El que "cal" fer

Aquesta setmana, al Cercle d'Economia, el president de la immobiliària Colonial (que amenaça en declarar-se insolvent), Joan Josep Bruguera, alertava del perill d'una "caiguda lliure" del preu de l'habitatge. Els motius semblen clars: pot incentivar a la gent a no pagat la hipoteca, fa més difícil el seu finançament, i a més fa que les immobiliàries passin moltes dificultats, cosa que voldrà dir que en la fase de recuperació econòmica trigaran en poder construir més pisos. Una mica trobem el que el mestre Andreu Mas-Colell (exconseller d'Universitats, president de la Barcelona GSE, un dels grans microeconomistes mundials i - si no ho dic revento - un dels professors que m'ha escrit cartes de recomenació) comentava fa uns dies a Els Matins: el que convindria ara és consumir més, però la decisió encertada des d'un punt de vista individual és augmentar l'estalvi veient la incertesa futura. Així, des d'aquest punt de vista, potser convindria reactivar la demanda de pisos. No obstant, una cosa és que ho digui el professor Mas-Colell i l'altra que ho digui el president d'una immobiliària. Aquest últim no alertava fa uns anys de les complicacions que portarien uns preus dels pisos tan elevats. No, simplement aprofitava l'espectacular increment de la demanda i s'enbutxacava tants diners com podia. Res a dir. Ben fet. És el que li toca. Això sí, ara que no ens vingui a donar lliçons sobre què li cal al pais. I més quan aquestes lliçons casualment són mesures que beneficiarien a la seva empresa. Sí, és veritat que un sector immobiliari en problemens pot ser perjudicial per l'economia, però no és menys cert que està en aquests problemes per decisions pròpies. Les 800.000 vivendes sense vendre no s'han fet soles.
On vull anar a parar? Cal distingir bé entre el que "caldria fer" i el que la gent farà. Ningú amb dos dits de front compraria un pis (encara que el president Montilla digui que hauria de fer-ho) en un moment on els preus beixen. Si el govern està tan desesperat en que consumim, que rebaixi impostos. Però el govern es comporta en això com les empreses. En el moment de gran creixement econòmic, tot i que cal estalviar, en cap moment va sortir dient que seria millor rebaixar el consum. Ni tampoc va incentivar fiscalment a que això passés. Per tant, no sé a què ve que ens diguin què cal fer. Però clar, me n'oblidava. Quan els governs parlen, no es refereixen a l'interès de la societat, sino al seu propi. En l'època de bonança ja els anava bé que es recalentés l'economia, ja que així teniem taxes de creixement superiors al 3%. Per la societat no era tan bo, però què més dóna. Ara, quan els ingressos dels governs cauen de forma espectacular (menys treballadors, menys transaccions on ficar la mà) i les despeses no paren de pujar, demanen a la gent, pel "bé comú" (el que sigui que això signifiqui), que consumeixi. O, dit d'una altra forma, que alleugereixi la càrrega dels governs. El mateix discurs que les immobiliàries.