja mostra per on va la cosa: "el copago dañaría a los desfavorecidos". Quan li pregunten sobre com estimular un ús responsable del sistema sanitari, la resposta és fulminant: "es preciso incrementar la responsabilidad del ciudadano"... i ja està. El ministre esperava que no li preguntessin més sobre el tema, però l'entrevistador ha insistit. Finalment, la resposta ha estat la típica de la progressia espanyola: "con educación y promoción de la salud". Dit d'una altra forma, fent més i més i més campanyes publicitaries per concienciar a la gent. És curiós com aquest govern sociata defuig qualsevol mesura efectiva per perdre's en retòrica una i altra vegada. Aquest ministre també es troba totalment en contra de pagar un euro per a cada visita. No dóna cap raó, evidentment, però està en contra. Està en contra de qualsevol mesura que pugui mostrar resultats immediats, i prefereix de parlar sobre "educació" i totes aquestes coses l'impacte de les quals és complicadíssim d'evaluar. Així està el pati.
El pitjor de tot és que no és l'únic. Tenim una ministra de foment desastrossa i que a més s'hi recrea. Un ministre d'economia al que li fa mandra fer uns nous pressupostos quan els que encara s'han d'aprovar estan desfassadíssims. Un ministre de treball que menteix de forma descarada sobre l'atur i encara ara es mostra convençut de que no arribarem als 4 milions. Una ministra de defensa que es va passar les eleccions avisant del desastre que tindriem a Catalunya si guanyava el PP i que quan ha d'intercedir pels interesos catalans es col·loca al costat del PSOE. Una ministra de vivenda que a l'única cosa que es dedica és a dir que els preus ja no baixaran més i que cal comprar ara. Una ministra d'igualtat que... bé, que no fa res. Una vicepresidenta que tampoc se la veu gaire. El ministre Sebastian està obsessionat en regular la temperatura de tot arreu, i en això basa tota la seva acció. I del president millor no en parlem. És la mostra clara de com governa el PSOE: s'intenta tapar la ignorància i la inutilitat dels dirigents a base d'una retòrica buida i d'atacar els rivals permanentment. Rivals que van més enllà del partit a l'oposició. Aquests sociates, que demanen que es depurin responsabilitats per la crisi financera, s'ho haurien d'aplicar ells mateixos. La responsabilitat és la base de qualsevol sistema liberal: ser lliure vol dir assumir les conseqüències dels teus actes, siguin bones o dolentes. Els ministres fan aigües per tot arreu, així que els correspon assumir responsabilitats i anar-se'n. Però no ho fan. Perquè apliquen al peu de la lletra l'eslògan de Montilla, però a l'inrevés: Paraules, no fets.

Una mica d'optimisme

Ahir a la tarda, juntament amb quatre estudiants catalans més de la LSE, vaig tenir el plaer de conversar uns moments amb el Conseller d'Economia, Antoni Castells. L'experiència va ser molt satisfactoria. Entre d'altres coses, va negar que la desafecció dels ciutadants vers la política vingui perquè els polítics no s'expliquen bé (l'autocrítica que més es fa): no és que no s'expliquin bé, sino que no fan el que han de fer prou bé. No va acabar aquí. Una frase molt significativa: "fa cinc anys que estic al govern, i per tant fa 5 anys que em torno una mica més tonto cada dia". Explicava que durant la vida vas acumulant capital, en el seu cas com a acadèmic (tot i portar en la política des dels 17 anys), però que quan arrives a un càrrec de tal importància no tens temps ni per anar actualitzant aquest coneixement acumulat, i que per tant en vas perdent una mica cada dia. L'Antoni Castells sembla una bona persona, algú que mostra com és i el que pensa. De fet, es queixava de que la política en el nostre pais a vegades això no ho permet, que està mal vist. No obstant això, crec que era molt franc amb nosaltres en tot el que deia. Va allargar més del previst la seva (curta) reunió amb nosaltres, tot i la insistència de la seva ajudant. I ens va deixar un missatge d'optimisme: un de nosaltres li va dir que és una mica decepcionant que un polític opini malament del joc de la política, però ell va contestar que no, que això és positiu, que significa que hi ha gent allà dins que sap que les coses no s'estan fent bé. Em quedo, doncs, amb aquest missatge d'optimisme, tan necessari crec jo en un moment com aquest.

Noto aire liberal a la política catalana?

