Aquesta crisi està tenint diverses conseqüències. Una d'elles és la reivindicació del PSOE com a referent ideològic. Durant la primera legislatura van basar-se en la retirada d'Irak i els matrimonis homosexuals. També es va aprovar la llei de dependència, una llei super progre que mostra la importància de les polítiques "socials" del govern espanyol... i que ja estava aplicant la neoliberal Esperanza Aguirre a la Comunitat de Madrid. El fet era que el govern central buscava enfatitzar tot el que feien des d'una òptica social, ideològica. La veritat, però, va ser que quan s'havien de decantar de debò cap a una posició, com per exemple la idea de l'Espanya federal, jugaven a totes les bandes per no quedar malament amb ningú (cosa que clarament NO van aconseguir). La segona legislatura tampoc aportaven res diferenciat. Es van passar tota la campanya repetint dues premises: que el món s'ensorraria si el PP guanyava i que no hi havia crisi econòmica. Alguna gent s'ho va creure (a Catalunya, moltíssima). I aquí estem. El PSOE seguia sense pintar res... fins que va venir la crisi econòmica. Des del primer moment acaparen la visió ideològica d'aquesta i culpen a Bush i als neocons de tot. I, sobretot, proclament el següent: "és la fi del neoliberalisme, i l'hora de la socialdemocràcia".
Aquesta és la missió del PSOE durant els pròxims anys. Tornem als grans principis, tornem a les grans frases. Tornem a la reivindicació ideològica. I tornem a la batalla contra un enemic que no existeix. Des de la segona guerra mundial no hi ha hagut mai un sistema neolliberal al món. El que més s'aproxima potser és Hong Kong (que tampoc, ja que imposa masses restriccions l'entrada de treballadors). EEUU té una despesa de l'administració pel voltant del 35% del PIB (pels no entesos en la matèria: govern gastant el 35% del PIB = no liberal). A més, aquesta ha anat creixent durant el temps. A diferència de la despesa militar en relació al PIB. I té un sistema sanitari públic que dóna cobertura a molta gent. Repeteixo: no hi ha al món cap economia on s'apliqui el principi de "deixem fer als mercats". I ja no dic a Europa, que ha abraçat més fort encara que els EEUU la socialdemocràcia. De tal forma que quan algú diu que és l'hora de la socialdemocràcia sembla que parli de l'època del New Deal. Perquè des de llavors hi ha hagut socialdemocràcia.
El PSOE, sense fixar-se en la realitat, ha assumit el lideratge ideològic que creu que la societat necessita. Tothom al PSOE és un referent ideològic. Ja sigui ZP, ja sigui Blanco, ja sigui MTFdlV, ja sigui Caldera... Tothom surt a cridar als quatre vents que tot és culpa d'un enemic anomenat liberalisme (enemic que no existeix). I així passen els dies. La crisi no és culpa seva, i ells ens salvaran d'ella. L'atur al 8,5% era gràcies a ells, però a l'11% és un tema global. El creixement del PIB era per la seva gestió, però la frenada no és culpa seva. El discurs es repeteix fins a la sacietat. Publiquen articles, van a tertúlies, el que fagi falta per escampar un missatge que de nou és fals. De nou la MATEIXA tàctica. La pregunta és obligada: la ciutadania caurà una altra vegada al parany? Desafortunadament, res sembla indicar el contrari...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada