Garzón emprenya la Fiscalia Anticorrupció

Bona explicació del que està passant amb la investigació del cas de corrupció i a què juga Garzón avui a El Mundo. Trobo curiós que algunes persones amb les que he parlat tracten d'exculpar el jutge en aquesta patranya de cas. Ex número 2 del PSOE a les llistes de Madrid fa uns quants anys, fins i tot el Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg va dictar una sentència l'any 2004 sobre unes pràctiques poc riguroses del jutge en qüestió en segons quins casos. I tot i això, aquest home segueix exercint com si res. Sí, molt bé, va anar a per l'assassí Pinochet; i què? Amb una bona acció tens carta blanca la resta de la teva vida? Doncs jo ahir vaig ajudar a una velleta a creuar el carrer...

Politització de la justícia i algunes reflexions

He estat repassant els meus posts, i resulta que ja fa un temps que no critico al PP. Com que vivim en una societat d'etiquetes (si portes la contrària a un progre ets un "fatxa" o un pepero), atacaré un dels eixos fonamentals (i més contradictoris) dels populars, no sigui cas que m'encasillin. Bé, això és només una excusa, perquè em rellisca bastant si algú és tan curt que pensa que tothom qui no estigui d'acord amb ell és un feixista.
El PP es posa les mans al cap per tota la maquinària que han embestit contra ells. Crec que tenen tota la raó: les maniobres de fer anar a polítics o gent relacionada pels jutjats per després deixar-los lliures són del tot reprovables. Quan a més el que ho fa és un exdiputat del partit contrari que casualment es troba al govern, resulta indignant. I si hi sumem unes filtracions oportunes al diari més llegit i proper al PSOE, cal ser molt ingenu per no veure-hi la relació. No obstant, el PP no és qui per demanar la independència del Poder Judicial. Un dels eixos de la política del PP és il·legalitzar qualsevol partit que pugui estar relacionat amb l'esquerra aberzale. Per aquest motiu el congrés va fer una llei en aquesta direcció. Però resulta que qui decideix si il·legalitzar un partit o no és el propi govern. De fet, el mateix PP ha estat demanant que el govern del PSOE il·legalitzi ANV i el PCTV. Recapitulem: els mateixos que demanen independència del Poder Judicial, defensen que sigui el propi govern qui digui a quin partit il·legalitzar. Senyors del PP, em sap greu però això no s'aguanta per enlloc.

Vaclav Klaus

Vinga, vaig a aplaudir les declaracions d'un polític. Aquest polític és ni més ni menys que el president de la República Txeca, Vaclav Klaus. Amb un parell, s'ha anat al Parlament Europeu a criticar el pensament únic entre els estats membres i les institucions comunitàries de que cal avançar en la integració i que qui no pensi així és etiquetat com a enemic. Així ho explica LaVanguardia i així ElPeriódico. M'agrada no tant pel seu euroescepticisme com per dir coses bastant òbvies i que ningú s'atraveix a dir. El mateix Sarkozy, de la França que es considera tan europea, demanava que les plantes d'automòbils a l'extranger (a la República Txeca) tornessin a la pàtria francesa per a crear llocs de treball. Si això no és euroescepticisme... Klaus no és que no cregui en cap projecte europeu, sino simplement creu que hi ha altres formes de fer-ho i que se sorprèn que no es puguin debatre. El dogma és que estar a Europa és el millor que ens pot passar, que l'euro ens protegeix de tot i que si no el tinguéssim estaríem molt pitjor, i que cal seguir cedint sobirania per afrontar problemes que cada cop són més globals. Això hauria de ser una opinió, però no ho és: és un dogma.

Manipulacions

Aquest és el post número 100. No està malament. 100 posts en 9 mesos. Però anem per feina. Fa poc el meu bon amic Pau Pujolàs em va passar un link esfereïdor: un càrrec del PSC va ser arrestat per una presumpta col·laboració amb terroristes. El pitjor no va ser això, sino l'intent d'esborrar qualsevol rastre de la veritat: el ministeri de l'interior li va canviar els cognoms perquè no se'l reconegués, a la vegada que la web del PSC de Ciutat Vella n'esborrava qualsevol rastre. Per sort, el gran Google guarda pàgines a la seva memòria, de tal forma que es va poder recuperar la informació esborrada. Repeteixo: el punt clau no és que el detinguin com a sospitós, sino tota la manipulació posterior perquè no se sabés la veritat. Duta a terme, és clar, pel partit que ens governa a tot arreu (municipi-diputació-generalitat-estat). Un altre link, el documental "Palliwood" en castellà. Altra vegada aquest afany per a manipular la veritat. Aquest cop, però, amb conseqüències catastròfiques. Clar que no m'extranya, ja vam veure que la notícia de l'atac d'Israel a una escola de l'ONU (que va obrir portades i telenotícies) esdevenia falsa (amb la rectificació, quan n'hi havia, bastant discreta). L'objectiu dels periodistes ja no és observar què passa i transmetre-ho tan objectivament com poden. Ja no és l'honestitat. Com feia William Randolph Hearsh, el "protagonista" de Citizen Kane, de la realitat només n'extreuen imatges: la història ja la fabriquen ells.

Més de Venezuela

Em llevo avui, i el primer que he fet ha estat consultar el resultat del referèndum de Chavez. L'ha guanyat. Ja havia dit que no pararia de preguntar (ni de dilapidar diners públics) fins que no sortís el sí. Molt democràtic. Ara sortiran els esquerranosos dient que com que s'ha votat en referèndum, és democràtic. Llàstima que ja s'havia dit que no anteriorment... però això no els importa. La veritat no els importa. L'eurodiputat Luis Herrero, per dir "dictador" a Chavez, és fet fora del pais per la força. I el seu colega, Raul Romeva, decideix que Chavez "té dret a expulsar-lo, ja que el va insultar". Clar que no m'extranyen les seves declaracions: al cap i a la fi, tant el mandatari veneçolà com l'eurodiputat d'Iniciativa suspiren per un model d'estat feixista. Per què no haurien de coincidir? Ara bé, si algun membre d'Iniciativa fos expulsat d'EEUU pels adjectius, molt pitjors que "dictador", que han dedicat als americans, clamarien al cel perquè no es respecta la llibertat d'expressió. Per sort al món civilitzat es respecte una miqueta. I, mentre així sigui, podré seguir escribint aquí el que em doni la gana. Aquests escrits no tenen gaire qualitat, ni literària ni periodística. Però sí que tenen quelcom que manca a la premsa espanyola: sinceritat.

Amb l'Euro, tot millor?

Últimament, la postura dels defensors de l'euro s'ha vist reforçada. Els problemes de Gran Bretanya, on hi ha rumors sobre una voluntat d'entrada a la moneda única, es mostren com la prova palpable de la importància de compartir una modena forta com és l'euro. Més encara, un altre païs fora de l'euro, Islàndia, ha sofert una caiguda espectacular del valor de la seva moneda fent encara més cara la deuda exterior que té, deixant l'illa en suspensió de pagaments. Una de les frases més repetides avui en dia pels euròfils és la de "imagineu on estariem si no tinguéssim l'euro". No obstant, aquesta frase comet un error de base: suposa que, sense l'euro, haguéssim arribat al mateix punt just abans de la crisi. Em temo, però, que no és així. I no és així per una raó molt senzilla: la política monetària comú. La teoria de l'euro deia que, amb la moneda única, els cicles econòmic es sincronitzarien en tots els Estats membres, i que per tant una política monetària única no portaria problemes. Llàstima que, almenys de moment, això no ha estat així. Espanya, des del moment que vam tenir euros a les nostres mans, el 2002, ha estat creixent per sobre del 3% . No obstant, la desastrossa marxa de l'economia alemanya va fer que a finals de 2002 el Banc Central Europeu fixés el tipus d'interès oficial per sota del 3%... deixant-lo al 2% pràcticament des de 2003 fins a 2006. Per fer-se una idea, la inflació espanyola durant el mateix periode va ser, cada any, superior al 3%. Dit d'una altra forma, l'estalvi significava pèrdua de poder adquisitiu. En una fase alcista del cicle, amb altes expectatives, i amb un tipus d'interès real negatiu (o molt pròxim a zero), el consum resultava més barat que mai. He sentit a alguna gent dir que ara no té sentit estalviar: res més lluny de la realitat! Fins i tot si no tinguéssim en compte la incertesa sobre la situació futura, amb una inflació per sota de l'1% i uns tipus d'interès del 2% (o superiors en algunes Caixes d'Estalvi o en lletres del tresor), per fi tenim després d'uns quants anys tipus d'interès real (clarament) positius. Ergo, estalviar té molt de sentit. Però seguim on estavem. La política monetària única va centrar-se en reactivar Alemanya, fent que la resta encarés un preu del diner molt baix. Si haguéssim tingut una política monetària a Espanya, amb un Banc Central independent i amb l'objectiu d'inflació del 2% (el que tenia el BCE), l'orgia creditícia viscuda no hagués estat tal. Potser haguéssim tingut altres problemes, o potser no. Però és bastant segur afirmar que la política monetària duta a terme pel BCE ha participat de forma decisiva en la bombolla immobiliària/creditícia espanyola. Els tipus d'interès al 2% han recalentat l'economia. I això ara ho paguem. Aquests que culpen als bancs de la crisi (i també a l'"excessiva" flexibilitat laboral) semblen ignorar que la banca no presta per sota del tipus d'interès oficial (cosa que fa la política monetària útil). Sense la moneda única, no ens haguéssim anat tan lluny de les nostres possibilitats. Així doncs, no és veritat que la caiguda que estem patint hagués estat molt més forta sense l'euro... simplement perquè no hauriem arribat tan amunt!