Tres notícies, a La Vanguardia, que em desperten aquest dilluns (a Londres no és festa!!).
- El somriure de ZP: el periodista Jordi Juan explica que el president del govern espanyol respon amb un somriure quan li pregunten pel finançament. Parla, també, de la por que hi ha entre alguns dirigents del PSC de que ZP li "torni" la deslleialtat de Montilla (recordem que pel PSOE és deslleial tot aquell que no el recolza 100%) en forma de punyalada com va fer amb en Maragall. Una cosa bona té Montilla: almenys a mi, em sembla amb més capacitat estratègica per evitar que ZP intenti jugar-se-la. Ja veurem. Però una cosa està clara: ICV va pactar amb De La Vega que hi hagués acord abans de principis de novembre. El PSOE no ho va respectar. Montilla va pactar amb ZP que hi hagués acord abans de final d'any (fixi's bé que es pacta una data per a que hi hagi acord! no es pacta l'acord, sino la data límit! i ni això es respecte...), i ja hi ha dirigents del PSOE insinuant que potser no això, però que quan s'aconsegueixi s'aplicarà amb caràcter retroactiu (???). Això sí, amb un somriure a la boca. Perquè després diguin que la política actual no és marqueting...
- Obama critica... però ajuda: recentment, els tres grans de Detroit (GM, Ford i Chrysler) van presentar-se al Congrés demanant pasta. Primer apunt: aquí a Europa es demana pasta fent manifestacions; a EEUU, almenys, són més civilitzats. Cada dia tinc més ganes d'anar a EEUU... però això és un altre tema. Centrem-nos. Obama ja ha criticat els errors que han comès les grans companyies automobilístiques. Però també ha apuntat que cal salvar el sector, que dóna treball a milions de persones. Tot sembla apuntar que es posaran diverses condicions, com una "nova ètica dels negocis" o un "supervisor" que vigili si tot es compleix correctament. Finalment, creu que tot això servirà perquè EEUU surti més ràpid i més competitiu de la crisi. La cosa no pinta bé: tot i que ell diu que es faran mesures mirant el llarg termini, tot apunta a que s'intenta que l'atur no creixi i poca cosa més, sense importar si és bo o no mantenir a tota costa llocs de treball poc competitius. Sembla que el principi és el d'altres governs: parlar de coses abstractes (nova ètica dels negocis) mentre es dediquen tots els esforços a combatre els sintomes de la crisi (fallida d'empreses i atur).
- El govern espanyol es prepara fer fora ANV: per acabar, la notícia de que el PSOE prepara un borrador per fer fora ANV dels ajuntaments on mana. No cal dir que sempre espanta una mica que el govern no només decideixi què cal fer amb el 40% del teu sou actual (ara, amb la política de despesa expansiva, també amb el 40% del teu sou dels pròxims anys), sino que a més pot decidir quins partits poden governar i quins no. Sí, els d'ANV són uns cabrons que accepten la mort d'inocents com a mal menor. Però tan debò veiem el dia en que un govern dediqui tants esforços a combatre el problema de fons: què passa amb tota la gent que ha recolzat a ANV? I la que ha votat al PCTB? Aquest tema s'ignora (ignora en el sentit anglès: o sigui, es coneix però no se li presta atenció) en qualsevol conversa política sobre Euskadi. I què hi ha més polític que explicar perquè milers de ciutadans han de quedar-se sense representació a l'administració? Afrontar aquestes qüestions NO és plegar-se davant ETA: és, simplement, entendre que la Constitució i la unitat d'Espanya MAI poden estar per davant de la llibertat, ja sigui aquesta individual o d'un conjunt d'individus organitzats políticament. ETA nega la llibertat, però em temo que no és la única. Només com a exemple, és curiós que sectors propers al PP (i el PP, evidentment) declarin com a principis fonamentals "la llibertat i la unitat d'Espanya". La pregunta és clara: què passa quan una contradiu l'altra? Què passa quan la majoria de població d'un territori demana separar-se d'Espanya? Malauradament, pels "liberals"-conservadors espanyols (noti's que només la paraula liberals està entre cometes), la resposta és encara més clara: la unitat per sobre de tot. I, humilment, però també amb una fortíssima convicció, crec que si es col·loca algun altre principi davant de la llibertat ja no es mereix el qualificatiu de liberal.
