Adéu 2008

Tornem a la feina. S'han acabat unes curtes però intenses vacances de nadal. A partir d'ara, a estudiar tan com pugui. Però abans de tot, escric el que serà l'últim post de 2008. No sé si hauria de repassar el 2008. El que sí que sé és que em fa una mandra terrible. Només dir que no crec que haguem avançat gaire en res. La realitat segueix arribant distorsionada, gràcies al bombardeig de missatges que rebem dels polítics i dels mitjans de comunicació. L'exemple més clar ha estat que no he escoltat a ningú a la televisió (que no portés una americana vistosa) dient que la crisi financera no és culpa del capitalisme salvatge. Els d'una banda opinen el mateix que en començar l'any; els de l'altra, també. Jo, per sort, no. És curiós veure com ningú s'equivoca en res en el món de la política. Cada esdeveniment que passa reafirma les tesis d'uns i altres. La política és una guerra: no es tracta de representar i governar, es tracta de bombardejar l'enemic amb consignes que apel·lin als instints primaris de la gent. Venen les eleccions generals, i el PSC adverteix que "si tu no vens, ells tornen", amb tres ombres amenaçadores al cartell. 25 diputats. Per finalitzar l'any, el vicesecretari del PSOE, un dels pitjors polítics i millor demagog de l'estat, José Blanco, dedica un article critincant al PP i a Rajoy perquè 7 diputats s'han ausentat de la votació als pressupostos generals. Aquella votació que és més simbòlica que res, ja que la discussió ja s'ha fet i el resultat ja se sabia. Però, per Blanco, això demostra que Rajoy no es preocupa pel benestar de la població. Pura demagogia. El PP sí que ha canviat visiblement, bastant més moderat en les seves formes. Clar que la situació se li ha posat perfecte: ZP amb la popularitat a mínims a Catalunya, a Rajoy només li cal anar recordant les mentides del president. No obstant, el PP està ara més desdibuixat. El que havia de ser el partit liberal espanyol ha perdut tota la credibilitat d'ençà que va decidir negar la sobirania del poble català. Una altra cosa que he après el 2008: no es pot ser liberal i conservador. És senzill: els conservadors volen que la societat mantingui uns dogmes per llei (com que només es permeti els casaments heterosexuals), voluntat que xoca frontalment amb el principi de llibertat del liberalisme. Si s'és liberal per unes coses i dogmàtic per unes altres... llavors no s'és liberal!
Ja veurem que succeeix al 2009. Pel que em toca, jo recomano llegir, per variar. Una ullada diària a El Mundo i La Vanguardia com a mínim. I algun llibre d'assaig. Sí, la ficció entra més fàcilment, però no aporta tant. Així que recomenaré el que és per mi el llibre més important del segle passat (valgui dir que no me n'he llegit gaires, i per tant no té gaire validesa el títol que li ha donat; a més, tinc esperant el que se suposa que és realment del llibre d'assaig més important del segle XX, el Tractatus Logico-Philosophicus) i que més m'ha ensenyat aquest any: The Road to Serfdom - Camino de Servidumbre. Ja que puc, perquè el blog és meu, en recomenaré un altre que encara no ha vist la llum: La Societat del Caos, del filòsof Joan Garcia del Muro. I per finalitzar, desitjo un gran 2009 a tothom!