M'encanten els videojocs. I no només això, sinó que la indústria en sí i el mercat m'atrauen bastant. Si sabés programar (algun dia...) intentaria entrar-hi. Fins que arribi el dia, em conformaré en seguir els moviments d'aquesta industria que ja mou més diners que la del cinema.
Últimament, però, han surgit algunes veus en el sector criticant els mercats de segona mà. Primer va ser el creador de BUZZ!, que atacava els comerços per forrar-se a la seva costa. Segons Andrew Eades, els creadors només veuen ingressos per la venta de jocs nous, mentre que els comerços els veuen quan venen jocs de segona mà. Ara ha estat un dels components de BUNGIE, creadors de la serie HALO, que ha afirmat que la venta de jocs de segona mà fa molt de mal sobretot als petits estudis.
Quin és el problema de fons? Jo estic convençudíssim que tenen una imatge equivocada del mercat. Ells creuen que, si dediquen molts recursos a un joc, aquest s'ha de vendre, i que si no ho fa, és culpa de la pirateria o del mercat de segona mà. Res més lluny de la realitat. En els darrers anys la demanda de videojocs ha augmentat de forma espectacular. Els preus de la nova generació, no obstant, es mantenen entorn els 60-70 €. En un entorn competitiu, les empreses veurien marge per rebaixar el preu ja que poden vendre més unitats. Però no ho fan. Si no contem amb les grans produccions (Halo, GTA, MGS), que tenen un elevat cost en gastar un munt en publicitat (cosa que no crec que necessitin), la resta de videojocs podrien rebaixar el preu. Però no ho fan. Els mantenen elevats. Aquí hi ha clarament un comportament oligopolístic, ja que no s'entén que TOTS els jocs surtin pel mateix preu aproximadament.
La indústria es queixa de que els consumidors busquen formes alternatives d'accedir als productes. Aquests consumidors poden fins i tot pagar 50 € per un joc de segona mà, ja que l'original costa 70€. Però el consumidor que el ven, se l'hagués comprat si no existís el mercat de segona mà? La resposta és que no. Ell s'arrisca a comprar-lo perquè sap que si no li agrada, el pot revendre. Si un joc és bo i durader, ningú el ven. En el meu cas, no penso vendre ni el RE4, ni el Mario Galaxy, ni el Zelda.
Mentre la indústria es mantingui amb comportaments oligopolístics, els consumidors seguiran responent de la mateixa manera. I és que si la gent compra un joc, gastant-se 65 €, ha d'estar molt segura de que val la pena.
Esta música no es para robots
Fa 10 hores
1 comentari:
Bones!
Segurament és cert que hi ha un comportament oligopolístic - no conec gens aquest món - però també podria ser que realment s'arribés a una mena de "mercat perfecte" on si abaixessin el preu les empreses quebrarien en no poder cobrir costos, com per exemple li va passar ja fa anys a Dinamic Multimedia.
Ara bé, tant si és un cas com l'altre, estic del tot d'acord en que la venda de segona mà és una sort i no una desgràcia per a aquests productors. Però ja sabem que tothom (i els agricultors i els sindicalistes europeus són un paradigma) intenta fer-se la víctima d'aquest "gran mal monstruós" que els sembla que és el mercat. De fet crec que el paral·lelisme entre sindicalista europeu i productor de videojocs és força bo, ja que no entenen que una regulació més forta del seu mercat els és contraproduent.
En fi, segueixo amb "Microeconomic Theory" del nostre gran professor Andreu.
Salut des d'IDEA a la LSE! :D
Publica un comentari a l'entrada