- El somriure de ZP: el periodista Jordi Juan explica que el president del govern espanyol respon amb un somriure quan li pregunten pel finançament. Parla, també, de la por que hi ha entre alguns dirigents del PSC de que ZP li "torni" la deslleialtat de Montilla (recordem que pel PSOE és deslleial tot aquell que no el recolza 100%) en forma de punyalada com va fer amb en Maragall. Una cosa bona té Montilla: almenys a mi, em sembla amb més capacitat estratègica per evitar que ZP intenti jugar-se-la. Ja veurem. Però una cosa està clara: ICV va pactar amb De La Vega que hi hagués acord abans de principis de novembre. El PSOE no ho va respectar. Montilla va pactar amb ZP que hi hagués acord abans de final d'any (fixi's bé que es pacta una data per a que hi hagi acord! no es pacta l'acord, sino la data límit! i ni això es respecte...), i ja hi ha dirigents del PSOE insinuant que potser no això, però que quan s'aconsegueixi s'aplicarà amb caràcter retroactiu (???). Això sí, amb un somriure a la boca. Perquè després diguin que la política actual no és marqueting...
- Obama critica... però ajuda: recentment, els tres grans de Detroit (GM, Ford i Chrysler) van presentar-se al Congrés demanant pasta. Primer apunt: aquí a Europa es demana pasta fent manifestacions; a EEUU, almenys, són més civilitzats. Cada dia tinc més ganes d'anar a EEUU... però això és un altre tema. Centrem-nos. Obama ja ha criticat els errors que han comès les grans companyies automobilístiques. Però també ha apuntat que cal salvar el sector, que dóna treball a milions de persones. Tot sembla apuntar que es posaran diverses condicions, com una "nova ètica dels negocis" o un "supervisor" que vigili si tot es compleix correctament. Finalment, creu que tot això servirà perquè EEUU surti més ràpid i més competitiu de la crisi. La cosa no pinta bé: tot i que ell diu que es faran mesures mirant el llarg termini, tot apunta a que s'intenta que l'atur no creixi i poca cosa més, sense importar si és bo o no mantenir a tota costa llocs de treball poc competitius. Sembla que el principi és el d'altres governs: parlar de coses abstractes (nova ètica dels negocis) mentre es dediquen tots els esforços a combatre els sintomes de la crisi (fallida d'empreses i atur).
- El govern espanyol es prepara fer fora ANV: per acabar, la notícia de que el PSOE prepara un borrador per fer fora ANV dels ajuntaments on mana. No cal dir que sempre espanta una mica que el govern no només decideixi què cal fer amb el 40% del teu sou actual (ara, amb la política de despesa expansiva, també amb el 40% del teu sou dels pròxims anys), sino que a més pot decidir quins partits poden governar i quins no. Sí, els d'ANV són uns cabrons que accepten la mort d'inocents com a mal menor. Però tan debò veiem el dia en que un govern dediqui tants esforços a combatre el problema de fons: què passa amb tota la gent que ha recolzat a ANV? I la que ha votat al PCTB? Aquest tema s'ignora (ignora en el sentit anglès: o sigui, es coneix però no se li presta atenció) en qualsevol conversa política sobre Euskadi. I què hi ha més polític que explicar perquè milers de ciutadans han de quedar-se sense representació a l'administració? Afrontar aquestes qüestions NO és plegar-se davant ETA: és, simplement, entendre que la Constitució i la unitat d'Espanya MAI poden estar per davant de la llibertat, ja sigui aquesta individual o d'un conjunt d'individus organitzats políticament. ETA nega la llibertat, però em temo que no és la única. Només com a exemple, és curiós que sectors propers al PP (i el PP, evidentment) declarin com a principis fonamentals "la llibertat i la unitat d'Espanya". La pregunta és clara: què passa quan una contradiu l'altra? Què passa quan la majoria de població d'un territori demana separar-se d'Espanya? Malauradament, pels "liberals"-conservadors espanyols (noti's que només la paraula liberals està entre cometes), la resposta és encara més clara: la unitat per sobre de tot. I, humilment, però també amb una fortíssima convicció, crec que si es col·loca algun altre principi davant de la llibertat ja no es mereix el qualificatiu de liberal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada