Atur, diners públics i més desastres

Aquesta setmana s'ha sabut que aviat arribarem a la tant temuda xifra de 4 milions d'aturats. Ja ningú amb dos dits de seny afirmava que no hi arribaríem, però com és costum des del govern anaven deixant frases sense sentit quan se'ls preguntava pel tema. Fa menys de 6 mesos el ministre de treball negava categòricament la possibilitat de tenir tants aturats. De fet, a finals d'octubre preveia la fi de la crisi en dos mesos. Una persona totalment negada pel càrrec, vaja, que no se sap per què no ha estat relevada a l'última crisi de govern. Culpa a l'oposició de "tenir pressa per arribar als 4 milions". Ara diu que crearà un altre subsidi que permeti seguir cobrant fins i tot quan l'atur s'acabi. Tan ell com la ministra d'economia, Elena Salgado, veuen la ràpida destrucció de llocs de treball com la mostra de que l'acomiadament és barat i que el mercat de treball és flexible. Fa una setmana, Zapatero va compareixer al Congrés per explicar els canvis de govern; la seva intervenció es va basar en desqualificar Rajoy dient-li, entre altres coses, que no tenia autoritat moral per qüestionar segons quins ministres (al seu cap, ZP va pensar que com Cháves ha guanyat 6 eleccions i Rajoy cap, aquest últim no pot dir res...). I per rematar una setmana de grans actuacions, el dia dels 4 milions surt Bibiana Aído i explica que Espanya és ara un pais de colors. A més a més, li donen a ella la feina de parlar de la nova llei d'abortament, quan entraria clarament en les competències del Ministeri de Sanitat. No obstant, el simbolisme de presentar-la a través del Ministeri d'Igualtat és clar. Tot i que, òbviament, signifiqui més despilfarro de diner públic. I sobre el diner públic va parlar el Conseller Castells a Els Matins el divendres. Em va fer gràcia una reflexió que feia sobre per què era necessari el finançament. Segons ell, el model que hi havia fins ara ha anat tirant perquè el boom de la construcció ha permès l'entrada de molta pasta. Ara bé, una vegada acabat això ja no funciona. M'ha fet molta gràcia, dic, perquè afirma implícitament que el govern té una despesa ineludible, que es fa el possible per controlar-la però que, tot i així, són necessaris més diners. La veritat és una altra: com que els ingressos ha anat pujant inesperadament, tots els governs, inclòs el català, han anat gastant en més coses. Quan això ha acabat s'han trobat amb el problema: sembla que el sector públic és molt més flexible a l'hora de gastar més que de reduir la despesa. Sí, jo també prefereixo que els diners es quedin aquí que no que se'n vagin a Madrid (el cap i a la fi ens els treuen igualment), però aquest raonament del senyor Castells és fals. De fet, en general els governs MAI necessiten més diners; això sí, sempre en volen més.