El mite del desenvolupament econòmic

Com ja he dit alguna vegada per aquí, la branca més interessant de l'economia és el desenvolupament econòmic. I des de fa un temps, a la mínima oportunitat que tinc intento explicar per què les visions convencionals sobre com acabar amb la pobresa són equivocades. Aquestes visions convencionals, repetides una vegada rera l'altra per les ONGs, tenen a més a altres aliats: el dia 14 d'agost, La Contra entrevistava a Bernardo Kliksberg, economista que col·labora amb la ONU (entrevista).
La cosa comença malament. A la segona pregunta, ens diu que "cada ser humano que pasa hambre es una tragedia incomparable, así que los términos relativos no son relevantes. Lo que cuenta es el número de esas tragedias". Si, com diu, l'important són les persones, és extrany que no mencioni els cents de milions de persones que han sortit de la pobresa en els últims trenta anys, sobretot a l'Àsia Oriental. La pobresa, en termes absoluts, quasi no ha augmentat, i la població mundial sí que ho ha fet de forma considerable.
Pero sigamos. El més greu és la resposta a la tercera pregunta: "sólo con una cientonoveinteava parte de ese gasto acabaríamos con el hambre; con un 1% del PIB de los países ricos se podía dar sanidad a quienes no la tienen; y apenas con el 1% del patrimonio de las 200 mayores fortunas mundiales se les podría dar educación primaria". Això és mentida, tal qual. Fan un càlcul del que costaria els aliments o la sanitat per persona, el multipliquen pel número de persones, i ja està. Però això no vol dir que entregant aquesta quantitat als països s'acabi amb la gana, tot i que és el que deixa a entendre aquest economista. Garcia Montalvo i Marta Reynal, en un meravellós treball, mostren indicis de que l'ajuda externa està relacionada amb empitjoraments en les democràcies dels estats: l'ajuda externa és una forma de fer-se ric, i això pot crear incentius perversos que fagin que els governants es centrin en acaparar aquesta ajuda enlloc d'avançar en garanties democràtiques. I ara ve aquest senyor i ens diu que amb diners s'arregla tot? Va home va...
Però hi ha més: critica les mesures liberalitzadores fetes a instàncies del "Consens de Washington" (aquest terme el va inventar John Williamson per referir-se a les direccions en política econòmica que a EEUU veien com a encertades), diu que Stiglitz ha demostrat que els mercats per si sols hi ha moltes coses que no fan bé (curiós els economistes que parlen de "demostracions" quan, en realitat, és un treball on un model econòmic determinat implica que el mercat no pot fer certes coses... però el model pot ser massa simplificador com per dir que l'estudi DEMOSTRA que això és així a la realitat!), ... però a la pregunta de què podem fer per disminuir la pobresa, diu que es podria començar "logrando que los países ricos abran sus mercados a los productos de los países pobres". Això és una mesura fantàsticament capitalista i promercats!!!
Total, aquest tio o és molt llest i vol vendre una realitat tot i no mullar-se (en cap moment diu que la solució és donar més ajuda, però deixa entreveure que amb ajuda es podria solucionar), o és un que no pinta res i que se'l coneix per ser amic de Amartya Sen. Sigui com sigui, a mi no me l'ha colat.
Si algú vol llegir alguna cosa més potable, aquí hi ha una entrevista al nobel del 2007, Eric Maskin.