50 anys de misèria

El 2009 es compleixen 50 anys de l'arribada al poder de Fidel Castro. No hi ha cap motiu d'alegria. Tret del precari estat de salut del líder, res fa pensar que els seus governants vulguin canviar res. Castro ha empresonat periodistes per opinar contra el règim. Ha realitzat més de 8.000 execucions, segons l'"Archivo Cubano". Tan sols el 2% de persones tenen accés a internet. I pobre de tu que t'atrapin amb un llibre tan marcadament proEEUU com 1984, de George Orwell. Ara bé, des d'aquí tot es veu bonic. Amb Cuba passa quelcom extrany. Si ve alguns "intel·lectuals" callen sobre diverses injustícies que no tinguin a EEUU com a protagonista (per exemple, Txetxenia), en el cas Cubà expressen, fins i tot, admiració! "La revolución ha conseguido implantar sistemas de salud y educación, universales y gratuitos, sin igual en la región" deia la diputada socialista Elena Valenciano (ull! que consti que no l'he posada com a exemple d'intel·lectual!), per després parlar de les coses negatives: "es urgente que sus dirigentes impulsen los cambios que sitúen a Cuba en el siglo XXI y respondan así a las necesidades del pueblo en el terreno de los derechos y de las libertades"... això és la part negativa? Res sobre les execucions? Res sobre els presos polítics? Res de res? Com sempre, a l'hora de criticar el règim cubà, quant més suau millor. D'altres, en parlar de Cuba, culpen directament EEUU. Pel tema de l'embargament, s'entén. Si bé és cert que cal acabar amb aquesta política, també ho és que té més forats que un colador. No busquem culpables quan els autèntics estan davant. I no, tampoc va ser el problema que el Che morís. Si hagués estat viu a Cuba, no crec que les coses haguessin estat diferents. Quan la gent posa una idea per sobre de la gent, queda incapacitada per governar. I el Che ja ho va fer durant la guerra: aquell home, amb rostre tan semblant a Jesús, no es dedicava precisament a perdonar. Més aviat va dur a terme un bon grapat d'execucions, també d'algun menor d'edat. Així que està molt bé dur-lo a la samarreta: ara bé, que ningú s'exclami si jo en duc una d'Augusto Pinochet.
Cal acabar amb això. No només ho de Cuba, sino també aquesta fascinació malaltissa per qualsevol "revolucionari", encara que mati i mati i mati, que tenim els europeus. Els mateixos que, cada cop que parlen, mostren la seva superioritat moral als americans (pena de mort? quina salvatjada!), condenen amb moltes menys fortes que s'executi a algú per robar una barca i intentar fugi de l'illa. Bravo. Així anem.