Semblava que no es podia canviar res. Estàvem dins d'un forat negre, incapaços de sortir-ne. El conseller de l'interior va a una manifestació de suport (indirecte) a Hamàs i s'excusa dient que "altres ministres ja havien anat a manifestacions antiterroristes" (Saura dixit, en una nova mostra - i ja en van masses - de la ignorància i el sectarisme d'aquest "senyor"). El conseller Nadal opina que caldria que la velocitat variable també s'apliqués cap a dalt i, de nou, els comunistes d'ICV se li tiren al coll. Quan semblava que en això s'havia convertit la política al nostra pais, arriba una petita esperança: Mas nombra Ramon Tremosa, professor d'Economia de la UB, candidat de CIU a les eleccions europees. Si un es passeja per la seva web, i es mira els articles a diferents diaris, troba que se surt de la línia típica de culpar de la crisi a la desregulació. I, el que per mi és més important, adverteix de forma notable dels riscos de caure en l'intervensionisme. Cal mencionar, també, les ressenyes que hi ha sobre Von Mises i Hayek, dos dels liberals més importants del segle XX. Ja sé que la meva alegria pot ser excessiva. Ja sé que només són unes eleccions al parlament europeu. Però és un avenç, encara que sigui petit. Si no veig un canvi de discurs del candidat, tornaré a votar a un partit després de 4 anys fent-ho en blanc. No ens decepcioni, profesor Tremosa.

Què importen les xifres?

Avui, a El Pais, Almudena Grandes publica un article que titula "Experimento". Aquesta dona és escriptora, i, per variar, està dins del grup d'intel·lectuals pseudoprogres que surten al carrer disparats quan alguna imatge de les notícies els remou una mica l'estòmag després dels grans àpats que es cruspeixen. És molt corrent que gent que no té ni idea de com funcionen el sistema financer americà afirmi que la culpa de la crisi és de la desregulació del sector. Com el politòleg Josep Maria Colomer, que després de passar-se mig programa de l'Àgora acusant les polítiques neoliberals de Bush de tots els mals no va poder respondre a la simple pregunta "quines regulacions ha eliminat Bush que han provocat la crisi?" que li va formular el gran professor Sala-i-Martín. A l'article, Almudena Grandes afirma que la culpa de tot la té el capitalisme. Que aquest només serveix per fer-nos més pobres (clarament, si no compareu la situació espanyola actual a la de fa 30 anys!). Un podria tenir la gosaria de pensar que aquesta dona ha contrastat xifres, que ha treballat algunes dades per arribar a la seva conclusió. Òbviament, la resposta és no. I no només això: afirma de forma rotunda que, amb el pla de rescat econòmic nordamericà, es podrien repartir més de 100 milions de dòlars a cada habitant del planeta! La fórmula és senzilla: 700.000 milions de dólars dividit per una mica menys de 7.000 milions de persones. Upps, si només surten 100 dòlars... Dec tenir la calculadora averiada... Ah no, si l'he fet de cap. Però això no acaba aquí: la senyora de l'article està tan capficada en que això és així (en que la seva idea preconcebuda és real, encara que la realitat la contradigui) que falla també la comprovació! Multiplica els més de 100 milions de dòlars per quasi 7.000 milions de persones, i li surt 700.000 milions! Visca! I per acabar, extreu dels seus resultats equivocats unes "sombrías conclusiones". El més divertit, però serà que quan algú li digui que ha fet malament la divisió, estic segur que la seva resposta serà "d'acord, però això no canvia les meves conclusions". Vet aquí la diferència entre gent amb "esperit científic", que contrasta els seus pensaments amb la realitat, i altres xarlatans, que només saben repetir una i altra vegada les mateixes consignes sense saber realment de què parlen.

Oh grans intel·lectuals il·luminats

Què orgullós estic dels nostres intel·lectuals i artistes. Ells, tan savis com són, il·luminen a la societat i ens expliquen a qui hem de recolzar, a qui hem de donar l'esquena i contra qui hem de protestar. Què fariem sense ells? Aquest diumenge han convocat una manifestació per protestar contra la matança de palestins a Gaza. És un xic curiós que no sortissin amb tanta força quan Hamàs matava membres, també palestins, de la OLP. Però ells són els superiors, jo sóc un simple ignorant. Si no van dir res, ha de ser perquè els del partit d'Abbas eren dolents i ho mereixien. Tampoc culpen als membres de Hamàs de la matança de civils en la invesió de l'exèrcit israelià. No dic que els nostres artistes i intel·lectuals s'equivoquin; no gosaria! Deu ser, evidentment, que Hamàs té tot el dret d'utilitzar civils com a escuts humans, amagant-s'hi darrere quan mata a objectius civils d'Israel. Si és que, a més a més, els cohets llançats per Hamàs cap al pais veí, i les morts que han causat, no són més que un simple pretext per Israel: no hi ha res reprobable en aquestes morts. Gràcies, une vegada més, als intel·lectuals i artistes espanyols per explicar-nos a la resta de mortals qui són els bons i qui els dolents; seguirem pagant, gustosos, tots els cànons i les subvencions que ens demaneu... ¡faltaria més!

