Jo vull ser progre... o no

He de confessar que no sóc progre. És greu, ho sé, però què hi farem. No em va veure el món en blanc i negre, on qui té més és dolent i qui té menys, bo. On ningú és responsable del que fa, sino que la culpa és de la “societat” o del “sistema”. Però ser progre està molt ben vist. A un progre li diuen que té inquietuts socials. Si tu ataques a EEUU pel seu capitalisme salvatge, culpes als bancs espanyols de que la gent estigui endeutada i acabes dient que es culpa d’Occident la pobresa d’Àfrica perquè no destina el 0,7, quedes la mar de bé. Ets molt bona persona. Et preocupes pels pobres americans, pels treballadors espanyols, pels nens africans que es moren de gana. El millor de tot, però, és que no cal fer altra cosa: amb dir-ho ja demostres la bondat que tens. A més: estàs dient imbècils als que no poden pagar la hipoteca i sent racista al pensar que els africans no saben treballar. I ets molt bona persona!! Jo vull ser progre…
Però no ho sóc. Crec que la gent que ha decidit viure per sobre de les seves possibilitats ha d’assumir la responsabilitat que li toca. Crec que no s’ha d’alimentar a Àfrica (tret d’emergències, és clar), sino “ajudar-la” a construir una democràcia on els drets bàsics, inclòs el de la propietat, es respectin. No entenc per què la sanitat i l’educació han de ser gratüites per tothom. Crec que EEUU és un pais fantàstic per viure, i que així ho demostra l’abundant migració de persones que hi van a guanyar-se la vida cada any. Més que a Europa, on a països tan “progres” com els nòrdics l’entrada d’immigrants està limitadíssima. Com va dir Lluis Foix, de La Vanguardia, amb quatre idees progres no s’arregla el món. I normalment això és el que ens ofereixen els progres: quatre idees. Res més. Ni estudis, ni projectes exitosos, res. Només paraules, paraules que poden esperançar a més d’un, però que perden el contacte amb la realitat. Ho sé, perquè jo he estat progre. Per sort, m’he decantat per la veritat. El pitjor mal que tenim a Espanya i Europa és la desresponsabilitat: no és culpa de la PAC que els productes agraris no puguin sortir d’Àfrica, no és culpa meva si ara no puc pagar la hipoteca, no és culpa meva si no sóc capaç de fer la feina per la que he estat contractat…
Al final, ser progre es resumeix en demanar mantenir el teu statu quo a tota costa, exigir a l’Estat que et serveixi, i reclamar-li la fi de la pobresa mundial… despreocupant-te completament de la realitat que t’envolta.