Tothom busca culpables de la crisi. La majoria de gent els troba en quatre directius de quatre grans bancs d'inversions que, amb la complicitat del govern americà, van arriscar-se massa per guanyar diners. Tot per avarícia. Com sempre, cap menció a les pressions per a que els bancs donessin préstecs a famílies Ninja. Cap menció al suport del govern espanyol per a seguir inflant la bombolla immobiliària. Però fins i tot per a algú que estigui equivocat i que no cregui en els mercats, la llògica diu que només hi ha un culpable: el govern socialista.
Que consti que no ho penso. Només segueixo la llògica que ells ens marquen. Intentaré "pensar" com un fervent creient dels socialistes. Ens van dir que gràcies al PSOE l'increment del preu dels pisos es frenava. Ens ensenyaven gràfics molt colorits i tot. I amb fletxes ben clares perquè veiéssim quan pujava i quan baixava (blau=pujava, vermell=baixava). Per si de cas, recordaven que aquest fet coincidia amb la creació del Ministeri de Vivenda. A més a més, ens explicaven que amb ells s'havien creat un munt de llocs de treball. I que, si els votàvem, liderarien la societat per a crear-ne dos milions més. Això ho deien fa menys d'un any. Ens mostraven encara algun gràfic més, os s'apreciava que el creixement econòmic amb ells havia estat major que amb l'anterior govern. I, per acabar, reien quan l'oposició parlava de crisi: crisi? - deien ells - però si estem molt millor que amb vostès! Mirin aquestes xifres! I a més, el nostre sistema està tan ben regulat, com ha de ser, que és immune als actius tòxics. El que busquen vostès és simplement confondre, perquè a Espanya la crisi no l'afectarà!
Després van venir les males notícies. Es va començar a parlar d'"ajust" de l'economia, de desacceleració. Va costar uns mesos dir la paraula crisi. Crisi, per altra banda, que havien provocat uns altres. I per la qual se suposava que estàvem vacunats. Però començava a veure's que no era així. I llavors, el president ens va tranquilitzar a tots: no patiu! gràcies als socialistes, el deute públic és molt baix, més si ho comparem amb altres economies potents, i per això aquesta crisi serà més senzilla de passar, ja que podem gastar i gastar i gastar en polítiques socials que faran la vostra vida molt més fàcil. Aquí ja la llògica trontollava un xic: quan els socialistes van deixar el poder el 1996, el deute públic era bastant més elevat al permès (60%) per entrar a Maastricht, i els populars van haver de fer de tot per portar-lo a nivells "acceptables". No veig com pot ser gràcies als socialistes... però bé, continuem. El govern ens va prometre grans plans, política socials, etc. No obstant, les constructores passen per un mal moment, suspenent pagaments i deixant gent al carrer i forats als bancs i caixes. L'atur frega els 3 milions. La despesa en prestacions s'ha disparat. Les empreses automobilistiques volen sortir d'Espanya per raons òbvies. Més gent al carrer. La secretària del ministeri d'economia ens diu que bé, no és tan greu... hi ha sectors on no es destrueixen llocs de treball! D'acord, l'atur ha crescut en 900.000 en aquest any (una miqueta lluny dels 2.000.000 de nous llocs de treball que prometia ZP), però al novembre ha mostrat una "desacceleració" en la caiguda. Costa una mica, no obstant, veure aquí l'inici d'un canvi de tendència... Però aquí ens trobem: atur elevat, població i empreses cada vegada amb més problemes, entitats financeres que dificulten la concessió de crèdit... i els presidents demanen que consumim més.
Fins aquí hem arribat. Ens van prometre salaris més alts. Ens van prometre més llocs de treball. Ens van prometre que no hi havia crisi. I que, si per casualitat, arribava aquí, que no ens preocupéssim que gràcies a la seva gestió tot estava sota control. Ens els vam creure. I ara ens diuen que això que passa ha superat qualsevol previsió. Que és culpa de Bush, i que cal que nosaltres consumim. Però més aviat sembla que, com sempre, prometien coses que sabien que no podien cumplir. S'omplien la boca i, a l'hora de la veritat, res de res. Ens vam manifestar fa quasi 5 anys contra un govern que va voler desviar l'atenció sobre l'autoria d'un atemptat. I ha resultat que, 4 anys després d'aquell fet, el nou govern també ens ha mentit. Ens ha mentit a la cara per guanyar les eleccions. Molts experts parlaven de la crisi que venia. Però ells deien que això eren xorrades del PP per confondre. Ens van mentir a la cara, i somrient. La gran diferència entre PP i PSOE és que el segon intenta fer-nos creue que són bones persones. Hem caigut en el parany que vam esquivar el 2004. De fet, molts hi han caigut perquè encara pensaven en el 2004. Al PSOE se li permeten moltes més errades, ja que ho fan amb un somriure a la boca.
Que consti que no ho penso. Només segueixo la llògica que ells ens marquen. Intentaré "pensar" com un fervent creient dels socialistes. Ens van dir que gràcies al PSOE l'increment del preu dels pisos es frenava. Ens ensenyaven gràfics molt colorits i tot. I amb fletxes ben clares perquè veiéssim quan pujava i quan baixava (blau=pujava, vermell=baixava). Per si de cas, recordaven que aquest fet coincidia amb la creació del Ministeri de Vivenda. A més a més, ens explicaven que amb ells s'havien creat un munt de llocs de treball. I que, si els votàvem, liderarien la societat per a crear-ne dos milions més. Això ho deien fa menys d'un any. Ens mostraven encara algun gràfic més, os s'apreciava que el creixement econòmic amb ells havia estat major que amb l'anterior govern. I, per acabar, reien quan l'oposició parlava de crisi: crisi? - deien ells - però si estem molt millor que amb vostès! Mirin aquestes xifres! I a més, el nostre sistema està tan ben regulat, com ha de ser, que és immune als actius tòxics. El que busquen vostès és simplement confondre, perquè a Espanya la crisi no l'afectarà!
Després van venir les males notícies. Es va començar a parlar d'"ajust" de l'economia, de desacceleració. Va costar uns mesos dir la paraula crisi. Crisi, per altra banda, que havien provocat uns altres. I per la qual se suposava que estàvem vacunats. Però començava a veure's que no era així. I llavors, el president ens va tranquilitzar a tots: no patiu! gràcies als socialistes, el deute públic és molt baix, més si ho comparem amb altres economies potents, i per això aquesta crisi serà més senzilla de passar, ja que podem gastar i gastar i gastar en polítiques socials que faran la vostra vida molt més fàcil. Aquí ja la llògica trontollava un xic: quan els socialistes van deixar el poder el 1996, el deute públic era bastant més elevat al permès (60%) per entrar a Maastricht, i els populars van haver de fer de tot per portar-lo a nivells "acceptables". No veig com pot ser gràcies als socialistes... però bé, continuem. El govern ens va prometre grans plans, política socials, etc. No obstant, les constructores passen per un mal moment, suspenent pagaments i deixant gent al carrer i forats als bancs i caixes. L'atur frega els 3 milions. La despesa en prestacions s'ha disparat. Les empreses automobilistiques volen sortir d'Espanya per raons òbvies. Més gent al carrer. La secretària del ministeri d'economia ens diu que bé, no és tan greu... hi ha sectors on no es destrueixen llocs de treball! D'acord, l'atur ha crescut en 900.000 en aquest any (una miqueta lluny dels 2.000.000 de nous llocs de treball que prometia ZP), però al novembre ha mostrat una "desacceleració" en la caiguda. Costa una mica, no obstant, veure aquí l'inici d'un canvi de tendència... Però aquí ens trobem: atur elevat, població i empreses cada vegada amb més problemes, entitats financeres que dificulten la concessió de crèdit... i els presidents demanen que consumim més.
Fins aquí hem arribat. Ens van prometre salaris més alts. Ens van prometre més llocs de treball. Ens van prometre que no hi havia crisi. I que, si per casualitat, arribava aquí, que no ens preocupéssim que gràcies a la seva gestió tot estava sota control. Ens els vam creure. I ara ens diuen que això que passa ha superat qualsevol previsió. Que és culpa de Bush, i que cal que nosaltres consumim. Però més aviat sembla que, com sempre, prometien coses que sabien que no podien cumplir. S'omplien la boca i, a l'hora de la veritat, res de res. Ens vam manifestar fa quasi 5 anys contra un govern que va voler desviar l'atenció sobre l'autoria d'un atemptat. I ha resultat que, 4 anys després d'aquell fet, el nou govern també ens ha mentit. Ens ha mentit a la cara per guanyar les eleccions. Molts experts parlaven de la crisi que venia. Però ells deien que això eren xorrades del PP per confondre. Ens van mentir a la cara, i somrient. La gran diferència entre PP i PSOE és que el segon intenta fer-nos creue que són bones persones. Hem caigut en el parany que vam esquivar el 2004. De fet, molts hi han caigut perquè encara pensaven en el 2004. Al PSOE se li permeten moltes més errades, ja que ho fan amb un somriure a la boca.
1 comentari:
100% cert
Publica un comentari a l'entrada