Raons per marxar

Avui trobem a l'estat espanyol una bona raó per a la independència: s'asseuen a la banqueta dels acusats tres dirigents polítics, el lehendakari Ibarretxe, Patxi López, Rodolfo Ares, per haver parlat amb el dirigent de la il·legalitzada Arnaldo Otegi (aquest també està entre els acusats). Simplement per haver-s'hi reunit. És altament improbable que els declarin culpable: dit d'una altra manera, és difícil que es consideri que dialogar amb el dirigent d'un partit il·legalitzat vulnera la llei de partits. No obstant això, és patètic que la justícia hagi acceptat a tràmit l'acusació particular del Foro Ermua i que el fet de parlar amb un altre dirigent tingui alguna possibilitat de ser punible. Quan marxem d'aquí?

De víctimes i culpables

La campanya informativa que estem vivint a Espanya per a presentar Israel com a únic culpable està arribant a dimensions preocupants. Sembla que els de Hamas siguin sants. Els mateixos que van reventar l'últim gran intent d'acord entre ambdós pobles a base d'atemptats suicides. Els mateixos que s'amaguen darrera la població civil per atacar a l'exèrcit d'Israel. Alguns, com El Intermedio d'ahir, opinen que això és mentira dient més o menys que "la teoria que ens volen fer creure de que Hamas utilitza la població com a escut humà cau pel seu propi pes amb notícies com la de que Israel ha matat a 40 persones que es trobaven a una escola de la ONU". Cap menció, per variar, dels testimonis palestins que afirmen que es van llançar primer atacs des de la mateixa escola. Per què s'amaguen aquests fets? La palma se l'endú el Público, que quan va començar afirmava que "no seremos neutrales, pero sí honestos" i ara es dedica a amagar fets. Quina gran definició d'honestitat! No obstant, quelcom està canviant. Sembla que aquesta vegada no es poden controlar tots els mitjans d'informació. Potser és internet. Potser és que estem farts de que ens arribin informacions manipulades. Però el cert és que, tot i ser delicadament amagat dels grans titulars, la gent comença a entendre que aquí no hi ha més víctimes que la població civil. I que Hamas també se n'aprofita. Com a mostra, el resultat de l'enquesta de La Vanguardia sobre si es justifica la invasió de Gaza i un parell de cartes dels lectors (aquí i aquí). Jo no puc anar tan lluny com per justificar una matança de civils per acabar amb algun terrorista, però em tranquilitza veure que hi ha bastanta gent que opina en contra de la línia que marquen els grans mitjans de comunicació espanyols.

Què és la demagògia?

A Libertad Digital TV fan un programa anomenat "La tertulia de los catedráticos". La idea és que els espectadors proposen un tema, un concepte, i els catedràtics parlen sobre això. Tocava el tema de la demagògia. I Agapito Maestre (als 2 minuts 25 segons de vídeo), un d'ells, no va poder donar un exemple més clar... en intentar explicar què és la demagògia va caure en una demagògia brutal: "hay gente que firma el manifiesto en favor del castellano y, a su vez, piden que negociemos con los nacionalistas que niegan en castellano, eso sería otro ejemplo de demagogia". Firmar un manifest a favor del castellà vol dir que no es pot arribar a acords amb nacionalistes? Queda clar que ser catedràtic, almenys a Espanya, no és garantia de res. Per si ens quedava algun dubte, aquest intent de filòsof la torna a deixar anar, aquesta vegada posant a la mateixa altura grups que, vaja, llegeixin vostés mateixos: "veo que hay mucha gente que dice 'negocien ustedes con los terroristas', 'negocien custedes con los nacionalistas', y también han firmado el manifiesto". Gran exercici intel·lectual col·locar el fet de negociar amb terroristes i amb nacionalistes a la mateixa alçada. Quan podrem tenir un diari verdaderament liberal? Un que no digui que no es pot ser liberal i nacionalista i després clami per què "España se rompe"?

Distorsions sobre el conflicte

No cal afegir res més a la notícia de El Público: Israel mata a un dirigent de Hamas. Especialment gustosa és la part on, sense pudor, s'afirma que "los militares... ayer decidieron poner fin a su vida aun a sabiendas de que la residencia de Rayan se encontraba ocupada por otros muchos civiles". Es repeteix diverses vegades a la notícia com Israel va matar als seus quatre fills menors d'edat. Si ens mirem un diari una mica més seriós (l'article va aparèixer a La Vanguardia), ens n'adonem que "Los vecinos del jefe de la fuerza ejecutiva de Hamas, el jeque Nizar Rayan, que perdió la vida el jueves en un bombardeo israelí junto a sus cuatro mujeres y nueve hijos, fueron advertidos de antemano sobre el ataque. Algunos se fueron de inmediato, pero otros aceptaron la petición de Rayan y subieron al tejado de la casa. Un helicóptero lanzó un misil de advertencia contra una pared de la casa. Cuando todos huyeron, lanzaron una bomba de una tonelada que mató a la familia de Rayan". No en sortia res a l'anterior notícia. Què extrany, veritat? Ara, de nou: qui va matar als fills?

El mite del Che

Hauria d'estar estudiant, però la veritat és que amb això dels 50 anys de revolució s'ha escrit molt i no ho he pogut resistir. El típic article que s'escriu es titula més o menys així: "Che Guevara: ¿mito o asesino?". És un exemple de la dèria que tenim les persones en simplificar les coses. O era un sant, o era un dimoni. O el posem a un grup o a un altre. Sembla que la veritat no sigui tan important: el que necessitem és classificar-lo. Ernesto Che Guevara va ser un assessí. Ell lluitava pel que creia que eren injustícies. El motiu va quedar a la seva ment. Però els fets són que, quan podia "relaxar-se" i quedar-se a Cuba fent companyia als Castro, va decidir seguir lluitant a altres llocs. Això podria indicar que realment volia acabar amb les injustícies. També indica cert gust per la lluita armada. I en aquesta lluita contra la tirania, ell mateix es va convertir en tirà. Els homosexuals no li agradaven: els feia presoners. Va executar, tant a través d'ordres com amb les seves pròpies mans, a desenes de persones. Alguns menors d'edat també. En la seva ment, ell lluitava per un bé superior: què importen unes quantes vides? I no estem parlant de baixes en combat: estem parlant d'execucions de presoners.
Pel que sembla, dels testimonis que hi ha, això va ser així. Si algú l'admira i el veu com un mite, perfecte. No seré jo qui el jutgi. Ara bé, que l'admiri sabent la veritat. La gent escull ser ignorant. Si jo em compro una samarreta on surt la cara d'algú, m'informo bé de la seva vida. Si la gent compra samarretes d'un "assessí idealista" hauria de saber que ho és. Malauradament, normalment no ho sap. I no només això: si els ho expliques, et contesten amb una paraula: feixista!

50 anys de misèria

El 2009 es compleixen 50 anys de l'arribada al poder de Fidel Castro. No hi ha cap motiu d'alegria. Tret del precari estat de salut del líder, res fa pensar que els seus governants vulguin canviar res. Castro ha empresonat periodistes per opinar contra el règim. Ha realitzat més de 8.000 execucions, segons l'"Archivo Cubano". Tan sols el 2% de persones tenen accés a internet. I pobre de tu que t'atrapin amb un llibre tan marcadament proEEUU com 1984, de George Orwell. Ara bé, des d'aquí tot es veu bonic. Amb Cuba passa quelcom extrany. Si ve alguns "intel·lectuals" callen sobre diverses injustícies que no tinguin a EEUU com a protagonista (per exemple, Txetxenia), en el cas Cubà expressen, fins i tot, admiració! "La revolución ha conseguido implantar sistemas de salud y educación, universales y gratuitos, sin igual en la región" deia la diputada socialista Elena Valenciano (ull! que consti que no l'he posada com a exemple d'intel·lectual!), per després parlar de les coses negatives: "es urgente que sus dirigentes impulsen los cambios que sitúen a Cuba en el siglo XXI y respondan así a las necesidades del pueblo en el terreno de los derechos y de las libertades"... això és la part negativa? Res sobre les execucions? Res sobre els presos polítics? Res de res? Com sempre, a l'hora de criticar el règim cubà, quant més suau millor. D'altres, en parlar de Cuba, culpen directament EEUU. Pel tema de l'embargament, s'entén. Si bé és cert que cal acabar amb aquesta política, també ho és que té més forats que un colador. No busquem culpables quan els autèntics estan davant. I no, tampoc va ser el problema que el Che morís. Si hagués estat viu a Cuba, no crec que les coses haguessin estat diferents. Quan la gent posa una idea per sobre de la gent, queda incapacitada per governar. I el Che ja ho va fer durant la guerra: aquell home, amb rostre tan semblant a Jesús, no es dedicava precisament a perdonar. Més aviat va dur a terme un bon grapat d'execucions, també d'algun menor d'edat. Així que està molt bé dur-lo a la samarreta: ara bé, que ningú s'exclami si jo en duc una d'Augusto Pinochet.
Cal acabar amb això. No només ho de Cuba, sino també aquesta fascinació malaltissa per qualsevol "revolucionari", encara que mati i mati i mati, que tenim els europeus. Els mateixos que, cada cop que parlen, mostren la seva superioritat moral als americans (pena de mort? quina salvatjada!), condenen amb moltes menys fortes que s'executi a algú per robar una barca i intentar fugi de l'illa. Bravo. Així anem.